dimarts, 4 d’octubre del 2011

Els miserables, de Marcelo Bielsa


Aquesta setmana he tingut ocasió de veure algun partit de l’Europa League –opini el que opini Robben al respecte d’aquesta competició, i també el primer partit que veia disputar a l’Athletic Club aquesta temporada. Es jugava a la Catedral un duel contra un dels que apunten a candidat al títol, tant a la Ligue francesa com a Europa: el Paris Saint-Germain dels xeics de Qatar.

Després de la tradicional ofrena floral a Pichichi –pel PSG era el primer cop que visitava San Mamés-, va iniciar-se un matx que va desenvolupar davant dels meus ulls quelcom d’increïble. Increïble perquè era el primer cop que veia una cosa així: una autèntica revolució dirigida pel ‘Loco’ Bielsa. El tradicional 4-4-2 de joc directe i poca el·laboració –marcat pel domini de jugadors forts al mig del camp com Orbaiz- s’anava convertint en un preprojecte de 4-3-3 encara primitiu.
Allà a San Mamés no estan acostumats a aquesta especulació amb la pilota, per dir-ho així. Els agrada un joc fresc, d’aire britànic, encarnat perfectament en l’emoció que empeny els lleons en cada partit a casa, aquell martell que cau com una llosa sigui qui sigui que visita la Catedral. El joc dels bascos venia marcat per un seguit de tradicions ancestrals, com tenir un punta fix entre centrals, un ‘9’ clàssic, fos aquest Urzaiz en el seu moment o Llorente ara, acompanyat d’un segon punta molt veloç, fos el mític Etxebarría o Toquero la temporada anterior, i que tant afecte li ha valgut per part de l’afició blanc-i-vermella.

Bielsa sembla haver canviat la tendència i la referència del joc ha passat d’un davanter alt, robust i que barallava –i acostumava a guanyar- totes les pilotes per alt amb l’ajuda d’una gran potència física i més o menys fortuna tècnica, a aquesta barreja entre ‘7’ i ‘10’ que és Muniain, exactament com ha fet el Barça passant a jugar entorn de Messi (tot salvant les diferències). El mig del camp de l’Athletic ha canviat el seu perfil natural, centrat en la reconversió de Javi Martínez en un «totcampista» a l’estil Schweinsteiger i la incorporació d’Ander Herrera com a principal creador del joc, al costat de Susaeta per banda: els “petits” s’apoderen del joc basc.

El joc que propugna Bielsa ve marcat per la gran llibertat de moviments que dóna al Bart Simpson de Bilbao. Tanmateix, la irrupció d’aquest joc de filigrana em recorda la crida que feia a inici de temporada sobre per on corria Yeste (que està a les ordres del ‘Txingurri’ Valverde a Olympiakós), doncs em sembla a mi que s’obre un escenari propici per al seu estil de joc. En qualsevol cas, la seva tornada no sembla ni ensumar-se.

Sigui com sigui, a la Catedral, com ja he dit, el futbol s’ha entès d’una manera diferent que a la resta de la Lliga. El joc es basa en una tradició futbolística que ve d’antic, marcat per un estil de joc i una manera d’entendre el futbol, molt amable amb l’espectador que busca l’emoció, el partit de bogeria, i que sap apreciar el gran esforç d’uns jugadors que no en va són anomenats els “lleons”.

La filosofia de Bielsa xoca en gran part contra tot això? Què pesarà més: la novetat o la tradició? Aconseguirà Llorente adaptar-se a aquest nou estil de joc –que d’altra banda l’ajudarà també en el seu rendiment a la selecció- i desapareixerà definitivament Toquero? Les espases estan en alt als voltants de San Mamés. Bielsa sembla començar a remuntar i a més vol fer un equip competitiu a Europa. Mentrestant, tots sabem com van acabar els miserables, els de debò, els de Victor Hugo…

diumenge, 4 de setembre del 2011

No hi ha dits a l'ull que valguin

Aquí teniu la segona part de l'article que parla sobre el començament del campionat regular d'enguany, publicat a L'Escalè de la Discòrdia sota el títol "#tornar a començar (i II)" (http://www.lescale.es/?p=6222).

I en aquesta segona part comentaré alguns aspectes, tals com valoració de diversos equips del campionat, així com altres temes d’interès que han anat sorgint al llarg d’aquests dies.

1. Reial Madrid

Si fa poc vàrem parlar del Barça, ara parlarem una mica del seu màxim rival, encapçalat per una persona capaç de les majors maldats, com cruspir-se el hàmster de ta germana o el canari del teu oncle. Després de fer-se amb el control absolut del club blanc, José Mourinho sembla ser el màxim definidor del “punt d’arribada del destí en l’universal”, fins i tot fent ombra a Sa Majestat Imperial l’amic Floren. Sobre el capítol Mou, tothom n’ha parlat, així que no cal afegir-hi més llenya al foc o ficar el dit a la nafra (o al que no és la nafra...).

