A totes les famílies hi ha ovelles negres

Fa pocs dies, concretament el 19 de març, a Cardedeu es va poder veure un fet insòlit i absolutament contranatura. El senyor Alfred Preñanosa va presentar una moció a l'Ajuntament de Cardedeu, vil·la d'on és regidor, demanant un referèndum d'autodeterminació a Catalunya l'any vinent, el 2010. La moció, votada ahir sense la presència d'en Preñanosa, va ser aprovada pel Consistori gràcies al vot de les forces nacionalistes, amb el recolzament dels ciutadans del poble que van assistir a la Manifestació dels 10.000 a Brussel·les.

És un fet, com tots podem entendre, que ha sobtat, xocat i la resta de verbs que vulgueu, a tothom. Enmig del debat del finançament, de les manifestacions anti-Bolonya, del qüestionament a la policia nacional de Catalunya, els Mossos d'Esquadra, l'assonada de la Chacón amb el "volvemos a casa" als soldats de Kosovo (adjunto vídeo de l'últim Polònia), etc. aquesta notícia d'una votació municipal ha entrat a la primera línia a cops de colze. La direcció de la sucursal catalana del PP ja ha amenaçat d'obrir-li un expedient, tampoc ells ho poden creure. A l'Alícia li estaria caient la babeta per sobre del Votox davant d'una cosa així. Serà veritat, doncs, que fins i tot a les millors famílies hi ha ovelles negres?

Els mossos, a més, 'mozos'

Ja ha sortit l'informe dels Mossos d'Esquadra sobre la controvertida actuació davant de la UB la setmana passada. La qualificació de la policia és de "correcta, però no exitosa"; força adequat em sembla a mi. Al menys seria correcta si haguessin estat atonyinats com pobres diables periodistes i vianants sense solta ni volta. Tots sabem el què va passar -o, si menys no, la versió que ens n'han volgut donar- i volem responsabilitats. Passat l'Ebre diuen que els compren els vestits, aquí a algú li va massa gran. Sento ser tant directe, i no m'agrada ser-ho, però vostè, senyor Saura, no té cap tipus de vergonya. El titular de EL PAÍS: 'ICV preveu cessaments pel cas dels mossos', és no tenir vergonya. Alguns seran fa(cci)es, i d'altres tenen la fa(cci)a molt llarga.

Una cosa, ara sí, per molt que ara alguns critiquin a la policia nacional de Catalunya de moltes coses (moltes que n'ha de millorar; com deia el senyor Cuyàs, no estaria de més parlar -i aporrejar, si cal, va dir- en català), el que és imperdonable és que els manifestants (aquella petita colla d'estudiants que ni estudien ni fan res) vagin enarbolant estelades per la vida, com a símbol que entre els Grisos i els Mossos no hi ha tanta diferència. Cal recordar que els símbols, i així ho és la nostra bandera (la dels independentistes), són de tots? Doncs no comencen a fer demagògia i "palabrería inútil" i cadascú pels seus temes. Us busqueu un altre drap -amb tot el respecte per l'estalada-, nanos.

Aquí va l'article de Vicent Sanchis al respecte (diari AVUI, 24 de març):

Un vídeo s’escampa com l’oli a la xarxa. Els qui l’envien adverteixen als qui el reben que l’han de fer córrer perquè cap televisió convencional l’emetrà. Conté imatges difícils de pair. S’hi veu la brigada mòbil dels Mossos –més coneguts com els antiavalots– fent mal de valent a l’entrada de la Universitat vella. De vella n’ha quedat, la pobra. Els estudiants apallissats enarboren llibres contra porres. Tot plegat acaba en una batalla campal en què uns peguen i els altres cobren. La intervenció es fa difícil de justificar.

La història macabra és coneguda però els detalls escabrosos han quedat entelats per la retòrica oficial. El conseller Saura l’ha encertada. Potser recordar les seves intervencions parlamentàries quan la Policia Nacional perpetrava excessos sota la responsabilitat final de Julia García-Valdecasas peca de demagògia. Però així és la vida, senyor conseller. Tal faràs, tal trobaràs, i vostè l’ha feta ben agra. Enhorabona. El càrrec li va ample. Pot posar tant d’orgull i tanta testosterona com vulgui damunt la taula, però el desborda. L’esquerra ha considerat al llarg de la història la dreta moralment abjecta. Inferior. Actuï en conseqüència. En nom d’aquesta moral, vostè hauria de dimitir. No ho farà. I així anem fent. Fins a la pròxima càrrega. Hi ha un detall final encara més bèstia. El periodista Manel Cuyàs l’ha denunciat i molts se n’han burlat. Imbècils. I perdó.

