Catenaggio

L’altre dia vaig veure el partit Real Madrid – Milan. Els comentaris són sabuts de tots, encara que a la retina m’aparegué una imatge no només del futbol italià en el seu conjunt, sinó de la pròpia Itàlia. Durant la primera part el Milan va ser un equip superat pel seu propi passat. Va ser un decadent. Una vegada i una altra em venia al cap la imatge del senador romà a l’època de l’Imperi –quan el Senat estava buit de poder-, gras i amb plena dedicació a festes, orgies, poesia sense talent i a l’embriaguesa. Sense cap tipus de reserva moral. Tot s’hi valia. Una imatge allunyada secularment de les famílies patrícies de la República romana: austeritat, rectitud, virtus. Cató.
Itàlia, avui dia, passa per temps similars a la imatge del Milan de la primera part, i no només perquè llur propietari sigui alhora cap de Govern. Tant la seva imatge i prestigi, com el seu vigor polític i econòmic, queden molt lluny, ja no de l’Itàlia d’August, sinó de l’Itàlia de la democràcia cristiana de la postguerra mundial. Aquella Itàlia Estat fundador de l’UE. Corrupció, paràlisi, anacronisme. Màfia.
Sorprenentment, i per continuar amb el símil futbolístic, la visió evident d’aquest procés ve de lluny, quan la selecció azzurra (de la que sóc fervent seguidor, he de reconèixer) va perdre els quarts de final de l’Eurocopa que va acabar guanyant Espanya. Una generació que ho havia guanyat tot (Eurocopa, Mundial) tocava a la seva fi: Nesta, Maldini, Gattuso, Pirlo, Totti, Toni, i un llarg etcètera, que de forma curiosa en gran majoria formen, o formaven fins ben poc, part de la plantilla rossonera. Suposo que la sentència d’en Pichi Alonso ho va dir tot: “semblen veterans jugant un amistós entre amics”.
Però bé, malgrat Berlusconi i llurs afers turbis, sortides de guió, persecucions de la premsa, desaparició de l’opisició, creació de milícies ciutadanes per a perseguir l’immigració, perdó, la delinqüència. Malgrat això, Andrea Pirlo va decidir ressuscitar, com un Valerón després de dos anys de lesions, amb un xut des de 30 metres. Tot el Milan va semblar embogit de cop. El Milan va treure la seva ànima futbolística i va demostrar-se capaç de sortir victoriós del Bernàbeu. Fins i tot Ronaldinho s’escapava de Lass i de Pepe.
Això pot ser un toc d’alerta. El monstre s’està despertant. L’esquerra, anestesiada amb els problemes interns del Partit Democràtic, sembla que comença a reorganitzar-se –esperem que les eleccions obertes de candidat no siguin en va-. Potser la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Laudo Alfano sigui un poc com el gol de Pirlo. Potser no, què dic, ha de ser-ho. Ha de ser un alè d’aire fresc. Itàlia ho necessita. Ho necessita per recuperar el seu lloc a Europa i al món. Potser Itàlia torni a renéixer de llurs cendres abans de fer implosió política, institucional i socialment. Des d’aquí ho esperem.

La culpa és del majordom

Avui he estat a la plaça Lluís Millet (encara que els divertits dissenyadors de l’agència publicitària hi hagin canviat una de les plaques per una de Fèlix Billet), mentre tornava de fer un tomb per la ciutat acompanyant un amic basc que ens visitava. Després de tant de temps sense cap post nou, hauria de parlar i transcriure la meva opinió sobre aquest afer tant important que ha colpit Catalunya en els darrers temps. He observat les acurades línies de la construcció del Palau de la Música, tant la part modernista com la nova. Hi havia uns operaris recollint la brossa en un camió, i no he pogut més que, en el meu intel·lecte, imaginar-hi les escenes dels registres i la confiscació dels documents de la institució.
Des del primer dia he seguit amb interès l’anomenat cas Millet, però no el vaig arribar a copsar definitivament fins a sentir-ne parlar a la meva tieta-àvia (és a dir, la tieta de la meva mare per a que ens entenguem) del cas. No pas les seves paraules, sinó la seva expressió. Els ulls humits com intentant resistir un cop fort.
Quina diferència hi hauria d’haver amb els recents casos de corrupció, tant comuns al país veí? Vivim envoltats de nous descobriments del cas Gürtel, i gent com El Bigotes formen, malauradament, part del pa de cada dia (sobretot perquè coincideix el Telenotícies amb l’hora de dinar). Més aviat sembla ja una d’aquelles novel·les d’aventures on al final el culpable sempre és el majordom.
La diferència radica, doncs, en la naturalesa espiritual del cas. El President Pujol deia que un dels pilars del poble català és llur voluntat d’ésser tal, és a dir, la pròpia consciència. Per tant, el catalanisme, entre moltes altres coses, té una essència de caire espiritual, que neix dins nostre i es correspon amb la nostra autoestima, el nostre orgull, la nostra noblesa col·lectiva i individual (bé, segons siguin les virtuts de cadascú). No em refereixo a allò del bisbe Torres i Bages que “Catalunya serà catòlica o no serà”, doncs com a terra d’acollida i cruïlla de cultures aquesta afirmació seria molt llunyana a la realitat, sinó a la més íntima capacitat de sentir, actuar i estimar. El catalanisme, en definitiva, no és com allò del senyor Rodríguez Ibarra (“estos catalanes en el fondo hablan de dinero”), sinó és una aspiració individual i col·lectiva; un desig, un anhel, un sentiment.
El senyor Millet, que havia estat durant tant de temps una personalitat en l’àmbit cultural i social, algú amb molt de nom propi, de trajectòria catalana reconeguda per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, etc., no ha comès només un delicte d’evasió fiscal (o com es digui el que hagi fet) o, pura i senzillament, ha fet el xoriç. No. Ha comès, diu un proverbi, el pecat més gran de tots: trencar la il·lusió a molta gent. La meva tieta-àvia no crec que renovi el seu abonament al Palau. Ell mateix sabrà per a què ho ha fet i què és realment el què ha fet, en això no vull ficar-me (i no es pensin pas per cap qüestió partidista), el que vull expressar és: tant de bo haguessin estat els polítics qui caiguessin en la temptació de la corrupció!
I dic tant de bo, perquè aquest cas ha anat a atacar l’essència del catalanisme. Ha fet miques un reflex que tots valoràvem i admiràvem i portàvem al cor. El ‘mismíssimo’ Palau de la Música, el ‘mismíssimo’ Orfeó Català, referents com cap altre dels orígens del catalanisme, símbols de l’anomenada societat civil de la que tant orgullosos estàvem a Catalunya. Com va escriure na Pilar Rahola a ‘La Vanguardia’, ens pensàvem que vivíem en un oasi. Ens congratulàvem de tota la merda que anava esquitxant l’una rere l’altre totes les regions de la veïna Espanya, anàvem fardant de la nostra puresa cap al servei públic i ens pensàvem que els nostres iguals els havíem d’anar a cercar a Alemanya (Baviera, Baden-Wuttenberg) o al llunyà Nord (les Repúbliques bàltiques, Escandinàvia...).
Malgrat el President Pujol a la presentació del segon volum de les seves Memòries ens hagués alertat que no podíem, que el país no es podia permetre, que aquest cas afectés a la nostra moral, a la nostra voluntat d’ésser, la realitat és molt diferent. El nostre país malviu esperant una sentència sobre la nostra Llei Fonamental d’un tribunal que ens és estrany i aliè, mentre mica en mica es va dissolent en llur impotència. Un país que no compta amb el suport d’un Estat que el porti vers a la prosperitat econòmica (aeroport de Barcelona, ports de Barcelona i Tarragona, corredor mediterrani ferroviari...), sinó que a més s’entesta a penjar-li una espasa de Damocles a una de les seves majors obres de l´últim segle (el túnel del TGV sota la Sagrada Família). Un país mancat d’un Govern que realment el lideri. Un país que es remou però no pot pel doble joc d’alguns, per la incapacitat, per l’incompetència o la negligència d’alguns que també s’etiqueten de catalanistes. Un país on, com em deia un compatriota d’Olot, “on tot surt malament”, al contrari de com veu que viuen a la resta de l’Estat. Un país en lluita permanent. Una país que s’esgota, que se’ns escola d’entre les mans com la fina sorra entre els dits. El senyor Millet només ha posat la borla final.
Com més podrem continuar així? Fins quan més es resistirà? Un altre amic meu de Figueres ho tenia ben clar: “la solució lògica a tot, si t’hi fixes, és la independència”. Deia Josep Pla que “la política és l’art de construir una vida en comú”. No estaria de més començar a fer-li cas.
La culpa, com ja he dit, al final sempre és del majordom.