El Madrid sembla, pel que hem vist fins ara, un equip molt més fet que no pas la temporada passada, que acumula ja força rodatge en la majoria de posicions clau del camp: una parella de centrals consolidada (Pepe – Carvalho); un centre del camp força equilibrat amb Xabi Alonso com a principal referent, sempre acompanyat d’un escuder pitbull, ja sigui Khedira o bé Lass; i amb dues parelles amb vocació ofensiva aclaparant: Özil – Benzema i Ronaldo – Marcelo.

Dels fitxatges poc en podem parlar: Coentrao és com un microones, penses que pot fer de tot però només escalfa (i reparteix llenya); Varane no aporta gaire al dibuix; Altintop i Sahin encara trigarem molt a veure’ls pel Bernábeu; i Callejón... compta amb el meu suport per guanyar el proper trofeu individual Peter Lion.

2. L’Espanyol

Els ‘pericos’ els hi han fet una cara nova (i ho dic així perquè em sembla que ningú entén l’estratègia que segueixen Condal i companyia). Han marxat gairebé tots els referents del club sobre el camp, inclosos els tres puntals d’atac de la temporada passada i també el que sempre està, el que mai es queixa, el que mai falla: Coro –que la temporada passada ja havia marxat cedit a Osasuna-, que marxa cedit de nou al Girona.

Les esperances periquites estan posades en la consolidació final d’Àlvaro, que ha fet un gran Mundial sub-20 a Colòmbia i està triomfant també amb la sub-21, on va fer-li dos gols a Geòrgia fa pocs dies. Amb ell farà parella un veterà, un clàssic, un killer dels antics, un lleó de l’àrea, un depredador assedegat de sang: el Rifle Pandiani, que malgrat la meva admiració no és un home que prometi gol, o si menys no les últimes campanyes a Pamplona no han brillat per això. Tot i així, l’ex de Peñarol té el prestigi de ser el màxim golejador en competició internacional amb el club blanc-i-blau. Espero que Pochettino tingui a bé de deixar, doncs, a Sergio García a la banqueta.

El centre del camp de Pochettino estarà dominat clarament per dos homes, que crec que seran titulars indiscutibles: Javi Márquez, que domina molt bé els aspectius tàctics i defensius i alhora una prodigiosa habilitat per repartir joc; i Joan Verdú, del que poc o molt es nota la influència del pas pel planter culé en la visió de joc i la recerca de la filigrana. Per acompanyar-los promet la incorporació de Romaric, múscul pur, que va fer molt bona temporada amb el Sevilla, del que no entenc que se n’hagi volgut desprendre, excepte per afers extraesportius.

Pel que fa a la resta de posicions: en defensa continua sent un equip absolutament confós, com demostra el fet de que la gran incorporació sigui el retorn de Dídac Vilà, cedit pel Milan, a qui prèviament havien venut; i per acabar, espero l’explosió de Dátolo, aposta personal de Pochettino, i que encara no tenen notícies seves a Cornellà pel moment. Seguirem esperant.

3. La Lliga

Sembla que aquest any tornarà a ser un campionat a repartir entre els dos grans, a priori sense tercers convidats sorpresa a la festa. En aquest aspecte, potser ens hem de preguntar fins a on estem disposats per fer del Campionat un torneig més equilibrat: millor repartiment dels drets televisius? A Anglaterra ja funciona així i tampoc hi ha tanta disputa i rivalitat entre els grans (Chelsea i Manchester United, i aquest any de nouvingut, també el City) i la resta d’equips, com bé s’ha vist amb les toves que han rebut l’Arsenal i el Tottenham, dos equips considerats potents o si menys no de la petita noblesa a la Premier. La solució ha de passar per alguna altra cosa també, i sense deixar de tenir en compte que aquest nou repartiment cal aprofundir-lo per a salvaguardar molts equips professionals amb greus dificultats econòmiques.

Una alternativa que em ve al cap és la que ja ha implementat la Lliga ACB –disculpeu el canvi de pilota...-: en tots els equips hi ha d’haver un mínim de jugadors formats als planters locals. En un cas radical vindria a ser com derogar la Llei Bosman a nivell europeu. La UEFA podria argumentar que ho fa per donar més preponderància a la visió social del futbol. Hem de recordar que l’any 1967 el Celtic va guanyar una Copa d’Europa amb un equip íntegrament format per jugadors nascuts en un radi de 30 milles de Celtic Park.