Els senyors que atonyinen bramen en castellà i els atonyinats protesten en català. Miri, conseller Saura, no calia tant de pas ni tant de viacrucis per arribar a la creu. El detall no és determinant, però és feridor. Policia colonial o policia colonialista, tant se val.

Ja veurem com ens en sortim d'aquesta

Estimats amics i amigues, el que hem estat veient els últims dies és un espectacle sense igual. El PSC reivindicant la seva C més que la seva S. Per fi comença a semblar que tenim Govern a Catalunya. Malgrat les pífies d'alguns i les desavinences entre molts, això comença a tenir cara i ulls. Per a demostrar-ho reproduïré aquí l'article d'en Toni Cruanyes, director de l'AVUI, a l'editorial del dia d'avui.

Escenificar la ruptura amb ZP

Dijous el conseller Joan Saura va ensenyar públicament les vergonyes de la negociació entre la Generalitat i el govern espanyol. És tan minsa la xifra oferta per Pedro Solbes que donar-la a conèixer posa en evidència el desdeny de Zapatero per Catalunya, pel govern català i, fins i tot, pels seus socis del PSC. Des de la Moncloa, deliberadament, s’intenta desestabilitzar el tripartit allargant l’agonia del finançament amb tècniques que ratllen la “tortura psicològica”, com va descriure en el seu moment Ernest Maragall.

Però la novetat d’aquesta setmana és que José Montilla ha decidit plantar-se. Al carrer Nicaragua ja han pres la determinació que no s’acceptarà el finançament, i que s’exhaurirà la legislatura exhibint múscul davant l’opinió pública catalana i aixecant el to de reivindicació amb Zapatero. Només així s’explica que el president es permetés dimecres anunciar que el govern català es mantindrà fins i tot si Esquerra l’abandona per discrepàncies amb el finançament. Montilla sap que aquest no serà l’escenari en què es mourà la relació PSC-ERC.

Per això també dijous es va fer pública la xifra dels 1.200 milions, de manera que a partir d’ara la negociació ja és impossible (qualsevol augment per part de Pedro Solbes seria denunciat automàticament per les altres comunitats autònomes). I precisament per això, ahir divendres Zapatero va recollir el guant llançat pel tripartit català i va tornar-lo a rebotre a la cara del president Montilla qualificant de “filtracions” i d’“aproximatives i interessades” les xifres anunciades solemnement pel conseller Saura. Estem assistint a l’escenificació de la ruptura definitiva de Montilla amb Zapatero. S’haurà de fer suaument, amb delicadesa, perquè el desafiament llançat des de la Generalitat no es giri com un bumerang contra els propis interessos del PSC. Però la decisió està presa: no hi haurà finançament en aquesta legislatura.

Comunicat de la FNEC

Respecte al que comentava ahir:



La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), organització estudiantil present en els claustres de la majoria d’universitats catalanes, davant els fets ocorreguts arran del desallotjament de la “Tancada contra Bolonya” del rectorat la Universitat de Barcelona , manifesta:

1. La FNEC dona suport al rectorat de la Universitat de Barcelona en la decisió de desallotjar els estudiants que, des del 20 de novembre de 2008, havien ocupat l’edifici històric de la UB a Plaça Universitat. Tal com ja havíem manifestat en d’altres ocasions, la “tancada a la central” havia degenerat en una ocupació sense sentit, que negava qualsevol tipus de negociació que no passes per la paralització de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), decisió que no és competència de les pròpies universitats sinó del Comissionat d’Universitats i del Ministeri d’Educació. A més, aquesta “tancada” havia anat perdent el suport de bona part de les organitzacions que en el seu moment van defensar-la, i actuava al marge de l’esforç que la majoria de la comunitat universitària estava fent per reconduir la situació i intensificar les vies de diàleg. Des de la FNEC un cop més reivindiquem el paper que tenim els representants dels estudiants escollits democràticament en unes eleccions, i que actuem com a interlocutors vàlids i legítims dels estudiants en els òrgans de govern de les universitats.