Tu

Escric per no tornar-ho a fer mai més. Escric per no haver de dir-t’ho més. Escric per que entenguis que així no podem continuar.
Escric per no tornar a fallar-te. Tots dos vam equivocar-nos. I cadascú ha de jugar la seva part de culpa. Així doncs, declaro que me’n vaig, molt lluny. Fins mai més, estimada, fins mai més. Mai més em tornaràs a negar una abraçada –que finalment em vas donar-; ja només quedarà el record d’allò que vas –vaig- desaprofitar.
No puc suportar la forma com jugues amb mi. Ara sí, ara no. No sóc de pedra, sinó no t’estimaria. Dies d’estiu que passen en la inactivitat. Només pensant en un familiar a l’hospital i una esperança guardada molt lluny. Tant lluny com penso marxar. Això és com tot: et sentiràs morir per dins, i un cop més et prometràs a tu mateix que mai més... fins la propera vegada.
Has mantingut la teva dignitat. El pavelló oneja ben ferm. No hauràs de baixar el cap cada cop que us trobeu, perquè sempre vas mantenir el cap on tocava. Només ella haurà de penedir-se d’haver jugat a fet i amagar, un cop se n’adoni que t’ha perdut. Que tot no és per sempre. Que al final vas decidir marxar, encara que ella no s’assabentés. Et demanarà una copa i tu li diràs que no. És així de trist.
Saps perfectament que no compliràs res de tot això. Saps perfectament que les hores et passen pensant en ella. Saps perfectament que algun dia, més aviat que no pas tard, hauràs de mirar els preus del tren... Horaris d’autobús. Qualsevol manera per anar a veure-la. Ompliràs llibretes i llibretes amb paraules que no ensenyaràs a ningú, ni tan sols a ella. Paraules que voldràs oblidar, però que romandran allí. Tot allò que no vols –o que no pots- dir-li per la teva consciència d’ésser un cavaller. No vendràs la teva ànima al diable... O potser li regalaràs a ella ben embolicada amb paper de seda? Si ho fas, et perdràs. Si et perds, res de tot el que li has dit fins ara tindrà sentit. Si perds el sentit, perds la vida. Ella no t’estima, sinó t’ho hagués dit. Però tampoc et vol allunyar, sinó també t’ho hagués dit.
Per què collons escric?
T’està fent rodar el cap aquest tema. Saps que t’hauries de disculpar. No sé de què. Però simplement trucar i dir-li, ho sento. Per no ser tu. Per no haver dit no sé quines xorrades. Per no tenir prou valor per tallar-te les venes per ella, encara que ho escriuries un cop ella et doni la portada.
Ets un somniador. I per això mateix sempre acabes espifiant-la. Saps que no ets invencible, ans al contrari, ets massa vulnerable com per mantenir una lluita d’aquestes característiques. Què és el que està buscant? Si vol un gos falder que se’l compri. Jo no estic per aquestes tonteries. Sóc polític. Treballo pel bé del poble. No em pot fer això. Però m’ho estic deixant fer. On han quedat les paraules? On han quedat les manifestacions de dignitat? On he deixat el meu orgull i la meva glòria, per arrossegar-me d’aquesta forma?
El pitjor de tot plegat, és que no et sap cap greu. No sents la traïció en pròpia carn, perquè ets tu realment qui s’hi ha jugat la pell... i qui probablement la perdi. Tancarem el capítol i direm fins aviat. Cuida’t molt i recorda’t de mi...
Fins que n’aparegui una de més maca. I llavors la miraràs a la cara –sí, et tornaré a mirar a la cara- i et preguntaràs en què pensaves. Tot per començar a escriure aquesta carta a ningú de nou, tan sols per eixugar el pes de la derrota. Només per agraïr-te que no ho haguessis fet abans. Que ho fessis d’aquesta manera tan suau. Que ho fessis de forma que no destrossis un home, quan tan sols has pretès jugar amb ell.
Per tot això, fins mai. Que vol dir la propera i no pugui fer més que tornar a caure als teus peus...

10.08.2009

A vuesas mercedes

www.ronpeolas.com/paginas/programa/textos/patente-de-corso.html

A vuesas excelentísimas mercedes, a quienes con gran placer me dirijo, en este falaz hablar –no por la naturaleza en si misma de la lengua de tantos y tan buenos escritores y literatos (y tantos otros ni tan buenos, ni tan escritores), sino por la de aquellos deslenguados que hacen uso viperino de la misma (y no me refiero al mordaz estilo del ilustre cartagenero que me acompaña hoy)-, de forma que se pueda comprobar que, a pesar de considerarla extranjera, la domino lo suficiente como para embarcarme a escribirla pese a que algunos diguan que su aprendizaje está perseguido en mi país; a ruego y propósito del documento del que usías han podido deleitarse al inicio de este artículo, y si no lo han hecho acudan con celeridad a proceder de tal forma.

Como bien dice la Historia: don Ramiro, rey de Aragón y Zaragoza y conde de Ribagorça y Sobrarb por la gracia de Dios y por la muerte de su hermano don Alfonso sin descendencia legítima y/o reconocida, prometió a su única hija, todavía en tierna edad, al conde de Barcelona, Girona, Osona y Cerdanya En Ramon Berenguer IV, en el año 1136. Y hete aquí la forma de abrir la caja de Pandora. Cierto es que jamás existió rey en Catalunya, excepto después de la ocupación militar y colonial a partir de 1714, porque nuestras tradiciones otorgaban al soberano destas tierras el título de conde, pues los orígenes destos reynos se deben al vasallaje con los francos, no así en el caso del Reyno de Aragón. Fuese lo que fuere, el propio monarca En Jaume I, apodado el Conquistador por su expansión por los reynos de Mallorca y Valencia, se refiere a su noble persona como “rei d’Aragó e de Mallorques e de Catalunya” en su Llibre dels Feits, suerte de especie de autobiografía.

Además, y es aquí donde radica la gran importancia y donde desearía que vuesas mercedes fijasen más y mejor su atención, es la organización territorial destos diversos reynos bajo la hegemonía del conde-rey. A diferencia de la vecina Castilla, Dios nos la aleje a ella y su pertinaz influencia aplastadora en lo sucesivo, donde los reynos que la componían –Castilla, León, Galicia, más tarde también Navarra y todos los territorios fruto de la Reconquista- se fueron sucesivamente fusionando y uniéndose en un solo gran reyno; la Corona de Aragón se instituyó, ya desde sus inicios, como dos entes claramente definidos y separados –el Principat de Catalunya y el Reyno de Aragón, y los posteriores- unidos única y exclusivamente en la figura del monarca, que residía según le venía en gana, aunque mientras perduró la Casa de Barcelona (extinta en 1410, a la muerte del monarca En Martí I) éste radicó preferentemente en la posteriormente llamada Ciutat Comtal. Por tanto, jamás nadie osó hablar de la anexión del Reyno de Aragón a Catalunya, como hemos visto. Por otra parte, cabe recordar que cada territorio mantuvo sus costumbres y leyes, su moneda y todas aquellas potestades propias de lo más parecido a un Estado en aquellos tiempos. Aún así, en los diferentes territorios conquistados por la Corona a lo largo del tiempo, la norma base que compuso sus instituciones (els Furs de València, les Franqueses de Mallorca y los Capítulos de Atenas) fueron los Usatges de Barcelona, dictados a principios del siglo onceno por el conde En Ramon Berenguer I, bisabuelo de su tocayo anteriormente citado aquí, ya que el origen de los repobladores destas nuevas tierras era catalán, estos son los orígenes de aquello llamado pancatalanismo.

Por otra parte, a propósito de la atribución de la potestad sobre las cuatro barras catalanas. No es necesario atribuir una única potestad y propiedad, ya que todos y cada uno de usías encontrará una versión diferente en la que apoyarse. En la Edad Media, en cuyos orígenes se encuentran la mayoría de las banderas de las naciones actuales, los pabellones restaban unidos a la familia que pertenecían, y no a la vinculación entre símbolo y territorio, como en tiempos actuales. De esta forma se encontraban blasones de todo tipo, y las sucesivas uniones matrimoniales interfamiliares no ayudaban a resolver, al contrario, enredaban el retortijado grupo de enseñas que caracoleaban en mitad de los ejércitos de la época, según fuera el noble su familia de procedencia. Por tanto, no es de extrañar que diversos territorios unidos única y exclusivamente en la figura del monarca y sus sucesores enarbolen el mismo pabellón, en este caso la senyera quatribarrada.