Ja sé que l’argumentació contra d’això serà que els temps han canviat. Que llavors el futbol no movia tants diners ni comprometia tants interessos ni era tan seguit. Ni en depenia l’estat d’ànim o fins i tot la felicitat de tanta gent. Però a veure, quan ha de cobrar algú que treballa fent feliç a la gent? Hauríem de nacionalitzar els equips de futbol perquè són d’interès general?

Ara em perdonaran aquesta referència bíblica, però Jesucrist afirmà que aquells que no es fessin com nens, no entrarien en el Regne del Cel. Potser hi hem de veure nosaltres també un avís en això. I si tornem a fer del futbol el que mai ha deixat de ser: un joc. I si tornem a aplegar la veritable importància del futbol en la formació de les persones, en el futbol base, en la transmissió de valors. El futbol no és només un espectacle mediàtic. L’avarícia trenca el sac i els excessos són el primer pas per a la decadència de la civilització, ho hem après a través de la nostra història.

I ara l’important, les candidatures:
a) Candidat al títol: el Barça, sense discussió.
b) Candidats a baixar: el Granada, pels mateixos motius que el Xerez fa dos anys; el Saragossa, el Rayo i l’Espanyol.
c) Candidat a equip revelació: el Màlaga –val a dir que l’últim cop que vaig tenir tant clar aquest ítem va ser el Saragossa que va baixar a Segona per última vegada...-
d) Candidats a posicions europees: València i Vila-reial a Champions, em sembla que indiscutiblement; Sevilla i Atlètic de Madrid a l’Europa League. L’Athletic de Bielsa em sembla que no acaba de cuallar, almenys en els partits que li hem vist: la parella Muniain – Ander ha de marcar les diferències (alguns encara trobem a faltar Yeste).

Lectura recomanada: i que cadascú n’extregui les lliçons que vulgui. http://www.marca.com/blogs/planeta-axel/2011/06/09/pequenos-milagros-sin-importancia.html

dijous, 1 de setembre del 2011

La babeta, compte amb la babeta!


Aquí teniu aquest article meu publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=6205) sota el títol "#tornar a començar (I)" sobre l'inici de temporada del Barça, així com una valoració dels canvis tàctics i les aportacions dels fitxatges. La setmana vinent sortirà un altre amb una valoració general sobre la nostra Lliga i també alguns apunts sobre altres torneigs, com la Premier o el Calcio. I ja sabeu, que n'aprenguin!

Torna la Lliga. Torna l’espectacle. Torna el pa nostre de cada cap de setmana. Després d’aquests mesos sense futbol (es digui el que es digui, la Copa Amèrica i els campionats internacionals per a categories inferiors –exhibició de Thiago a l’Europeu sub-21 i del brasiler Oscar al Mundial sub-20 incloses- han resultat intranscendents), torna el campionat regular com el bon temps després de la pluja, per sadollar els més inquiets i calmar els impacients. Torna el futbol a casa. Els pitets davant la televisió tornen a estar de moda.

Com de costum en aquesta columna començaré parlant del Barça, encara que sembla poc el que hagi de dir-se. O almenys poc més que allò tan nostrat de “Maria Lluïsa, aquest any també!” Amb poc més que la pretemporada en escena per a valorar, tenim en safata diversos temes:

i. Els fitxatges

Les quatre noves arribades han fet donar un salt qualitatiu a aquest Barça d’en Pep Guardiola versió 4.0. Tant la velocitat i capacitat de desbordament d’Alexis com les incorporacions de Cesc Fàbregas i Thiago Alcántara al mig del camp semblen part d’una nova conjura futbolística entorn dels nostàlgics del cruyffisme. En parlaré més endavant.

Amb Alexis tornem a recuperar un perfil de jugador que portava absent de l’equip des de feia algun temps. Potser no es tracta d’un extrem al més pur estil, però entronca millor amb la tradició Figo – Simao – Giuly que no pas Pedro, tot i compartir moltes de les seves característiques. Encara que les primeres vibracions han estat bones i en el seu debut vam veure el seu estil veloç i precís en atac i combatiu en defensa –herència segura del calcio-, esperem una ràpida adaptació al joc combinatiu del Barça. El seu substitut natural (i també el de Pedro) en l’escala evolutiva de la Masia és Gerard Deulofeu. Compte el pitet.

ii. La quadratura del cercle perfecte

El mig del camp. L’assignatura preferida del Barça. La font inesgotable de la màgia. La gran empresa de correu i transport de pilotes a domicili, o millor dit, a barraca. L’aparició màgica del 3-4-3 (més pitet!) al primer partit disputat de Lliga fa respondre a unes necessitats concretes, però mirant-ho detalladament obre un escenari que l’estructura rígida entorn del 4-3-3 que teníem fins llavors no ens permetia: amb una reserva de quatre migcampistes de primer nivell a la plantilla (Xavi, Iniesta, Cesc i Thiago) i el debat sobre si hi hauria minuts per tots ells s’alleugereix amb aquestes tres posicions a cobrir. Tanmateix, els problemes físics de Xavi possibiliten l’aparició dels altres tres en més ocasions.