2. Acceptem tota forma pacífica de protesta i oposició a l’aplicació de l’EEES, però creiem que la fórmula d’ocupar sistemàticament espais públics de les universitats, no aporta cap solució al debat sobre el Pla Bolonya. Des de la FNEC, un cop més apostem per la via del diàleg, sigui a través de les institucions i els espais establerts per fer-ho, o a través d’altres vies que d’una manera consensuada, hi pugui participar la majoria d’estudiants, i aportin solucions i millores reals a la complicada implantació de l’EEES.

3. Condemnem rotundament la violència desproporcionada, arbitrària i gratuïta emprada pel cos de policia dels Mossos d’Esquadra. La repressió violenta de les manifestacions pacífiques del moviment estudiantil anti-Bolonya, no són pròpies d’un estat democràtic on hauria de prevaler la llibertat d’expressió, i no aporten res positiu al conflicte, ans al contrari, provoquen una radicalització de les protestes i n’allunyen les vies de solució. Les situacions de persecució gratuïta que es van viure ahir per alguns carrers de Barcelona, d’estudiants que es manifestaven de forma pacífica i que no es trobaven dins dels puntuals nuclis violents que hi podia haver; no està inclòs dins el protocol d’actuació dels Mossos d’Esquadra i, per tant, demanem la dimissió del Conseller d’Interior, Joan Saura, com a primer responsable polític dels lamentables fets ocorreguts. De la mateixa manera, demanem que es depurin responsabilitats dins del cos policial, per evitar així, que es tornin a repetir situacions similars.

4. Expressem la nostra solidaritat amb els estudiants, que manifestant-se de forma pacífica, van ser detinguts o bé van resultar ferits i contusionats durant de les càrregues policials. De la mateixa manera, també expressem el nostre suport a la trentena de periodistes que mentre exercien la seva professió, van resultar ferits per les agressions dels Mossos d’Esquadra. El dret a la informació no es pot coartar sota cap concepte. Així doncs, la nostra organització es posa a disposició de tots els afectats.

5. Finalment no podem obviar que els fets ocorreguts s’emmarquen dins de les protestes per l’aplicació del Pla de Bolonya. Per això, exigim al Govern de la Generalitat, que malgrat la situació d’espoli fiscal que pateixen els Països Catalans, s’inclogui en els pressupostos públics el finançament necessari perquè les universitats catalanes, puguin continuar oferint aquest servei públic amb la qualitat que es mereix, i no es vegin abocades a dependre de finançament aliè; a l’hora que demanem als diferents equips rectorals que denunciïn i en facin ressò a l’opinió pública, de la precària i endèmica situació d’endeutament que pateixen les Universitats Catalanes. Aquesta situació és, per nosaltres, la principal causa de desavinença amb l’aplicació del Pla Bolonya a les nostres universitats, ja que en molts casos aquesta s’està desenvolupant amb una completa manca de recursos i transparència, no preveu un bon model de finançament públic, ni un bon sistema de beques que garanteixi la igualtat d’oportunitats, i l’accés a una educació superior pública i de qualitat a tothom.

Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)
Barcelona, 18 de març de 2009.

Setmana agitada

Bé, tots sabem què ha passat aquesta setmana entre diversos i molt determinats i acotats sectors de l'estudiantat universitari. Abans que res, no vull enganyar ningú, l'implantació de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), alias pla Bolonya, em sembla una mesura positiva i necessària per a les universitats catalanes. D'altra manera, aquest sí no significa que hagi venut la meva ànima al diable (ho sento, això no és futbol), és un sí crític. L'essencia de l'EEES és positiva (convalidació d'estudis per a tot Europa, més responsabilitat per a l'estudiant i millor desenvolupament de les pròpies capacitats ja que requereix més treball, individual i col·lectiu), encara que la forma en què l'Estat espanyol l'implanta és, perdonin l'expressió, tercermundista. Tinc un amic que treballa per a la gerència de la UB en l'implantació de Bolonya, en el seu cas a la Facultat de Belles Arts; m'explica que, sobretot, tot s'ha de fer a cost zero. Jo pregunto, com reformar les aules per a equipar-los amb el material necessari? Com modernitzar els aparells de tota mena de les universitats públiques? Com pretendre competir amb Alemanya, quan el nivell de beques d'ambdós països dista anys-llum? En fi, algú m'ho haurà d'explicar, però han tornat Campaneta, la Fada Madrina i la resta de bruixes benignes, fades i resta d'ésser màgics, que ens donaran aquests tres desitjos abans de la mitjanit. D'altra banda, si ens hi fixem prou bé, de protestes només n'hi ha hagut a casa nostra.