De todas formas, a pesar de conformar en materia de relaciones exteriores una única unidad política –desmentido en muchos sitios por lo que cabe a su homogeneidad interna-, las diferencias existentes entre Catalunya y el Reyno de Aragón se han mantenido en el tiempo. Mientras en la primera se gestaba una tradición comercial y mercante (fruto de su posición privilegiada junto al Mediterráneo y sus relaciones transpirineicas), el otro no ha disfrutado del poder económico de su hermana. Mientras tras la ocupación, Catalunya siempre ha reivindicado su pasado medieval alejado de Castilla, Aragón no ha querido ocuparse de ese legado. El enlace identitario entre los catalanes y su nación es mucho mayor que la de Aragón, que pocas veces ha cuestionado la injerencia castellana.

Sea como fuere, nunca desde Catalunya hemos querido menospreciar a nuestros hermanos aragoneses: compartimos bandera, destacados dirigentes políticos provienen de la Franja que habla catalán en Aragón, compartimos gran parte de nuestra historia (hasta la ocupación militar, como ya he dicho), incluso la calle de nuestra capital que nos honra con su nombre, que se encuentra entre las principales, une dos importantes estaciones de tren. Con Aragón vivíamos y convivíamos juntos, luchábamos y moríamos juntos. De la misma manera que entre hermanos hay roces, ambos países hemos tenido nuestras sendas de la amargura.

Pero el rumbo de la historia, excelentísimas señorías, ha transcurrido distinto desde los dos últimos siglos para aquí. Dice un destacado líder polític, que en su momento fue President de la Generalitat, que lo que realmente distingue a un pueblo de otro “es su voluntad de ser”. Catalunya, –o como sería políticamente correcto decirlo hoy- los catalanes y catalanas queremos serlo, no ya respecto a los hermanos aragoneses, sino respecto a esta España virtual que habla el ilustre cartagenero que ha motivado estas líneas. Esa España virtual que se tilda de plural, pero no reconoce en su seno más que una nación y una lengua. Mientras los fundamentos del Estado español no crean en su plurilingüidad y en su plurinacionalidad, Catalunya no tendrá encaje dentro de éste. Mientras el Estado no acoja a esta parte de ciudadanía como lo que demuestre que quiere ser (por tanto, que nos otorgue el derecho a decidir que queremos ser). Sin mentiras. Sin insultos. Sin humillaciones. Sin menosprecio. Sin robos a mano armada. Sin amenazas. Sin agresiones, de las que no nos protegen ni siquiera las leyes, pues son incumplidas. Sin su durante años fallido objetivo de acabar con la voluntad de ser de los catalanes y catalanas. Mientras dure todo esto Catalunya no se verá acogida en aquel proyecto de otro tiempo, la España plural, del que ahora todo el mundo parece haberse olvidado. Y esto no es aquello que afirmaba un antiguo Presidente de Extremadura (“en el fondo de lo que hablan estos catalanes es de dinero”), es algo mucho menos frívolo. Es, repito, “la voluntad de ser”.

Por eso mismo, la única salida posible para acabar con todo ello es, sin ambages, el reconocimiento de la independencia de Catalunya. No es la panacea a todos los problemas por lo que atravesamos todos. No es la piedra filosofal de la que surgirán las nuevas virtudes del nuevo hombre –o mujer- catalán –o catalana-. Simplemente será la reafirmación del pueblo a que no dejen ningunearse. Será la reafirmación de que no queremos que decidan por nosotros; porque, como decía Josep Pla, la política o lo haces o te la hacen. Queremos decidir por nosotros mismos. Queremos tener la libertad de equivocarnos. Queremos tener la libertad de rectificar esos errores. Queremos tener la libertad de tantas cosas: vernos representados en el exterior de forma oficial, y no de destrangis y medio clandestinamente como hasta ahora; a que no se cuestione la dignidad de nuestra lengua –ni en la vecina España ni en Europa-; a que se nos reconozca como un país normal como a cualquier otro pese a no tener –todavía- un Estado propio. Y si tan demócratas se dice que somos, hagamos una consulta al pueblo. Si tan demócratas decimos que somos, que se respete las decisiones del pueblo y se respete su voz.

Que no se equivoquen con nosotros. No somos un grupillo étnico minoritario. Tenemos grandes coincidencias con los vecinos españoles, pero también otras que nos diferencian. Pero sobretodo, repito, tenemos la voluntad de ser. De ser pueblo vivo. ‘Som i serem’, como dice la canción, ‘i sempre seguirem’. Amunt les axes i visca Catalunya lliure!

Segueix tocant Catalunya!

No tranquils, no és que m'hagi begut l'enteniment i estigui fent campanya un cop aquesta ja s'ha acabat, però tot té una explicació. Ja em disculpareu per aquesta llarga espera, però us puc ben assegurar que no he tingut tot el temps que jo voldria per comentar tot el reguitzell de fets que han anat succeïnt al nostre petit país. Fent un petit resum: hem patit l'enèsim vaga de professors -cada cop amb menys seguiment-, cosa que farà a l'Hble. Conseller Ernest Maragall entrar al llibre Guiness de vagues en contra aguantades; l'Hble Sr. Saura segueix fent mostra de la seva desnotada incompetència, cosa que ja no ens hauria d'estranyar; el PSC continua amb la seva farsa amb Catalunya; Zapatero es comença a posar tens per la sàgnia de vots que comença a tenir per tot arreu (ja ho sap tothom: s'atrapa abans un mentider que un coix, aquest cop només que el coix corria molt); el més gran ambaixador de Catalunya al món, el Futbol Club Barcelona -Barça pels amics- ho ha guanyat tot (tres títols i mig, sempre cal comptar que vam fer història al Bernàbeu); els Dragons Catalans de Perpinyà han inundat París de senyeres; i s'han assentat els fonaments del canvi a Catalunya.

És qüestió de temps que Catalunya torni a tenir veu pròpia, torni a tenir criteri propi i torni a demostrat que és quelcom diferent de la resta de l'Estat escapant de la lògica centrifugadora de PPSOE (a fi de comptes són iguals: uns t'ataquen directament i els altres te la foten doblegada) i tornem a tenir un Govern que pugui representar els CATALANS. Sis anys de socialisme han fet molt de mal a Catalunya, se n'ha reduït els pilars fonamentals i la mala gestió de la immigració està diluïnt el fet cohesionador del català. En aquest país les coses han de començar a rutllar de nou. Per Catalunya, per tots. Per què Catalunya som tots. Per què Catalunya no és una gran Múrcia.

Per què l'única via per a la nostra nació, vistos els repetitius incompliments del Gobierno amb l'Estatut que ens van fer aprovar, vistos la repetitiva ignorància cap als nostres problemes, vist que el nostre Govern ple d'espanyols no ha estat capaç ni de fer-se entendre ni fer-se respectar pels seus, ara és l'hora de caminar encara més decididament que abans cap a l'Estat propi.

Molts estaran pensant que això és fer un anàlisi nacional de les eleccions nacionals. Jo els dic amb un 37% de participació no es pot fer anàlisi ni res de res, ni que sigui constatar que: o bé les nostres platges són molt maques i tenim un bon clima, o bé que el perfil baix que ha imposat el Govern -a pesar de les assonades dels senyors Carod i Saura- s'ha encomanat a tota la població. Catalunya és ara un país adormit. Ens ha caigut a sobre l'anestèsia socialista, però fins i tot els efectes de la millor morfina acaben passant. La bèstia ha de despertar. Companys, el camí serà llarg, però espero que estem ja a les últimes parades. Aquest cop no podem fallar. Aquest cop, com diu el President Pujol, "no podem acceptar-los les veces". Entrem a la recta final per a començar a fer el gir que pensi en nosaltres, el gir que defensi els nostres interessos, el gir que no ens deixi passar la mà per la cara, el gir que tornarà a fer que es senti parlar de Catalunya al món.

Ara torna a ser l'hora de fer-nos respectar. Per què si no fem nosaltres política, ens la faran. Per què aquí si no ets qui talla el bacallà, te'n fan empassar les sobres. Ara torna a ser l'hora de Catalunya. Ara, després d'un procés electoral carregat de malícia centralista, segueix tocant Catalunya. Ara, per mi, per tu, per tots, toca tenir un Govern, toca tenir el NOSTRE Govern Ara, per mi, per tu, per tots, Convergència i Unió.