A més a més, la transformació de Keita de la posició d’interior o volant que abans ocupava a la de mig centre defensiu –colossal- obre la porta a que el malià no competeixi amb aquests quatre jugadors, sinó directament amb Sergio Busquets que, si hem de fer cas de les últimes declaracions del míster, ho té pelut per ocupar una plaça de titular indiscutible com l’any passat, a menys que sigui al darrere de tot.

iii. La baula que desfà la cadena

La línia defensiva és, com s’ha pogut comprovar, la part més tova de l’equip ara per ara. Les baixes de Puyol i Piqué, sumat a que Abidal s’està reincorporant poc a poc de les vacances, fan que aquesta línia sigui la que ha de millorar més. La incorporació de Fontàs, un central alt amb bon desplaçament de la pilota, dóna més fons d’armari a aquesta posició, encara que pel que hem vist, en un escenari amb un central únic, a falta dels dos grans, Mascherano (la segona “neneta” del Pep) sembla imposar-se de forma colossal, fins i tot disputant-li la plaça al mateix capità, amb constants problemes físics.

Malgrat tot, en una temporada de 65 partits, espero i desitjo que hi haurà minuts per als 8 defenses (4 centrals –comptant Masche- i 4 laterals) que tenim, ja que tallar la progressió del jove banyolenc faria un estret favor als interessos blaugranes. La meva visió de futur per a la defensa blaugrana –i encara fixat en una defensa de 4- seria una parella de centrals Piqué – Fontàs, com a primers distribuïdors de la pilota.

iv. Font d’aigua clara que mai s’asseca

La Masia. El planter ens ha demostrat en aquesta pretemporada coses força interessants, tant a la Copa Audi –primer títol de l’any- com a la gira americana. El més destacat té, per mi, noms i cognoms: Jonathan dos Santos. Molt millor tècnicament i tàctica que el seu germà, que no acaba de trobar lloc enlloc (després de la cessió al Racing, aquest any el Tottenham no ha pogut trobar ningú interessat, i tampoc sembla tenir gaire lloc a la plantilla), el germà petit sembla ser el proper candidat a tenir fitxa del primer equip l’estiu vinent. La polivalència atac – defensa el fa un jugador imprescindible en el futur: tant pot jugar de mig centre com de lateral, i també ha demostrat ser un virtuós en la jugada trenada –el seu gol al partit contra l’Internacional de Porto Alegre, la forma de trobar els espais entre línees per provocar la passada de Carmona (jugador destacat també, encara que amb l’arròs covat pel primer equip)- el fa trobar-se a la línia d’arribada just després del fill de Mazinho.

Per acabar aquest apartat, només un últim apunt. Una altra cosa a destacar de la Copa Audi i dels nanos que aquest any jugaran per mantenir la categoria a la divisió de plata –que enguany comença malament pels equips catalans-: em vaig enamorar en els minuts que va tenir a l’Allianz Arena en els dos partits. Quina forma d’estar sobre la gespa, quina visió, quin toc de pilota. Aquella sensació que t’assegura que passaran els anys i el Barça –esperem que amb Pep Guardiola molt de temps- seguirà jugant igual. Estic parlant de Javier Espinosa, que alguns han catalogat com al nou Iniesta per ser manxec, però també per la seva forma de jugar. Nova promesa de futur. I més pitet, senyors. Per als que us vàreu perdre els seus minuts a Munich aquí teniu un recull d’accions de l’última temporada al juvenil del nou jugador del filial:

http://www.youtube.com/watch?v=EbggTAaUkiQ

En els propers dies parlarem de la situació general tant a la nostra Lliga com d’altres campionats estrangers, així com valoracions del mercat de fitxatges i altres temes d’interès. Preparem-nos que la temporada ja ha començat!

Lectura recomanada: la crònica de Ramon Besa sobre el Barça – Vila-reial (http://www.elpais.com/articulo/deportes/Cesc/Thiago/alumbran/futuro/Barca/elpepudep/20110829elpepudep_21/Tes).

dimecres, 8 de desembre del 2010

ARA, llums i ombres


Aquí teniu la segona part de l'article que he dedicat al nounat diari ARA, el diari de referència en català, també publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=5713) amb el títol de 'La il·lusió cal generar-la cada dia (i II)'. Gaudiu-ne!