I aquí vull venir a petar, les protestes. L'edifici històric de la UB restava ocupat (o okupat, més ben dit) pels anti-Bolonya, que s'hi han estat en deplorables condicions de manteniment i higiene durant quatre llargs mesos. Òbviament, tots ells s'han dutxat i han menjat calent cada dia, no ho dubtem pas. No sé què han fet, però si després de quatre mesos morts de fàstic algú ha decidit que era hora de que marxessin serà per alguna cosa. Així doncs, l'escàndol no és que els hagin desallotjat (vull dir, oprimit). L'escàndol vé de dos fets clarament:

1. L'atac indiscriminat a tot vianant que passés per allí i, no sabem perquè, amb sanya contra la premsa en general.

2. La decisió dels anti-Bolonya d'anar a okupar un Departament de la Generalitat de Catalunya (al conseller Huguet no se li han ficat els pèls de punta, perquè no en té) i, fins i tot, el propi Palau de la Generalitat de Catalunya.

Del primer fet no en puc dir res més que el que ha sortit a les notícies aquests dies, és a dir, en Saura no sap com treure's el mort de sobre, així que el primer que ha fet ha estar enfrote-li al Director General de Policia -amb raó- i després cantant unes declaracions sobre l'espinat tema del finançament què, com diria el M.H. President Pujol, això no tocava (tjo). És un fet reprobable, escandalós i impropi d'un règim democràtic -en teoria- consolidat (l'agressió contra la premsa, volia dir; encara que nomenar en Saura com a conseller d'Interior també tela). Malgrat tot, es sol oblidar dels 32 mossos ferits per l'impacte de diversos objectes (la manera eufimística de dir que els van tirar cadires metàl·liques i els van atacar amb barres de ferro).

El segon fet que he exposat, és el colmo. I encara exigeixen mesures que aturin el procés de Bolonya i que s'ha de dialogar. És com fer-li operar a un cirurgià al mig de la Diagonal! I encara s'estranyen de que els esbatussessin? I ara! L'únic que lamento és que aquesta és l'opinió que es quedarà dels estudiants universitaris, sense recordar que aquesta gent no són pas interlocutors vàlids ni representatius de cap majoria de res. Aquesta gent no són els estudiants. Els estudiants som aquells que penquem i suem per acabar els estudis, fins i tot encara que ens reventin classes i okupin facultats.

Moltes gràcies i bona nit!

De perdidos al río

Les declaracions del conseller Huguet dient que el finançament només serà un pedaç, lleçant la tovallola a mitja batalla. La polèmica sobre l'inici de les inspeccions als restaurants (i similars) que estableix la normativa de política lingüística. Un tren aturat al mig del Garraf durant més de mitja hora. El senyor Chaves donant la vara amb el deute històric d'Andalusia. Patxi López i Basagoiti enroscats al llit d'Ajuria Enea. La llei de seleccions catalans pendents de sentència constitucional (els hi sona?) des de fa més de 10 anys. En fi, no em queda més a dir que "de perdidos al río". Arribarà un dia que ens en cansarem.

Sobre el finançament, res més a dir que les paraules de l'Honorable Conseller Antoni Castells a RAC1: el finançament està igual que a finals d'any. Diu que no vol ni pot claudicar, però les reiterades pròrrogues estan començant a fer perdre el pèl a més d'un. El mateix conseller afirma que en una negociació sempre s'acaba arribant a un punt mig. Però quin tipus de declaracions són aquestes? Què vol dir que no ens podem plantar en mig d'una conya de mal gust que ja dura massa? Que no tenim la llei de la nostra banda (que no vol dir que ens la volguem prendre per la nostra banda)? No tenim un text estatutari (la llei fonamental catalana) aprovat per les Corts Generals i refrendat pel poble de Catalunya? Oi que paguem els nostres impostos, oi que anem a 80 (o menys) a les entrades de Barcelona, oi que no vivim en una anarquia i un guirigall continu (és a dir, en definitiva, mantenim una actitud cívica), respectant tot allò que diuen les lleis? I perquè el Govern "amic" no ho fa? Per quin set sous té la barra la vicepresidenta De la Vega per trucat al nostre M.H. President per dir-li que moderi el llenguatge quan parla d'en ZP? O potser la dona no recorda la campanya de Chacón: "si guanya Zapatero, guanya Catalunya"? Doncs el Gran Presdigitador ja té la seva butaca a la Moncloa, ara toca que guanyem nosaltres. Catalans, cal que tornem a dir PROU! I, mentrestant parlem, no sé quants ciutadans continuen bloquejats en els vagons de Renfe que, per cert, estan pendents de traspàs a la Generalitat de Catalunya des de fa anys. Si us plau, o per favor, com més els hi agradi, però cal recuperar la dignitat nacional.