A totes les famílies hi ha ovelles negres

Fa pocs dies, concretament el 19 de març, a Cardedeu es va poder veure un fet insòlit i absolutament contranatura. El senyor Alfred Preñanosa va presentar una moció a l'Ajuntament de Cardedeu, vil·la d'on és regidor, demanant un referèndum d'autodeterminació a Catalunya l'any vinent, el 2010. La moció, votada ahir sense la presència d'en Preñanosa, va ser aprovada pel Consistori gràcies al vot de les forces nacionalistes, amb el recolzament dels ciutadans del poble que van assistir a la Manifestació dels 10.000 a Brussel·les.

És un fet, com tots podem entendre, que ha sobtat, xocat i la resta de verbs que vulgueu, a tothom. Enmig del debat del finançament, de les manifestacions anti-Bolonya, del qüestionament a la policia nacional de Catalunya, els Mossos d'Esquadra, l'assonada de la Chacón amb el "volvemos a casa" als soldats de Kosovo (adjunto vídeo de l'últim Polònia), etc. aquesta notícia d'una votació municipal ha entrat a la primera línia a cops de colze. La direcció de la sucursal catalana del PP ja ha amenaçat d'obrir-li un expedient, tampoc ells ho poden creure. A l'Alícia li estaria caient la babeta per sobre del Votox davant d'una cosa així. Serà veritat, doncs, que fins i tot a les millors famílies hi ha ovelles negres?

Els mossos, a més, 'mozos'

Ja ha sortit l'informe dels Mossos d'Esquadra sobre la controvertida actuació davant de la UB la setmana passada. La qualificació de la policia és de "correcta, però no exitosa"; força adequat em sembla a mi. Al menys seria correcta si haguessin estat atonyinats com pobres diables periodistes i vianants sense solta ni volta. Tots sabem el què va passar -o, si menys no, la versió que ens n'han volgut donar- i volem responsabilitats. Passat l'Ebre diuen que els compren els vestits, aquí a algú li va massa gran. Sento ser tant directe, i no m'agrada ser-ho, però vostè, senyor Saura, no té cap tipus de vergonya. El titular de EL PAÍS: 'ICV preveu cessaments pel cas dels mossos', és no tenir vergonya. Alguns seran fa(cci)es, i d'altres tenen la fa(cci)a molt llarga.

Una cosa, ara sí, per molt que ara alguns critiquin a la policia nacional de Catalunya de moltes coses (moltes que n'ha de millorar; com deia el senyor Cuyàs, no estaria de més parlar -i aporrejar, si cal, va dir- en català), el que és imperdonable és que els manifestants (aquella petita colla d'estudiants que ni estudien ni fan res) vagin enarbolant estelades per la vida, com a símbol que entre els Grisos i els Mossos no hi ha tanta diferència. Cal recordar que els símbols, i així ho és la nostra bandera (la dels independentistes), són de tots? Doncs no comencen a fer demagògia i "palabrería inútil" i cadascú pels seus temes. Us busqueu un altre drap -amb tot el respecte per l'estalada-, nanos.

Aquí va l'article de Vicent Sanchis al respecte (diari AVUI, 24 de març):

Un vídeo s’escampa com l’oli a la xarxa. Els qui l’envien adverteixen als qui el reben que l’han de fer córrer perquè cap televisió convencional l’emetrà. Conté imatges difícils de pair. S’hi veu la brigada mòbil dels Mossos –més coneguts com els antiavalots– fent mal de valent a l’entrada de la Universitat vella. De vella n’ha quedat, la pobra. Els estudiants apallissats enarboren llibres contra porres. Tot plegat acaba en una batalla campal en què uns peguen i els altres cobren. La intervenció es fa difícil de justificar.

La història macabra és coneguda però els detalls escabrosos han quedat entelats per la retòrica oficial. El conseller Saura l’ha encertada. Potser recordar les seves intervencions parlamentàries quan la Policia Nacional perpetrava excessos sota la responsabilitat final de Julia García-Valdecasas peca de demagògia. Però així és la vida, senyor conseller. Tal faràs, tal trobaràs, i vostè l’ha feta ben agra. Enhorabona. El càrrec li va ample. Pot posar tant d’orgull i tanta testosterona com vulgui damunt la taula, però el desborda. L’esquerra ha considerat al llarg de la història la dreta moralment abjecta. Inferior. Actuï en conseqüència. En nom d’aquesta moral, vostè hauria de dimitir. No ho farà. I així anem fent. Fins a la pròxima càrrega. Hi ha un detall final encara més bèstia. El periodista Manel Cuyàs l’ha denunciat i molts se n’han burlat. Imbècils. I perdó.

Els senyors que atonyinen bramen en castellà i els atonyinats protesten en català. Miri, conseller Saura, no calia tant de pas ni tant de viacrucis per arribar a la creu. El detall no és determinant, però és feridor. Policia colonial o policia colonialista, tant se val.

Ja veurem com ens en sortim d'aquesta

Estimats amics i amigues, el que hem estat veient els últims dies és un espectacle sense igual. El PSC reivindicant la seva C més que la seva S. Per fi comença a semblar que tenim Govern a Catalunya. Malgrat les pífies d'alguns i les desavinences entre molts, això comença a tenir cara i ulls. Per a demostrar-ho reproduïré aquí l'article d'en Toni Cruanyes, director de l'AVUI, a l'editorial del dia d'avui.

Escenificar la ruptura amb ZP

Dijous el conseller Joan Saura va ensenyar públicament les vergonyes de la negociació entre la Generalitat i el govern espanyol. És tan minsa la xifra oferta per Pedro Solbes que donar-la a conèixer posa en evidència el desdeny de Zapatero per Catalunya, pel govern català i, fins i tot, pels seus socis del PSC. Des de la Moncloa, deliberadament, s’intenta desestabilitzar el tripartit allargant l’agonia del finançament amb tècniques que ratllen la “tortura psicològica”, com va descriure en el seu moment Ernest Maragall.

Però la novetat d’aquesta setmana és que José Montilla ha decidit plantar-se. Al carrer Nicaragua ja han pres la determinació que no s’acceptarà el finançament, i que s’exhaurirà la legislatura exhibint múscul davant l’opinió pública catalana i aixecant el to de reivindicació amb Zapatero. Només així s’explica que el president es permetés dimecres anunciar que el govern català es mantindrà fins i tot si Esquerra l’abandona per discrepàncies amb el finançament. Montilla sap que aquest no serà l’escenari en què es mourà la relació PSC-ERC.

Per això també dijous es va fer pública la xifra dels 1.200 milions, de manera que a partir d’ara la negociació ja és impossible (qualsevol augment per part de Pedro Solbes seria denunciat automàticament per les altres comunitats autònomes). I precisament per això, ahir divendres Zapatero va recollir el guant llançat pel tripartit català i va tornar-lo a rebotre a la cara del president Montilla qualificant de “filtracions” i d’“aproximatives i interessades” les xifres anunciades solemnement pel conseller Saura. Estem assistint a l’escenificació de la ruptura definitiva de Montilla amb Zapatero. S’haurà de fer suaument, amb delicadesa, perquè el desafiament llançat des de la Generalitat no es giri com un bumerang contra els propis interessos del PSC. Però la decisió està presa: no hi haurà finançament en aquesta legislatura.

Comunicat de la FNEC

Respecte al que comentava ahir:



La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), organització estudiantil present en els claustres de la majoria d’universitats catalanes, davant els fets ocorreguts arran del desallotjament de la “Tancada contra Bolonya” del rectorat la Universitat de Barcelona , manifesta:

1. La FNEC dona suport al rectorat de la Universitat de Barcelona en la decisió de desallotjar els estudiants que, des del 20 de novembre de 2008, havien ocupat l’edifici històric de la UB a Plaça Universitat. Tal com ja havíem manifestat en d’altres ocasions, la “tancada a la central” havia degenerat en una ocupació sense sentit, que negava qualsevol tipus de negociació que no passes per la paralització de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), decisió que no és competència de les pròpies universitats sinó del Comissionat d’Universitats i del Ministeri d’Educació. A més, aquesta “tancada” havia anat perdent el suport de bona part de les organitzacions que en el seu moment van defensar-la, i actuava al marge de l’esforç que la majoria de la comunitat universitària estava fent per reconduir la situació i intensificar les vies de diàleg. Des de la FNEC un cop més reivindiquem el paper que tenim els representants dels estudiants escollits democràticament en unes eleccions, i que actuem com a interlocutors vàlids i legítims dels estudiants en els òrgans de govern de les universitats.

