Mil milions de llamps i trons! Dissabte 7 de febrer de l'any I d'aquest blog. Després de llargues discussions pseudo-filosòfiques i quasi bé dialèctiques -és a dir, sobre els colors i disseny del blog-, els autors hem acordat (ja se sap: we, the people i etcètera, etcètera...), igual que Catalunya durant els anys 30, iniciar aquest període des del santuari de la Mare de Déu de Núria, on es redactà el primer dels Estatuts que ens retallà l'Estat espanyol.
En aquest blog, que avui presentem en societat els dos autors, tractarem bàsicament temes que afecten la Nació Nostrada, encara que també trobaran refugi altres dissertacions de caràcter polític i artístic (fotografia, literatura, música...). Malgrat això, no us enganyeu, com diu el mestre Josep Maria Pou a la seva última direcció: "Els tòpics, bé i ser típics [si no, no ho serien pas], són molt divertits".
Cal esmentar que les opinions i articles que apareixeran en l'esdevenidor, són única i exclusivament a títol personal i individual. Per tant, no seria d'estranyar que els autors tinguem punts de vista oposats sobre alguns dels molts temes que tractarem. Creiem que d'aquesta manera es pot fomentar el debat i que aquest guanyi en riquesa.
En el que sí que estem d'acord és que Catalunya viu -i encara gràcies- un moment decisiu.
Romà i Lil' Bill Clinton
Perquè dieu que Catalunya viu un moment decisiu? NO hi ha pas més tensió que el segle passat (gràcies a Déu)i portem uns anys que politicament no fotem gran cosa. Això no pot ser conseqüència d'un moment decisiu passat?
ResponEliminaAmic Marçal,
ResponEliminasento contradir-te, però sí hi ha més tensió que al segle passat. Encara que només sigui per una qüestió molt senzilla: abans podien fotre'ns l'exèrcit al carrer i ara no.
Per què és ara un moment decisiu? Doncs per motius simples. Vicenç Villatoro deia fa poc en una conferència que el catalanisme s'ha cimentat en aconseguir quotes d'autogovern cada cop més àmplies respecte les necessitats per a preservar l'identitat i el progrés del país.
El moment decisiu que ens toca viure, amb un Estatut pendent de sentència al Tribunal Constitucional, i un finançament (del qual dependrà la quantitat de recursos del nostre Govern per al ple desenvolupament del país) ara mateix en stand-by, quan ja 7 mesos que s'està incomplint la llei.
Aquesta situació, junt amb les expressions continuades (manifestacions de la Plataforma pel Dret a Decidir, el Tercer Congrés Catalanista...) de la nostra societat per aconseguir l'autodeterminació, ens porten a creure que es produirà un abans i un després en les relacions Catalunya-Espanya. No sabem si anirem endavant o enrere, això dependrà de la categoria política i personal dels nostres dirigents (que, ara per ara, no ens donen gaire expectatives) i l'autoritat de la que puguin fer-se valdre les nostres institucions, junt amb l'innata capacitat del poble català a sobreviure (tant en la seva identitat catalana com per a progressar econòmicament) en temps de crisi, tant econòmica com de país.
Romà Elias i Tersa
Amic Romà,
ResponEliminaJa que m'has presentat de forma molt estructurada els teus arguments i has afegit a aquesta recent conversa diversos aspectes nous, permete'm respondre't amb la mateixa metodologia.
M'agradaria especificar amb la "tensió política". Un aspecte que s'està oblidant es que la democràcia demana d'una atribució popular a la mateixa en forma de temps i criteri. Poca gent dedica cap de les dues coses. Si la vida política (tal com la democràcia indica) es juga a les cases de la gent és obvi doncs, i per definició, que ara aquesta tensió ha disminuit fins al límit. La gent no es preocupa de la política perqué té el que necessita (donal-s'hi futbol i callaran). L'exèrcit doncs, poc hi juga en el meu argument. Aquest aspecte em sembla indiscutible i és un dels axiomes del meu criteri, pel que si vols replicar-me (estaria encantat) ataca aquí.
Aquest criteri, de fet, és aplicable al Estatut. Des del meu punt de vista és una falàcia, fruit de la desvinculació popular de la política. Prova d'això és la retirada immediata d'en Sr.Maragall de la política un cop aprobat el mateix. Aquest seria l'Home de l'Estatut, que ja no hi és, i amb l'Estatut paralitzat aquest és ara ja un fantasma que ens colaran quan pràcticament ningú no en parli. La llei aqui no importa, "prevalecen por encima los intereses del Estado". L'Autodeterminació és, doncs, un fet lluny d'assolir, degut a que no té fonament sòlid.
Un fet que m'agradaria també comentar: L'Autoritat d'un partit o líder polític la determinen els seus votants, no els seus dirigents (demo-cratos).
La crisi és potser l'espurna que farà tornar la gent a interessar-se per l'esdevenir pólític, xo això és molt suposar. Quan el castell de cartes no s'aguanti, caurà. Serà aquest el moment crític? Així, el moment crític a què es refereix? Serà moral, econòmic o potser polític?
O els tres?
Potser sempre hem estat en un moment crític i, de fet, no pot ser d'altra manera. Però aquest punt no el puc argumentar fins que rebi una rèplica per la teva part, aixi que aquí ho deixo.
Perdona per l'extensió.
Marçal Fernàndez Baqués
Endavant i força Romà!
ResponEliminaJa veuràs que els blocs són una mica com les nacions, s'han d'anar construint una mica cada dia ;)
Jajaja, gràcies Aleix. De mica en mica s'omple la pica, i sinó la pica almenys el barril xD
ResponEliminaAmic Marçal,
No replicaré al tema de l'exèrcit: la nostra experiència en la democràcia espanyola ens ha demostrat que és de baixa qualitat en molts aspectes, un d'ells que els dos grans partits només troben un punt d'unió en l'enemic comú, els nacionalismes perifèrics.
Discrepo a l'hora de dir que sempre estiguem en un moment crític, hi ha temporades que la política necessita un perfil més baix, més gestor per dir-ho d'alguna manera. Però ara s'ajunten diverses coses al mateix temps: una crisi que toca les butxaques dels ciutadans -per tant, els farà reaccionar- i una crisi en les relacions Catalunya-Espanya vigents des de la Transició.
Un altre puntualització, el M.H. President Maragall no va marxar un cop aprovat l'Estatut, diguem que va ser la versió moderna de l'assassinat polític.
Romà Elias i Tersa