En l’anterior article vaig parlar de forma velada sobre què era per mi un diari i què és o què suposa l’acte de sortir de bon matí, saludar amb aquell somriure, absolutament forçat de quan vas a fitxar –que curiós que sigui a les 8 del matí que no recordes que anar a la universitat és un acte voluntari i lliure-, a la senyora de l’Uruguai que regenta el meu quiosc i agafar el nou diari de referència en català.
Avui explicaré algunes de les raons que em fan tòrcer la boca en senyal de desencant quan tinc el diari a les mans. Intentaré que les crítiques no siguin gratuïtes, però bé, prou prolegòmens i endavant.
Primer, que un diari dugui grapes ja comença donant una mica d’angúnia (apa, violència gratuïta, que ràpid me’n desdic de les promeses…). Quants diaris actualment duen grapes? Que jo sàpiga, només un i pensant en quin és ja em sembla haver dit prou en aquesta tribuna. A la meva família és –o era- tradició iniciada pel meu avi, en pau descansi, que el diari s’anava escampant de mica en mica per tota la casa segons les preferències de cada lector: els esports d’una banda, la plana internacional, el suplement de cultura, etc etc; fins que arribava jo i el tornava a posar tot junt de nou.
A més, a quina casa no es posen fulls de diari al terra per a no trepitjar-lo quan s’acaba de fregar? I per últim, les grapes no es reciclen amb el paper! I voldria conèixer qui és el bon minyó que es pararà a separar-les del diari a l’hora de llençar-lo.
Segon, i això és un què present ja a l’antic Avui (i dut a l’extenuació amb la compra per part d’El Punt): es peca un xic d’innocència o de falta de maduresa en l’apartat internacional (que és un eufemisme per no dir que es considera aquest com una secció de segon ordre, per desgràcia). Els redactors semblen fer un metxembrat d’altres lectures, és a dir, manca veracitat. Cal trobar bons corresponsals per fer periodisme de qualitat –com se’ns havia promès, d’altra banda…- i tenir informació de primera mà. I això no és impossible per un mitjà català: a finals dels anys 90 TV3 va ser destacada per la BBC com una de les cadenes amb els millors informatius del món.
Explicar el món a la catalana no vol dir veure què passa assegut des de Catalunya i explicar-nos-ho de nou, però traduït. No ens podem conformar amb mitges tintes, cal ser ambiciós! I l’ambició que està de moda ara és aspirar a ser un dels diaris escollits per a revelar les filtracions de Wikileaks. Aquesta ha de ser l’ambició del diari i del país: ser els millors. Això, però, ja s’aconseguirà a mesura que es vagi consolidant el diari, primer a nivell nacional, doncs si nosaltres no el fem líder ningú de fora ho farà.
Tercer, els suplements del diumenge. Sé que aquesta part encara està en desenvolupament, però de totes maneres m’avenço. No es pot oferir com a suplement dominical una publicació de la mateixa editorial per solucionar els problemes de tirada que aquesta pugui tenir. Pots oferir una publicació, però de producció pròpia del diari: que ens reveli fets sorprenents i tingui un apartat d’entreteniment ben gran (com el dominical de El País) o que es basi en entrevistes i fer cròniques i reportatges d’actualitat (com el magazine de La Vanguardia). Quan jugues contra els millors no pots fer el paperina. Amb l’edició del diumenge, més del doble de cara que la resta de dies feiners, no te la pots jugar a defraudar els teus lectors. No mentiria si acabés afirmant que aquest parell d’articles venen de la decepció amb l’edició de l’últim diumenge.
Quart, això no és una crítica, només un advertiment. De cara a l’apartat nacional anar amb compte de no caure en els mateixos vicis que altres diaris: el provincialisme i el fer el beneit i el catalanisme de fireta (com ha acabat caient l’Avui), l’emmascarar-se sempre sota la música imperant que sona i ser nacionalment feble (com La Vanguardia) i, sobretot sobretot (sí, ja sé que he repetit la paraula dos cops), no me’n vull assabentar en portada que l’alcalde de Blanes ha caigut de l’escala mentre sortia de casa, si us plau (no cal que digui que parlo d’El Punt, oi?). Tenir ben present que qui importa és i ha de ser el país, per sobre de lleialtats partidistes. El diari ha de ser dels catalans i no dels convergents o dels d’Esquerra. En aquest aspecte, m’emmirallo en El País: tothom sap de quin peu calça, però no té cap tipus d’inconvenient en obrir ‘foc amic’ si s’escau.
Cinquè, i aquesta és una crítica fàcil que no aspiro a que sigui escoltada ni llegida gairebé. Prefereixo un model anglosaxó a l’hora de distribuir els espais. Massa fotografies, però bé, això és qüestió de l’estil del diari i no per això me’n desdiré.
Acabant ja, espero amb això no haver trencat la bombolla màgica en que potser vivien alguns. A dia d’avui, com ja vaig dir en l’anterior article, l’ARA és el millor diari en català: si nosaltres no hi confiem, qui ho farà? Per part meva, continuaré fent-los la confiança.
Començar il·lusiona, però la il·lusió, com l’amor a la parella, cal generar-los amb el dia a dia. ARA és el lloc i ARA és el moment. Salut i sort!