2. Acceptem tota forma pacífica de protesta i oposició a l’aplicació de l’EEES, però creiem que la fórmula d’ocupar sistemàticament espais públics de les universitats, no aporta cap solució al debat sobre el Pla Bolonya. Des de la FNEC, un cop més apostem per la via del diàleg, sigui a través de les institucions i els espais establerts per fer-ho, o a través d’altres vies que d’una manera consensuada, hi pugui participar la majoria d’estudiants, i aportin solucions i millores reals a la complicada implantació de l’EEES.

3. Condemnem rotundament la violència desproporcionada, arbitrària i gratuïta emprada pel cos de policia dels Mossos d’Esquadra. La repressió violenta de les manifestacions pacífiques del moviment estudiantil anti-Bolonya, no són pròpies d’un estat democràtic on hauria de prevaler la llibertat d’expressió, i no aporten res positiu al conflicte, ans al contrari, provoquen una radicalització de les protestes i n’allunyen les vies de solució. Les situacions de persecució gratuïta que es van viure ahir per alguns carrers de Barcelona, d’estudiants que es manifestaven de forma pacífica i que no es trobaven dins dels puntuals nuclis violents que hi podia haver; no està inclòs dins el protocol d’actuació dels Mossos d’Esquadra i, per tant, demanem la dimissió del Conseller d’Interior, Joan Saura, com a primer responsable polític dels lamentables fets ocorreguts. De la mateixa manera, demanem que es depurin responsabilitats dins del cos policial, per evitar així, que es tornin a repetir situacions similars.

4. Expressem la nostra solidaritat amb els estudiants, que manifestant-se de forma pacífica, van ser detinguts o bé van resultar ferits i contusionats durant de les càrregues policials. De la mateixa manera, també expressem el nostre suport a la trentena de periodistes que mentre exercien la seva professió, van resultar ferits per les agressions dels Mossos d’Esquadra. El dret a la informació no es pot coartar sota cap concepte. Així doncs, la nostra organització es posa a disposició de tots els afectats.

5. Finalment no podem obviar que els fets ocorreguts s’emmarquen dins de les protestes per l’aplicació del Pla de Bolonya. Per això, exigim al Govern de la Generalitat, que malgrat la situació d’espoli fiscal que pateixen els Països Catalans, s’inclogui en els pressupostos públics el finançament necessari perquè les universitats catalanes, puguin continuar oferint aquest servei públic amb la qualitat que es mereix, i no es vegin abocades a dependre de finançament aliè; a l’hora que demanem als diferents equips rectorals que denunciïn i en facin ressò a l’opinió pública, de la precària i endèmica situació d’endeutament que pateixen les Universitats Catalanes. Aquesta situació és, per nosaltres, la principal causa de desavinença amb l’aplicació del Pla Bolonya a les nostres universitats, ja que en molts casos aquesta s’està desenvolupant amb una completa manca de recursos i transparència, no preveu un bon model de finançament públic, ni un bon sistema de beques que garanteixi la igualtat d’oportunitats, i l’accés a una educació superior pública i de qualitat a tothom.

Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)
Barcelona, 18 de març de 2009.

Setmana agitada

Bé, tots sabem què ha passat aquesta setmana entre diversos i molt determinats i acotats sectors de l'estudiantat universitari. Abans que res, no vull enganyar ningú, l'implantació de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), alias pla Bolonya, em sembla una mesura positiva i necessària per a les universitats catalanes. D'altra manera, aquest sí no significa que hagi venut la meva ànima al diable (ho sento, això no és futbol), és un sí crític. L'essencia de l'EEES és positiva (convalidació d'estudis per a tot Europa, més responsabilitat per a l'estudiant i millor desenvolupament de les pròpies capacitats ja que requereix més treball, individual i col·lectiu), encara que la forma en què l'Estat espanyol l'implanta és, perdonin l'expressió, tercermundista. Tinc un amic que treballa per a la gerència de la UB en l'implantació de Bolonya, en el seu cas a la Facultat de Belles Arts; m'explica que, sobretot, tot s'ha de fer a cost zero. Jo pregunto, com reformar les aules per a equipar-los amb el material necessari? Com modernitzar els aparells de tota mena de les universitats públiques? Com pretendre competir amb Alemanya, quan el nivell de beques d'ambdós països dista anys-llum? En fi, algú m'ho haurà d'explicar, però han tornat Campaneta, la Fada Madrina i la resta de bruixes benignes, fades i resta d'ésser màgics, que ens donaran aquests tres desitjos abans de la mitjanit. D'altra banda, si ens hi fixem prou bé, de protestes només n'hi ha hagut a casa nostra.

I aquí vull venir a petar, les protestes. L'edifici històric de la UB restava ocupat (o okupat, més ben dit) pels anti-Bolonya, que s'hi han estat en deplorables condicions de manteniment i higiene durant quatre llargs mesos. Òbviament, tots ells s'han dutxat i han menjat calent cada dia, no ho dubtem pas. No sé què han fet, però si després de quatre mesos morts de fàstic algú ha decidit que era hora de que marxessin serà per alguna cosa. Així doncs, l'escàndol no és que els hagin desallotjat (vull dir, oprimit). L'escàndol vé de dos fets clarament:

1. L'atac indiscriminat a tot vianant que passés per allí i, no sabem perquè, amb sanya contra la premsa en general.

2. La decisió dels anti-Bolonya d'anar a okupar un Departament de la Generalitat de Catalunya (al conseller Huguet no se li han ficat els pèls de punta, perquè no en té) i, fins i tot, el propi Palau de la Generalitat de Catalunya.

Del primer fet no en puc dir res més que el que ha sortit a les notícies aquests dies, és a dir, en Saura no sap com treure's el mort de sobre, així que el primer que ha fet ha estar enfrote-li al Director General de Policia -amb raó- i després cantant unes declaracions sobre l'espinat tema del finançament què, com diria el M.H. President Pujol, això no tocava (tjo). És un fet reprobable, escandalós i impropi d'un règim democràtic -en teoria- consolidat (l'agressió contra la premsa, volia dir; encara que nomenar en Saura com a conseller d'Interior també tela). Malgrat tot, es sol oblidar dels 32 mossos ferits per l'impacte de diversos objectes (la manera eufimística de dir que els van tirar cadires metàl·liques i els van atacar amb barres de ferro).

El segon fet que he exposat, és el colmo. I encara exigeixen mesures que aturin el procés de Bolonya i que s'ha de dialogar. És com fer-li operar a un cirurgià al mig de la Diagonal! I encara s'estranyen de que els esbatussessin? I ara! L'únic que lamento és que aquesta és l'opinió que es quedarà dels estudiants universitaris, sense recordar que aquesta gent no són pas interlocutors vàlids ni representatius de cap majoria de res. Aquesta gent no són els estudiants. Els estudiants som aquells que penquem i suem per acabar els estudis, fins i tot encara que ens reventin classes i okupin facultats.

Moltes gràcies i bona nit!

De perdidos al río

Les declaracions del conseller Huguet dient que el finançament només serà un pedaç, lleçant la tovallola a mitja batalla. La polèmica sobre l'inici de les inspeccions als restaurants (i similars) que estableix la normativa de política lingüística. Un tren aturat al mig del Garraf durant més de mitja hora. El senyor Chaves donant la vara amb el deute històric d'Andalusia. Patxi López i Basagoiti enroscats al llit d'Ajuria Enea. La llei de seleccions catalans pendents de sentència constitucional (els hi sona?) des de fa més de 10 anys. En fi, no em queda més a dir que "de perdidos al río". Arribarà un dia que ens en cansarem.

Sobre el finançament, res més a dir que les paraules de l'Honorable Conseller Antoni Castells a RAC1: el finançament està igual que a finals d'any. Diu que no vol ni pot claudicar, però les reiterades pròrrogues estan començant a fer perdre el pèl a més d'un. El mateix conseller afirma que en una negociació sempre s'acaba arribant a un punt mig. Però quin tipus de declaracions són aquestes? Què vol dir que no ens podem plantar en mig d'una conya de mal gust que ja dura massa? Que no tenim la llei de la nostra banda (que no vol dir que ens la volguem prendre per la nostra banda)? No tenim un text estatutari (la llei fonamental catalana) aprovat per les Corts Generals i refrendat pel poble de Catalunya? Oi que paguem els nostres impostos, oi que anem a 80 (o menys) a les entrades de Barcelona, oi que no vivim en una anarquia i un guirigall continu (és a dir, en definitiva, mantenim una actitud cívica), respectant tot allò que diuen les lleis? I perquè el Govern "amic" no ho fa? Per quin set sous té la barra la vicepresidenta De la Vega per trucat al nostre M.H. President per dir-li que moderi el llenguatge quan parla d'en ZP? O potser la dona no recorda la campanya de Chacón: "si guanya Zapatero, guanya Catalunya"? Doncs el Gran Presdigitador ja té la seva butaca a la Moncloa, ara toca que guanyem nosaltres. Catalans, cal que tornem a dir PROU! I, mentrestant parlem, no sé quants ciutadans continuen bloquejats en els vagons de Renfe que, per cert, estan pendents de traspàs a la Generalitat de Catalunya des de fa anys. Si us plau, o per favor, com més els hi agradi, però cal recuperar la dignitat nacional.

