No tranquils, no és que m'hagi begut l'enteniment i estigui fent campanya un cop aquesta ja s'ha acabat, però tot té una explicació. Ja em disculpareu per aquesta llarga espera, però us puc ben assegurar que no he tingut tot el temps que jo voldria per comentar tot el reguitzell de fets que han anat succeïnt al nostre petit país. Fent un petit resum: hem patit l'enèsim vaga de professors -cada cop amb menys seguiment-, cosa que farà a l'Hble. Conseller Ernest Maragall entrar al llibre Guiness de vagues en contra aguantades; l'Hble Sr. Saura segueix fent mostra de la seva desnotada incompetència, cosa que ja no ens hauria d'estranyar; el PSC continua amb la seva farsa amb Catalunya; Zapatero es comença a posar tens per la sàgnia de vots que comença a tenir per tot arreu (ja ho sap tothom: s'atrapa abans un mentider que un coix, aquest cop només que el coix corria molt); el més gran ambaixador de Catalunya al món, el Futbol Club Barcelona -Barça pels amics- ho ha guanyat tot (tres títols i mig, sempre cal comptar que vam fer història al Bernàbeu); els Dragons Catalans de Perpinyà han inundat París de senyeres; i s'han assentat els fonaments del canvi a Catalunya.
És qüestió de temps que Catalunya torni a tenir veu pròpia, torni a tenir criteri propi i torni a demostrat que és quelcom diferent de la resta de l'Estat escapant de la lògica centrifugadora de PPSOE (a fi de comptes són iguals: uns t'ataquen directament i els altres te la foten doblegada) i tornem a tenir un Govern que pugui representar els CATALANS. Sis anys de socialisme han fet molt de mal a Catalunya, se n'ha reduït els pilars fonamentals i la mala gestió de la immigració està diluïnt el fet cohesionador del català. En aquest país les coses han de començar a rutllar de nou. Per Catalunya, per tots. Per què Catalunya som tots. Per què Catalunya no és una gran Múrcia.
Per què l'única via per a la nostra nació, vistos els repetitius incompliments del Gobierno amb l'Estatut que ens van fer aprovar, vistos la repetitiva ignorància cap als nostres problemes, vist que el nostre Govern ple d'espanyols no ha estat capaç ni de fer-se entendre ni fer-se respectar pels seus, ara és l'hora de caminar encara més decididament que abans cap a l'Estat propi.
Molts estaran pensant que això és fer un anàlisi nacional de les eleccions nacionals. Jo els dic amb un 37% de participació no es pot fer anàlisi ni res de res, ni que sigui constatar que: o bé les nostres platges són molt maques i tenim un bon clima, o bé que el perfil baix que ha imposat el Govern -a pesar de les assonades dels senyors Carod i Saura- s'ha encomanat a tota la població. Catalunya és ara un país adormit. Ens ha caigut a sobre l'anestèsia socialista, però fins i tot els efectes de la millor morfina acaben passant. La bèstia ha de despertar. Companys, el camí serà llarg, però espero que estem ja a les últimes parades. Aquest cop no podem fallar. Aquest cop, com diu el President Pujol, "no podem acceptar-los les veces". Entrem a la recta final per a començar a fer el gir que pensi en nosaltres, el gir que defensi els nostres interessos, el gir que no ens deixi passar la mà per la cara, el gir que tornarà a fer que es senti parlar de Catalunya al món.
Ara torna a ser l'hora de fer-nos respectar. Per què si no fem nosaltres política, ens la faran. Per què aquí si no ets qui talla el bacallà, te'n fan empassar les sobres. Ara torna a ser l'hora de Catalunya. Ara, després d'un procés electoral carregat de malícia centralista, segueix tocant Catalunya. Ara, per mi, per tu, per tots, toca tenir un Govern, toca tenir el NOSTRE Govern Ara, per mi, per tu, per tots, Convergència i Unió.