dimarts, 7 de desembre del 2010

Essencials per a un cafè de bon dia


Aquest article ha aparegut publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=5710) amb el títol 'La il·lusió cal generar-la dia a dia (I)'. En ell comença a exposar algunes de les virtuts i mancances del nou diari. Vosaltres què en penseu? Sou crítics o esteu assolint fervor per l'ARA?


En la seva primera setmana de vida un nadó plora, mama, dorm (o no deixa dormir la resta), fot puntades de peu i defeca; sí, sobretot, es caga dia sí dia també, i si pot més d’un cop a la jornada, per a glòria i lloança dels teòrics de la flora –i fauna- intestinal i dels iogurs que, com dia una senyoreta amb cara de picarona, “t’ajuden a anar millor”.



Doncs bé, un dels més recents projectes de país (i disculpin l’atreviment de considerar-ho amb aquesta categoria, però ho crec fermament) tot just ara compleix una setmana de vida pública després d’una llarga gestació que a mesura que anava avançant es feia cada cop més visible i la mare n’anava rebent els elogis i enhorabones. Com bé hauran endevinat, sí, parlo del nostre nounat diari ARA.



Com deia CiU durant els primers apunts de la llarga precampanya electoral: començar il·lusiona. I il·lusiona força. De fet, em va il·lusionar tant que em vaig subscriure pels primers 40 dies (és el 40 una referència bíblica?, tot seguit en parlaré). Així que tinc l’orgull de poder dir que fa una setmana que vaig seguint com creix el nou diari.



A la Bíblia el 40 es fa servir amb diversos significats, un d’ells és el de temps infinit; tanmateix, la saviesa popular ha recollit el 40 bíblic amb els 40 anys de travessia pel desert del poble d’Israel o els 40 dies de dejuni de Nostre Senyor Jesucrist al desert; és a dir, els 40 dies com a camí amb pedres i pals a les rodes, per purgar pecats i curar-nos d’esglais, sobèrbies; 40 dies de pencar… i fer-ho per millorar.



No voldria fer bandera de costat amb Salvador Sostres (de qui convindria llegir les entrades al seu bloc de 4 i 5 de desembre), però davant les allaus d’elogis que s’estenen al llarg i ample de la geografia virtual catalanoparlant, davant d’aquesta rauxa generalitzada que sembla haver-nos begut l’enteniment i haver perdut el seny i la prudència que ens caracteritzen com a poble, he comprès que havia de ser crític.



D’entrada i com a base de partença: l’ARA és, ara per ara (i disculpin la redundància), el millor diari en català que tenim al nostre país, però encara li queda camí per recórrer. M’explico. Malgrat les explicacions en auditoris i amfiteatres de tot Catalunya plens a vessar, el ciutadà que llegeix diaris –amb això vull dir diaris en paper, no digitals- té una sensació generalitzada que els diaris cada cop són més cars i cada cop més prims –i això en l’ARA és més palès que en d’altres- i, almenys a mi, li provoca un cert neguit.



El clar exemple és el dels diumenges –precisament el dia que els diaris són més cars-: la gent quan surt a comprar el pa, vol tornar amb un bon totxo de papers, encara que la meitat dels suplements no els acabi llegint. No importa que estiguem en l’era de les tecnologies i no sé quantes coses més, hi ha un perfil de lector de diari en el qual m’incloc que té una base d’impuls materialista.



En el fons, pagar per un diari és una inversió: dur una capçalera o altra sota el braç, o identificar-se amb una o altra, és fer confiança a un projecte; però l’entesa ha de ser recíproca entre diari i lector, i això cal cuidar-ho. Posem un exemple l’altre diari més recent aparició a l’Estat, el Público: perquè ha sobreviscut fins ara el Público? Bàsicament, per dos motius principals: el seu baix cost en comparació amb la resta de diaris i la seva política d’oferir promocions contínues.



Dit d’altra manera, fa mans i mànigues per a que els lectors no se sentin estafats. La il·lusió cal generar-la dia a dia.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

L'alternativa dels piquets

Aquest article publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=5497) amb el títol "Què passa a Can Barça?" parla sobre alguna de les possibles claus per a solucionar el fluix inici de temporada de l'equip blaugrana. L'equip funciona al 100%?