Com no podia ser d'altra manera, Deu Mil a Brussel·les

Perdoneu la tardança, però amb la conya dels exàmens trimestrals de la Pompeu Fabra cada cop tinc menys temps lliure. Sí, avui em perdonareu que parli d'aquest important event del catalanisme succeït aquest cap de setmana (8 i 9 de març) com és la manifestació dels Deu Mil a Brussel·les. Alguns ja han començat a discutir d'èxit o fracàs, de si només es fa per mostrar paquet a Catalunya i no per internacionalitzar la flama. En fi, hi ha moltes interpretacions. Personalment, crec que ha estat un èxit de tots els que volem que aquest nostre país deixi de ser un país de segona i aconsegueixi la plenitut de la seva sobirania després de 300 anys (que quan ho aconseguim seran una mica més). És un èxit per a tots aquells que tenim el somni d'un dia poder albirar el destí d'aquesta nostra nació.

Per això mateix, us adjunto aquest link de l'Agència Catalana de Notícies (e-noticies) on apareixen Jordi Cuminal (ex-secretari general de la JNC i diputat al Parlament) i Àngel Colom, una petita mostra dels assistents a la manifestació. Us demano que prengueu la molèstia d'obrir-lo: http://multimedia.e-noticies.cat/els-politics-parlen/angel-colom-som-aqui-per-a-demanar-un-estat-propi-26796.html

Salut i visca Catalunya lliure!

Romà Elias i Tersa

Després de l'1-M, i a Catalunya què?

Un cop vist tot el nou panorama arran del joc polític després de les últimes eleccions, especialment del de la Comunitat Autònoma Basca, com els agrada dir, no queda més que preguntar-nos: i ara què, Catalunya?
Ja em vist, ho deia l'altre dia en un comentari, que el PNB està molt tranquil i satisfet dels resultats.
Continua essent l'opció majoritària del poble basc, tot i el desgast continuat de gairebé trenta anys de govern i dues cites d'alta càrrega identitària fracassades. Però el nou dibuix, com la primera volta que un espanyol pot arribar a ser lehendakari, és cosa peculiar, per no dir preocupant. Dels pactes que puguin arribar a gestar-se en les negociacions basques ens afectaran també a nosaltres. Car cal recordar que les eleccions nacionals al Parlament estan al caure, oficialment són l'any vinent.
A Euskadi hi ha, ara per ara, no podem negar-ho, dues vies possibles -que no igualment probables tot val a dir-ho- per a la conformació d'un nou govern:
a. Pacte PNB-PSE. Ibarretxe lehendakari per quarta vegada consecutiva, convertint-se en el primer candidat basc en aconseguir-ho. Es tractaria d'un govern fort i estable per a gestionar aquest període de crisi global.
b. Pacte PSE-PP-UPyD. Patxi López lehendakari, per primera vegada un partit espanyol arribaria a la presidència de l'executiu basc. Entre les dues opcions possibles dins aquest pacte, govern en minoria o amb el PP dins, és més probable la primera; la relació contra-natura seria massa xocant. En canvi, un govern en minoria del PSE, seria precisament això, un govern en minoria. Molt necessitat de buscar recolzaments a diverses bandes i que podria fer el país ingovernable en el context econòmic actual

En el cas que es donés l'opció b, que seria el més probable, com afectaria a Catalunya? D'una banda, després de l'estigmació, arraconament i desprestigi del Partit Popular al conjunt de l'Estat, però sobretot a Catalunya, el Partit Socialista pactaria amb ell. Sí, senyors, el partit que presideix la Generalitat de Catalunya pactaria amb el PP. I això podria costa'ls-hi car als senyors del pitet vermell (podran ignorar l'incompetència de Rodalies, fer-nos passar l'AVE per sota la Sagrada Família, posar de cap de la policia a un anti-sistema o guanyar les eleccions del cinturó roig ficant un mitjó brut de cap de llista, però sota cap conceptes podrien ells seure a la mateixa banda que el PP, si us plau).
Quina serà la reacció del PSC més pausible si això acabés d'aquesta manera? Repetir que ells són una organització separada del PSOE, que tenen llibertat de pensament i definició pròpia (tot i l'esquizofrènia de votar una cosa al Parlament de Catalunya i una altra a Corts Generals), i que de tot aquest sarau no en saben ni en volen saber res. Al mateix temps, començaran a reivindicar la seva catalanitat, el seu catalanisme de paperina: no ha trigat gaire temps a sortir la Llei del Cinema. Però tranquils que en vindran més. Això junt amb les ànsies d'Esquerra per intentar taponer les sàgnies de votants marcant paquet (Encomana el Català, política d'ambaixades...), montarà un bon sidral. I encara sort si els ecosocialistes no fan gaire virgueries més de les que ja han fet fins ara, és a dir, resar a la Moreneta -patrona de Catalunya- per a que plogués i poca cosa més.
D'aquest reguitzell de suposat catalanisme n'hem de treure un costat positiu i un altre de negatiu:
a. Si el PSC alardeja de catalanisme és perquè el sentir social majoritari encara ÉS el catalanisme; i a més a més de tot plegat encara en treurem alguna cosa de bo.
b. Si el poble de Catalunya s'empasa la farsa socialista (algú recorda el "si guanya Zapatero, guanya Catalunya" o un dels molts famosos Apoyaré Registred Lctd. ) haurem de passar de nou pel raspall. Fins quan més haurem de seguir aguantant aquests bandolers sistemàtics? Fins quan més haurem de seguir patint les continuades pífies i cagades seguides un cop sí i un altre també? Quan podrem recuperar la seriositat i el bonfer que caracteritzava aquest país, tant a nivell nacional com el que puguin pensar-ne a Madrid i a Europa?

Salut i visca Catalunya lliure!

Hem perdut les eleccions

Doncs sí, serem crus, però realistes. Hem perdut les eleccions. Tot són cares llargues, i només cal que comenci el ball de dimissions (Quintana gairebé ha anunciat la seva). A més les dues, les basques i les gallegues. No en tinguem cap dubte.

A Galícia tots sabíem que aniria més o menys així, torna a governar el PP, com de costum. El parèntesi Touriño ha estat això, un parèntesi. Gairebé un miratge en el llarg viatge de les nacions, com el paisatge que passa mansament de l'altra banda de la finestra del tren.

A Euskadi la cosa és més complexa: no tenien opció electoral més de 100.000 electors. Tot i així, podem trobar simil·lituts amb el cas català: n'Ibarretxe ha guanyat -com en Mas-, però no governarà. Per tant, hem perdut. No vull fer anàlisis sobre aquest tema, doncs n'hi ha molt més que en dirien molt més i millor que jo.

L'únic que volia dir-vos és clar i català: l'homogeneïtzació de l'Estat espanyol s'acosta cada cop més. A tot arreu, vull dir, a totes les presidències autonòmiques predominen dos colors, el blau i el vermell (els canaris en són una excepció de molt diferent signe). Amb això no vull dir que tots siguin del Barça (només li faltava això a en Revilla xD), sinó que els dos partits d'àmbit estatal ho controlen tot. L'únic partit nacionalista que governa en algun indret de l'Estat és Esquerra Republicana, que ja veiem quin flac favor fa. Són temps que no conviden a l'optimisme precissament, sobretot perquè no podem dir que som uns incompresos, que ens oprimeixen i tota la pesca, doncs ha estat el mateix poble qui ens ha impossat aquest jou. Si aquest procés continua, i espero equivocar-me -ja em disculpareu ser tremendista, però és que també ha perdut el Barça al Calderón sota crits de "Laporta, cabrón, saluda a tu nación"-, els nacionalismes acabarem convertits en minories ètniques peculiars, curioses, que haurem de conformar-nos amb demandar coses minoritàries: tindrem 5 escons reservats al Parlament, per exemple, o un tant per cent dels formularis de sanitat podran ser en català, per exemple. Com ja ha passat al País Valencià. Malgrat tot, diuen que la fera és més perillosa quan està arraconada, veurem que hi tenen a dir els catalans.

Salut i visca Catalunya lliure (abans que sigui massa tard)!