Com no podia ser d'altra manera, Deu Mil a Brussel·les

Perdoneu la tardança, però amb la conya dels exàmens trimestrals de la Pompeu Fabra cada cop tinc menys temps lliure. Sí, avui em perdonareu que parli d'aquest important event del catalanisme succeït aquest cap de setmana (8 i 9 de març) com és la manifestació dels Deu Mil a Brussel·les. Alguns ja han començat a discutir d'èxit o fracàs, de si només es fa per mostrar paquet a Catalunya i no per internacionalitzar la flama. En fi, hi ha moltes interpretacions. Personalment, crec que ha estat un èxit de tots els que volem que aquest nostre país deixi de ser un país de segona i aconsegueixi la plenitut de la seva sobirania després de 300 anys (que quan ho aconseguim seran una mica més). És un èxit per a tots aquells que tenim el somni d'un dia poder albirar el destí d'aquesta nostra nació.

Per això mateix, us adjunto aquest link de l'Agència Catalana de Notícies (e-noticies) on apareixen Jordi Cuminal (ex-secretari general de la JNC i diputat al Parlament) i Àngel Colom, una petita mostra dels assistents a la manifestació. Us demano que prengueu la molèstia d'obrir-lo: http://multimedia.e-noticies.cat/els-politics-parlen/angel-colom-som-aqui-per-a-demanar-un-estat-propi-26796.html

Salut i visca Catalunya lliure!

Romà Elias i Tersa

Després de l'1-M, i a Catalunya què?

Un cop vist tot el nou panorama arran del joc polític després de les últimes eleccions, especialment del de la Comunitat Autònoma Basca, com els agrada dir, no queda més que preguntar-nos: i ara què, Catalunya?
Ja em vist, ho deia l'altre dia en un comentari, que el PNB està molt tranquil i satisfet dels resultats.
Continua essent l'opció majoritària del poble basc, tot i el desgast continuat de gairebé trenta anys de govern i dues cites d'alta càrrega identitària fracassades. Però el nou dibuix, com la primera volta que un espanyol pot arribar a ser lehendakari, és cosa peculiar, per no dir preocupant. Dels pactes que puguin arribar a gestar-se en les negociacions basques ens afectaran també a nosaltres. Car cal recordar que les eleccions nacionals al Parlament estan al caure, oficialment són l'any vinent.
A Euskadi hi ha, ara per ara, no podem negar-ho, dues vies possibles -que no igualment probables tot val a dir-ho- per a la conformació d'un nou govern:
a. Pacte PNB-PSE. Ibarretxe lehendakari per quarta vegada consecutiva, convertint-se en el primer candidat basc en aconseguir-ho. Es tractaria d'un govern fort i estable per a gestionar aquest període de crisi global.
b. Pacte PSE-PP-UPyD. Patxi López lehendakari, per primera vegada un partit espanyol arribaria a la presidència de l'executiu basc. Entre les dues opcions possibles dins aquest pacte, govern en minoria o amb el PP dins, és més probable la primera; la relació contra-natura seria massa xocant. En canvi, un govern en minoria del PSE, seria precisament això, un govern en minoria. Molt necessitat de buscar recolzaments a diverses bandes i que podria fer el país ingovernable en el context econòmic actual