Què està passant a can Barça? Ens trobem davant la fi de l’imperi d’or (disculpin, república)? No voldria ser alarmista, ni m’agrada la gent que es deixa endur pel desànim i abaixa els braços a les primeres de canvi; però el que havia començat com un defalliment d’un dia comença a ser una tendència en els partits de l’equip.

Si analitzem la tònica es pot observar els mateixos punts: la fluïdesa de joc, la rapidesa de pensament, s’han generat automatismes també pels acabats d’arribar, la verticalitat del joc, i se’n podrien donar molts més exemples. Aquest és el joc del Futbol Club Barcelona. Aquest és l’estil marca de la casa des de fa vint anys i que ens ha fet gaudir grans tardes i nits de glòria, ens ha fet expulsat grans dosis d’adrenalina i ens ha fet cridar, plorar, somiar, riure. Ens ha fet feliços. Aquest any, però, està succeint quelcom que els últims anys no havia passat, falta alguna cosa. Ja d’entrada asseguro que en cap cas estic qüestionant el mode de joc del Barça, crec que aquesta és la filosofia correcta a seguir en el futbol i, a més a més, tinc gran confiança en el treball de l’actual entrenador. Tinc fe en l’equip, i això mateix hem de tenir tots els culés de cor.


Molts dels mals que crec que presenta l’equip aquest any s’han pogut veure en major o menor mesura en el partit d’aquest diumenge contra el Mallorca. M’explico. Observem els primers quaranta minuts de joc: una possessió de pilota abusiva (de fins a un 90% en els primers quinze minuts, d’un 80% a la mitja part), superioritat en totes les estadístiques. Un nivell de joc brutal, una intensitat altíssima, un continu crear ocasions de gol. El Barça busca el que anys abans en dèiem el jogo bonito i això és especialment lloable tenint en compte que els equips que venen al Camp Nou a jugar ho fan amb una línia de sis davant de la frontal… de la petita! És d’agrair que en Laudrup hagi complert la seva paraula i va mantenir una defensa de quatre excepte quan el Barça l’arraconava fins a deixar-lo dins l’àrea, que era gairebé sempre…


Tornem, quin pot ser el defecte, la pega de la primera part? Que el Barça ha jugat sempre de la mateixa manera, repetint un cop i un altre les mateixes opcions, les mateixes passades, els mateixos jugadors. Alguns podran parlar que faltava Xavi, que sempre aporta clarividència al joc, que faltava Villa, que sempre aporta verticalitat. Sí, és cert, però també ho és, que Iniesta va suplir Xavi durant la primera part de forma brillant, i que en Bojan també va gaudir de les seves oportunitats, inclòs un xut al pal a la segona part. Quan un partit s’encalla, l’equip ha de provar coses noves, ha de tenir altres recursos que les passades en diagonal a bandes, les assistències en profunditat, les parets a la frontal entre centrals.


Crec que la solució passa per dues coses: primer, provar més el xut de llarga distància, sigui amb en Messi, en Xavi o en Mascherano, a qui li vaig veure un parell d’ocasions bones cap al final del partit; i després, el Barça troba a faltar la manca d’envergadura. Amb la sortida de Márquez i Touré Yaya (i especialment amb el primer), l’equip ha perdut alçada i bona tècnica de cap. L’any passat el Barça també dominava aquesta faceta del joc; també era temible en les sacades de còrner: hi remataven en Puyol (el fantàstic gol al Bernabeu, per exemple), en Piqué, la pentinava en Márquez per deixar-la a plaer per un company, i en Touré podia provar la segona jugada a la frontal amb el seu potent xut, alhora que podia també entrar al fang i la lluita grecoromana de cada tir de cantonada. Aquest any, en canvi, totes les pilotes per alt són per provar el remat d’en Piqué, facilitant la tasca a la defensa que es centra en defensar-lo.


Fa trenta anys es deia que els jugadors alts triomfaven més al món del futbol. La demostració és el gran Beckenbauer. L’estil i el joc d’avui en dia, ràpids, elèctrics, afavoreixen als jugadors petits, però mai els extrems són bons. En un equip massa baix, es perden alternatives.
Pep, cal trobar una alternativa. Els revulsius del partit no poden ser Thiago, Nolito (del que cal lloar l’actuació de l’últim diumenge) i Jeffren, perquè no aporten res de nou, no aporten polivalència, no aporten una nova concepció del que està passant al camp. Són intercanvis de fitxes. Recordo un partit (no sé si al Sardinero o al Sadar) amb pluja, fang al camp i a les àrees, un partit molt físic. I el Barça es va posar les botes d’aigua i el mono blau i va sortir a guanyar pel físic.