Romà Elias i Tersa

Corred, corred, malditos

Bé companys, avui no parlarem de cinema de terror ni farem un comentari literari sobre la famosa obra de Mary Shelley de mitjans de segle XIX ni, encara que us sorprengui, tractarem del mític Uncle Fester de la família Addams; sinó que el passat dijous 26 de febrer vàrem comptar amb la presència de Daniel Sirera, ex-president de la sucursal catalana del PP, a la Universitat Pompeu Fabra.

En un grup reduït asseguts en rotllana -algun va fer esment de possibles (i més que probables) problemes amb l'alcohol dels allí presents, no "l'il·lustre" convidat, tranquils- vam desenvolupar un col·loqui que es va centrar -a desgrat meu, encara que hi posés llenya al foc- en la consideració nacional de Catalunya i les lluites internes del PP català, evitant parlar d'algunes partides caceres i investigacions judicials molt d'actualitat per les terres de més enllà de l'Ebre.

En el primer dels punts va afirmar, basant-se en la seva condició d'advocat, que els requisits per a considerar nació un indret eren: 1) una cultura pròpia (que té Catalunya), 2) un fet diferencial (que Catalunya té, especialment en tema lingüístic) i 3) sobirania (que Catalunya no té, ja que resideix en la "indisoluble nación española" -així mateix ho va defensar-). Em va semblar una explicació molt pobre, ja que nega l'existència de totes aquelles nacions sense Estat que conviuen al món (Escòcia, Quebec, Euskadi...), llur lluita és aconseguir aquesta sobirania per a poder convertir-se, a nivell internacional, en membres de ple dret amb tots els avantatges que comporta tenir un Estat propi -entre ells, el reconeixement de la llengua i cultura pròpies a nivell global, o la maduresa d'afrontar els propis problemes sense la supervisió malfactora d'un Estat aliè al anhels i desitjos del poble-.

En el segon tema, vull llançar una qüestió: què està passant al PP? Tota la dissensió interna i la lluita intestina ha provocat que fossin -a nivell estatal- una alternativa de govern-més o menys seriosa, no ho discutirem aquí, ja que en podríem fer una tesi doctoral- (fins arribar a la campanya electoral del "Si tú no vas, ellos vuelven"), fins a l'extrem del sorgiment de grupuscles rancis que volen fer-se el seu propi espai a costa del silenci dels populars. A Catalunya han passat de ser escridassats fins arribar a les agressions (bé, només eren ous...), a gairebé oblidar-nos de la seva existència. Diuen que la ignorància es pitjor que l'odi, i és cert. Com en Sirera deia, si no surts als telediaris no ets ningú. El PP ha desaparegut dels telediaris.

I a tot això, els catalans no aprofitem el moment i ens entrebanquem en debats estèrils fraticides, en comptes de presentar un país unit davant dels importants reptes que ens venen al damunt. Avui mateix he assistit al Consell Nacional de la JNC, a Rialp (Alt Urgell), i ens trobàvem davant una situació similar: molta palla i poc gra. M'he trobat discutint sobre què fer amb les tomaqueres dels marges del Llobregat a l'altura de l'Hospitalet, alhora que cada cop el país va passes enrere: des de la destrucció de llocs de treball fins als dèficits d'integració de l'immigració en el projecte -que hauria de ser comú, el de tots- de dur endavant aquest país.


Romà Elias i Tersa

L'esperança, André Malraux

"Oía por primera vez la voz de aquello que es más grave que la sangre de los hombres, más inquietante que su presencia en la tierra: la posibilidad infinita de su destino", estroncat per la guerra, estroncat per les ànsies d'un grup de gent que no volia acceptar el camí que la majoria havia decidit i va optar per acabar amb tot allò com s'ha fet històricament a les Espanyes, a cop de garrot. Aquest és el llegat que ens deixa André Malraux al seu llibre 'L'espoir', una perla de la literatura francesa contemporània.
Però, més enllà de les bombes, tot continua rodant: ministres que cauen com la perdiu que anaven a caçar, polítics llençant-se cadires al cap, un cap de govern apareixent amb tot de seguidors d'Star Trek (per l'amor de Déu, tothom sap que el veritable era el mestre Yoda).
El tema del dia, però, és una dimissió (com aquí no dimiteix mai ningú, és normal que s'anuncii a toc de trompeta). Abandonat pels seus i criticat pels altres, el ministre Bermejo mor matant. O com diria Albert Camus (avui es veu que va de literats francesos): "no em queda més que desitjar la presència a la meva execució d'una multitud que m'acullin amb crits d'odi".
De vegades tot plegat ens fa caure en una espècie de voràgine recriminatòria, del teva-meva (ziga-zaga ziga-zaga, que diria en Pep), de llençar-nos els draps bruts a la cara i mostrar la taca més grossa (que sempre és la del contrari), d'aixecar-nos amb el dit acusador cap a l'altra bancada, mentre es menysprea el debat degenerant-lo en no més una discussió a crits sense cap tipus de voluntat d'enteniment i intentant alçar més la veu els uns que els altres i a veure qui la diu més grossa (especialment, pensant en el senyor Vendrell i el seu ja tristament famós "tots els catalans són espanyols"). A tot això, no trobo més remetre'm un dels brillants clàssics de la poesia castellana, Antonio Machado: "de diez cabezas, nueve embisten y una piensa".

Bona nit i bona sort.

Imatge: "Viatger davant d'un món de boira", Caspar David Friedrich

Romà Elias i Tersa

Catalans, que ens volen mal!

Ahir, La Vanguardia informava que el Tribunal Constitucional (TC) veia amb mala cara -és un eufemisme- que l'Estatut afirmés que Catalunya té "símbols nacionals", i feia esment directe de la bandera i l'himne.

Davant d'un atac directe d'aquestes característiques, les diverses reaccions no s'han fet esperar:

el conseller de Governació, Jordi Ausàs, i el secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, van coincidir en què cap llei no pot revocar que la senyera, la Diada de l'Onze de Septembre i Els Segadors, siguin, passi el que passi, els nostres símbols nacionals. La nació existirà encara que ens la manllevin jurídicament. En Puig, però, ha anat més lluny, ha titllat l'actuació del TC de "prostituir-se", dient que "no tenen el mínim pudor" per evitar aquestes filtracions per fascicles, una comparsa conjunta de l'esquerra i la dreta espanyoles. El secretari general d'ERC, Joan Ridao, diu que "és per sortir corrents", i coincideix amb la reflexió d'en Puig: si elucubren sobre la nacionalitat dels nostres símbols, què pot arribar a passar quan parlin dels articles calents de l'Estatut, els que tenen xixa, sobretot tenint en compte el finançament, temes lingüístics i el nou marc de relacions Generalitat-Estat. Jaume Bosch, d'ICV-EUiA, ha recordat que la mateixa Constitució definia la composició de l'Estat espanyol segons nacionalitats i regions i, per tant, calia confiar finalment en el bon criteri (i la tan demostrada bonhomia dels magistrats col·legiats, és clar).

Per últim, des del PP de Catalunya afirmen que creuen correcte aquesta disposició del TC, car Catalunya no és més que una comunitat autònoma de la nació espanyola. Cal recordar dos fets: primer, els Centristes de Catalunya (antecessors del PP a Catalunya) van aprovar el 1980 la llei que definia l'Onze de Setembre com a "festa nacional"; segon, el PP d'Aleix Vidal-Quadras va votar a favor, el 1993, de disposar Els Segadors com a "himne nacional" de Catalunya. Curiós...

Com podria haver dit Juli César: he vingut, he vist i no em puc creure el que veuen els meus ulls.

Romà Elias i Tersa

I tornem-hi

Entre ahir i avui m'he assabentat de dos fets de certa importància, que poden il·lustrar una mica la raó per la que he titulat l'article i hi he posat la fotografia.
El primer d'ells ha estat, segons vaig sentir a RAC 1, que el senyor Chaves (d'Andalusia, no el veneçolà) ha anunciat que el finançament es desencallarà després de les eleccions basques i gallegues (cosa que tothom sabia) i ha posat una data: 20 de març. A part de que em sembla molt lògic que l'anunci el faci el president de la Junta d'Andalusia (recordem l'article 6 de la Constitució espanyola, "la Junta d'Andalusia vetllarà per la defensa i unitat de la pàtria"), representa un "i tornem-hi", un "som-hi de nou", esperem que no una falcada a les rodes més per als comptes de l'Administració catalana (per cert, molt bo el gag de l'equip d'en Soler a TV3 al respecte de la caixa).


