Tu

Escric per no tornar-ho a fer mai més. Escric per no haver de dir-t’ho més. Escric per que entenguis que així no podem continuar.
Escric per no tornar a fallar-te. Tots dos vam equivocar-nos. I cadascú ha de jugar la seva part de culpa. Així doncs, declaro que me’n vaig, molt lluny. Fins mai més, estimada, fins mai més. Mai més em tornaràs a negar una abraçada –que finalment em vas donar-; ja només quedarà el record d’allò que vas –vaig- desaprofitar.
No puc suportar la forma com jugues amb mi. Ara sí, ara no. No sóc de pedra, sinó no t’estimaria. Dies d’estiu que passen en la inactivitat. Només pensant en un familiar a l’hospital i una esperança guardada molt lluny. Tant lluny com penso marxar. Això és com tot: et sentiràs morir per dins, i un cop més et prometràs a tu mateix que mai més... fins la propera vegada.
Has mantingut la teva dignitat. El pavelló oneja ben ferm. No hauràs de baixar el cap cada cop que us trobeu, perquè sempre vas mantenir el cap on tocava. Només ella haurà de penedir-se d’haver jugat a fet i amagar, un cop se n’adoni que t’ha perdut. Que tot no és per sempre. Que al final vas decidir marxar, encara que ella no s’assabentés. Et demanarà una copa i tu li diràs que no. És així de trist.
Saps perfectament que no compliràs res de tot això. Saps perfectament que les hores et passen pensant en ella. Saps perfectament que algun dia, més aviat que no pas tard, hauràs de mirar els preus del tren... Horaris d’autobús. Qualsevol manera per anar a veure-la. Ompliràs llibretes i llibretes amb paraules que no ensenyaràs a ningú, ni tan sols a ella. Paraules que voldràs oblidar, però que romandran allí. Tot allò que no vols –o que no pots- dir-li per la teva consciència d’ésser un cavaller. No vendràs la teva ànima al diable... O potser li regalaràs a ella ben embolicada amb paper de seda? Si ho fas, et perdràs. Si et perds, res de tot el que li has dit fins ara tindrà sentit. Si perds el sentit, perds la vida. Ella no t’estima, sinó t’ho hagués dit. Però tampoc et vol allunyar, sinó també t’ho hagués dit.
Per què collons escric?
T’està fent rodar el cap aquest tema. Saps que t’hauries de disculpar. No sé de què. Però simplement trucar i dir-li, ho sento. Per no ser tu. Per no haver dit no sé quines xorrades. Per no tenir prou valor per tallar-te les venes per ella, encara que ho escriuries un cop ella et doni la portada.
Ets un somniador. I per això mateix sempre acabes espifiant-la. Saps que no ets invencible, ans al contrari, ets massa vulnerable com per mantenir una lluita d’aquestes característiques. Què és el que està buscant? Si vol un gos falder que se’l compri. Jo no estic per aquestes tonteries. Sóc polític. Treballo pel bé del poble. No em pot fer això. Però m’ho estic deixant fer. On han quedat les paraules? On han quedat les manifestacions de dignitat? On he deixat el meu orgull i la meva glòria, per arrossegar-me d’aquesta forma?
El pitjor de tot plegat, és que no et sap cap greu. No sents la traïció en pròpia carn, perquè ets tu realment qui s’hi ha jugat la pell... i qui probablement la perdi. Tancarem el capítol i direm fins aviat. Cuida’t molt i recorda’t de mi...
Fins que n’aparegui una de més maca. I llavors la miraràs a la cara –sí, et tornaré a mirar a la cara- i et preguntaràs en què pensaves. Tot per començar a escriure aquesta carta a ningú de nou, tan sols per eixugar el pes de la derrota. Només per agraïr-te que no ho haguessis fet abans. Que ho fessis d’aquesta manera tan suau. Que ho fessis de forma que no destrossis un home, quan tan sols has pretès jugar amb ell.
Per tot això, fins mai. Que vol dir la propera i no pugui fer més que tornar a caure als teus peus...

10.08.2009