Cal trobar aquest equilibri. Cal trobar aquelles alternatives.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Un steak tartar, si us plau, i que sigui molt fet

Nou article publicat a l'Escalè de la Discòrdia sota el títol de "Pochettino, filòsof?" (http://www.lescale.es/?p=5431) , on s'analitza de manera breu el paper de l'Espanyol dimarts passat al Bernábeu i el canvi que pot suposar en el joc d'aquesta temporada 2010-2011. Estem davant d'un nou Espanyol?


No tinc per costum fer crítica esportiva de l’altre club de la ciutat que duu el nom del nostre, però aquesta vegada –i sense que serveixi de precedent- la impressió d’empatia que vaig sentir dimarts passat m’empeny a fer-ho. A més a més, cal advertir que no esperin grans novetats, doncs el simple fet que els meus cromosomes blaugranes puguin concebre lloar al club de Cornellà –i sense que serveixi de precedent, repeteixo- ja és prou novetat.

Dimarts 21 de setembre; deu de la nit; estadi Santiago Bernábeu, Madrid, partit Reial Madrid – Reial Club Deportiu Espanyol. En el matx on el Madrid en feia 2.500 a la primera categoria del futbol espanyol, els ‘pericos’ van aguantar dempeus durant vint-i-nou minuts i mig, ni més ni menys. Després va arribar “el plor i el cruixir de dents” ja habitual.

Un Espanyol ple de baixes, cal reconèixer-ho, que va sortir amb molts nois joves del planter (Ernesto Galán només va fer que pagar la inexperiència) i amb una filosofia de tocar i remenar la pilota. Un equip que pujava fins a tres quarts de camp i un altre, el Madrid, que només ho feia en l’altre quart que quedava i que, al cap i a la fi, és el més important, doncs és on hi ha la porteria contrària.

En un partit on només s’ho van passar bé Benzema i Clos Gómez va quedar palès que al Madrid no hi ha qui el canviï; s’ha fet palès que el Madrid juga partit en dos i se sent molt còmode fent-ho, va quedar clar que al vestuari (amb o sense xips secrets) qui mana és la guerra soterrada Higuaín – Cristiano. Tot i així no em sembla pas curiós que el segon gol arribi de l’única assistència de CR al killer argentí, o que el tercer arribi d’una de les poques triangulacions dels merengues on no hi ha intervingut cap dels dos (Marcelo – Lass – Benzema – gol).

I l’Espanyol? Impotent, intentant triangular. Luis García, que tot semblava Luis García, relliscant patèticament. Un Verdú absolutament anul·lat, igual que Sergio García (amb perdó, però em sembla de mal gust que un jugador de l’Espanyol, o de la Lazio, o algun equip així, es fiqui a la samarreta com a nom SS García, més que res pel perfil tipus d’algunes minories afeccionades d’aquests equips). I de Callejón només un uii pels pèls al minut cinc i poca cosa més, millor en defensa que en atac. Per descomptat, la sanció al davanter pel petit homenatge a Dani Jarque em sembla una broma del col·legiat, absolutament fora de lloc. I la carona de Pochettino. L’Espanyol sabia que no podia guanyar dimarts, i tanmateix va anar-hi a morir, no a deixar-se matar.

Malauradament, es va passar de l’ordre al caos col·lectiu, amb l’inestimable ajuda del senyor de groc. L’Espanyol va donar una imatge lamentable, que feia vessar llàgrimes. Va anar, va lluitar amb tot el que tenia i no va donar la talla. Va ser la lluita entre un equip que sap jugar i no ho fa, i un equip que ho voldria però no en sap. Sigui com sigui, i veient l’anterior feina a l’Inter (al que, tot i fer-nos mal la temporada passada, vaig arribar a admirar) i al Chelsea, on en Mou va fer, en certa manera, “ressuscitar” ambdós equips, encara queda molta feina a can Floren; doncs tot i que sabem que ell també pixa colònia (l’olor de la fragància depèn dels xiclets que hagi mastegat aquell dia), ara ho ha de demostrar amb la feina dels seus jugadors.

Alerta! I no estic menyspreant l’equip. Repeteixo, avui vull lloar, a la meva manera, l’Espanyol. Personalment, l’actitud em va semblar digne d’elogi. No es podia fer cap altra cosa. Malgrat la derrota, malgrat el mal tràngol, malgrat el patètic espectacle. No es podia fer més. Em trec el barret. Xapó, Espanyol! Estarà fent Pochettino els passos per ser filòsof? Si més no, ja sabem que ha començat a llegir ‘El món de Sofía’…