El segon és una reflexió sobre els resultats de l'últim estudi del CIS: la segona política més ben valorada després del president ZP és Rosa Díez, alias Rosa de Españ·ña (sí, sí, amb enya geminada, dixit Basté). Fins i tot per davant del popular Mariano Rajoy. Un discurs buit de contingut, accentuant l'espanyolisme i cridant la verborrea típica de que ZP (Zapatero Panol·li) ven Espanya als nacionalistes i que es balcanitza Espanya, està aconseguint molts adeptes. Ella, una i sola. I vol seguir estant-ho. Només ella creu que pot canviar Espanya. És la nova lideresa. De tipus com aquesta, aquí a Catalunya, ja n'hem vist més d'un. Ja estem acostumats a que ens caigui la besarda. Però, "i tornem-hi". Un cop rere un altre. Mes, no defallim, recordem que "quan convé seguem cadenes". Per una més no hem de patir, però sí que hem de patir pel tomb sociològic que està prenent el país veí sota el qual hem de viure. Això si pot ser més preocupant. Força i via fora!

Romà Elias i Tersa

Crisi econòmica i papanatisme

Avui, dia 11 de febrer de l'any I d'aquest bloc, aquest senyor que veuen en pantalla -no pateixin, és normal que no sapiguen qui és- ha vingut a la Universitat Pompeu Fabra a fer una xerrada sobre com EUiA proposa lluitar contra la crisi econòmica.
Jordi Miralles, coordinador general d'EUiA, és un home que, aquí on el veuen, tinc la sort (o la desgràcia, qui sap...) de compartir cognom (per part besàvia materna imaginint-se). Però, com diuen en castellà, "seamos hermanos, pero no primos".
Ha parlat de que d'aquí res esclatarà un conflicte social de grans proporcions -en això estic d'acord-, ja que amb la situació econòmica actual les desigualtats s'accentuaran i molta gent tindrà greus problemes. Poca broma. Fins aquí molt bé. Després, en veure una samarreta amb el lema "Soy marxista" a la primera fila (hi surtien les cares de Grouxo, Harpo, Chico i Karl Marx, els populars germans actors humorístics), el senyor Miralles va empendre una sèrie desenfrenada d'afirmacions i frases subordinades cohesionades amb pauses hàbilment col·locades (les pauses, no ell). Per admirar la seva locuacitat oratòria. Desgraciadament, no combrego amb el seu discurs de lluita de classe i revolució dels treballadors. Avui dia, no es pot tractar els empresaris d'aquest país com els grans enemics quan el 80% de les empreses catalanes, són PIMES. L'empresari és un treballador més gairebé. La crisi l'afecta igual que tothom, potser encara més, ja que són "atacats" per dos fronts al mateix temps: els treballadors (després en parlarem) i els bancs, que neguen els tan necessaris crèdits per una suposada manca de liquiditat.
Quan he dit que parlaríem més profundament de la lluita dels treballadors vull destacar dues coses: a les portes, com al principi deia, d'un conflicte social de grans dimensions, amb quotes d'atur fregant el 20%, trobem que els sindicats afirmen que no hi ha retallades dels drets fonamentals i que no han fet res, de moment. Però bé, senyors, quina suposada conciència de classe hi ha quan cada empresa (és a dir, els treballadors de cada empresa) fa la guerra per la seva banda per tal de salvar el "pellejo" (allò de "Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy")? Quina solidaritat de classe hi ha quan els treballadors estan dispersos i dividits?
I, mentrestant, els líders polítics de l'esquerra a la primera fila de manifestacions en reconeixement de la dictadura cubana. Al capdavant de manifestacions en favor de la causa palestina, on s'accentuen els crits antisemites i acaba apareixent una "performance" de plàstic. Però, tranquils, aquí ningú no dimiteix, aquí ningú no plega, aquí ningú empren mesures. El president de la Generalitat està aixecant la camisa als seus ciutadans permetent aquestes coses (recordem que en Carod va anar al carrer per molt menys...). El prestigi internacional del país cau sota mínims, però, esclar, això no té importància. La llibertat d'expressió per sobre de tot! Perquè assumir responsabilitats? Però, senyors, com es pot estar a la manifestació i al balcó al mateix temps? Aquí hi ha alguna cosa que falla... "Huele a podrido a Dinamarca", diria el senyor Marx (en Grouxo, no en Karl). A Catalunya tenim una manca important de seriositat i rigor polític. Després de cinc anys (cinc!) de govern d'aquests individus, on només s'ha vist i demostrat la seva incompetència (estem cansats de repetir-ho, i sort que només tenen dues carteres...) un cop i un altre. Només per posar l'exemple: fins i tot, La Vanguardia, sempre sota l'espatlla del poder, critica a aquesta gent.
El país no tira. El país no ve, malgrat el que puguin dir a dominicals propagandístics. Quan l'única solució que aporta el nostre Govern és donar-li la culpa a un altre, que al seu torn li dóna a un altre que ja no hi és, significa que alguna cosa està fallant.
Per poder encarar el futur, Catalunya necessita un canvi. Un canvi que ens torni a il·lusionar. Un canvi que ens porti a estar orgullosos de nou del nostre país. Un canvi que cregui en la feina ben feta. Un canvi que aporti rigor al nostre Govern. Un canvi que faci avançar Catalunya. Un canvi que exigeixi al Govern veí que compleixi la llei. Un canvi que ens doni força per a reclamar les infraestructures que mereixem i que permetin el nostre progrés econòmic. Prou pananatisme, si us plau!

Romà Elias i Tersa

La guerra de les TV continua

Com ja s'està fent normal últimament, els culés arribem -malgrat la duresa dels dilluns- a les nostres obligacions setmanals amb un mig somrís de satisfacció per la feina ben feta i per seguir tenint a l'etern rival a una burrada de lluny.
Encara que la situació es immillorable -hi ha veus que parlen de triplet, tot i l'obsessió d'en Pep per la calma-, hi ha una taca que embruta la satisfacció dels socis i afeccionats barcelonistes: hem de veure els partits del nostre equip en una llengua estrangera.
La situació arrenca de l'impagament d'Audiovisual Sport (per entendre'ns, el PPV) de 29 milions d'euros (snif snif, són uns lladres snif, que diria en Núñez) al FCBarcelona, segons un contracte del que TVC és la garant subsidiària. Per dir-ho ras i curt, que TVC renta els plats bruts d'una altra companyia (de qui té el 25%, tot s'ha de dir).
Que la major institució del nostre país, que el més universal símbol de Catalunya, negui la retransmissió en la nostra llengua dels seus partits comporta diversos inconvenients:

1. Els catalans hem de sintonitzar la televisió internacional per a poder fruir del grandíssim moment de joc del conjunt blaugrana.
2. TV3 gairebé perd el lideratge televisiu, just acabat de recuperar de mans de Tele 5, que havia signat, recordem-ho, el polèmic Manifest en Defensa de la Llengua (la castellana, és clar).
3. Un dels millors factors d'integració per a l'immigració a Catalunya es veu privat de cop i volta i sense avisar.

Espero que aquesta situació pugui acabar quan més aviat millor, encara que TV3 donés el partit Sevilla-Betis i no el Barça podiar ser molt significatiu del viratge que últimament està donant la cadena...
Però recordem, la feina ben feta no té fronteres!

Romà Elias i Tersa

Anem Milú!

Mil milions de llamps i trons! Dissabte 7 de febrer de l'any I d'aquest blog.

Després de llargues discussions pseudo-filosòfiques i quasi bé dialèctiques -és a dir, sobre els colors i disseny del blog-, els autors hem acordat (ja se sap: we, the people i etcètera, etcètera...), igual que Catalunya durant els anys 30, iniciar aquest període des del santuari de la Mare de Déu de Núria, on es redactà el primer dels Estatuts que ens retallà l'Estat espanyol.

En aquest blog, que avui presentem en societat els dos autors, tractarem bàsicament temes que afecten la Nació Nostrada, encara que també trobaran refugi altres dissertacions de caràcter polític i artístic (fotografia, literatura, música...). Malgrat això, no us enganyeu, com diu el mestre Josep Maria Pou a la seva última direcció: "Els tòpics, bé i ser típics [si no, no ho serien pas], són molt divertits".

Cal esmentar que les opinions i articles que apareixeran en l'esdevenidor, són única i exclusivament a títol personal i individual. Per tant, no seria d'estranyar que els autors tinguem punts de vista oposats sobre alguns dels molts temes que tractarem. Creiem que d'aquesta manera es pot fomentar el debat i que aquest guanyi en riquesa.

En el que sí que estem d'acord és que Catalunya viu -i encara gràcies- un moment decisiu.

Romà i Lil' Bill Clinton