En el cas que es donés l'opció b, que seria el més probable, com afectaria a Catalunya? D'una banda, després de l'estigmació, arraconament i desprestigi del Partit Popular al conjunt de l'Estat, però sobretot a Catalunya, el Partit Socialista pactaria amb ell. Sí, senyors, el partit que presideix la Generalitat de Catalunya pactaria amb el PP. I això podria costa'ls-hi car als senyors del pitet vermell (podran ignorar l'incompetència de Rodalies, fer-nos passar l'AVE per sota la Sagrada Família, posar de cap de la policia a un anti-sistema o guanyar les eleccions del cinturó roig ficant un mitjó brut de cap de llista, però sota cap conceptes podrien ells seure a la mateixa banda que el PP, si us plau).
Quina serà la reacció del PSC més pausible si això acabés d'aquesta manera? Repetir que ells són una organització separada del PSOE, que tenen llibertat de pensament i definició pròpia (tot i l'esquizofrènia de votar una cosa al Parlament de Catalunya i una altra a Corts Generals), i que de tot aquest sarau no en saben ni en volen saber res. Al mateix temps, començaran a reivindicar la seva catalanitat, el seu catalanisme de paperina: no ha trigat gaire temps a sortir la Llei del Cinema. Però tranquils que en vindran més. Això junt amb les ànsies d'Esquerra per intentar taponer les sàgnies de votants marcant paquet (Encomana el Català, política d'ambaixades...), montarà un bon sidral. I encara sort si els ecosocialistes no fan gaire virgueries més de les que ja han fet fins ara, és a dir, resar a la Moreneta -patrona de Catalunya- per a que plogués i poca cosa més.
D'aquest reguitzell de suposat catalanisme n'hem de treure un costat positiu i un altre de negatiu:
a. Si el PSC alardeja de catalanisme és perquè el sentir social majoritari encara ÉS el catalanisme; i a més a més de tot plegat encara en treurem alguna cosa de bo.
b. Si el poble de Catalunya s'empasa la farsa socialista (algú recorda el "si guanya Zapatero, guanya Catalunya" o un dels molts famosos Apoyaré Registred Lctd. ) haurem de passar de nou pel raspall. Fins quan més haurem de seguir aguantant aquests bandolers sistemàtics? Fins quan més haurem de seguir patint les continuades pífies i cagades seguides un cop sí i un altre també? Quan podrem recuperar la seriositat i el bonfer que caracteritzava aquest país, tant a nivell nacional com el que puguin pensar-ne a Madrid i a Europa?

Salut i visca Catalunya lliure!

Hem perdut les eleccions

Doncs sí, serem crus, però realistes. Hem perdut les eleccions. Tot són cares llargues, i només cal que comenci el ball de dimissions (Quintana gairebé ha anunciat la seva). A més les dues, les basques i les gallegues. No en tinguem cap dubte.

A Galícia tots sabíem que aniria més o menys així, torna a governar el PP, com de costum. El parèntesi Touriño ha estat això, un parèntesi. Gairebé un miratge en el llarg viatge de les nacions, com el paisatge que passa mansament de l'altra banda de la finestra del tren.

A Euskadi la cosa és més complexa: no tenien opció electoral més de 100.000 electors. Tot i així, podem trobar simil·lituts amb el cas català: n'Ibarretxe ha guanyat -com en Mas-, però no governarà. Per tant, hem perdut. No vull fer anàlisis sobre aquest tema, doncs n'hi ha molt més que en dirien molt més i millor que jo.

L'únic que volia dir-vos és clar i català: l'homogeneïtzació de l'Estat espanyol s'acosta cada cop més. A tot arreu, vull dir, a totes les presidències autonòmiques predominen dos colors, el blau i el vermell (els canaris en són una excepció de molt diferent signe). Amb això no vull dir que tots siguin del Barça (només li faltava això a en Revilla xD), sinó que els dos partits d'àmbit estatal ho controlen tot. L'únic partit nacionalista que governa en algun indret de l'Estat és Esquerra Republicana, que ja veiem quin flac favor fa. Són temps que no conviden a l'optimisme precissament, sobretot perquè no podem dir que som uns incompresos, que ens oprimeixen i tota la pesca, doncs ha estat el mateix poble qui ens ha impossat aquest jou. Si aquest procés continua, i espero equivocar-me -ja em disculpareu ser tremendista, però és que també ha perdut el Barça al Calderón sota crits de "Laporta, cabrón, saluda a tu nación"-, els nacionalismes acabarem convertits en minories ètniques peculiars, curioses, que haurem de conformar-nos amb demandar coses minoritàries: tindrem 5 escons reservats al Parlament, per exemple, o un tant per cent dels formularis de sanitat podran ser en català, per exemple. Com ja ha passat al País Valencià. Malgrat tot, diuen que la fera és més perillosa quan està arraconada, veurem que hi tenen a dir els catalans.

Salut i visca Catalunya lliure (abans que sigui massa tard)!

Romà Elias i Tersa