“La meva vella nau, el Pandora, s’havia passat l’estiu lluitant per mantenir allunyat l’enemic de les nostres posicions, doncs el seu atac no s’aturava i no existia cap possibilitat de retirar-la per encallar-la a la platja. Quan per fi va ser varada per a la seva reparació, vaig pujar a bord amb la intenció de controlar una esquerda que hi havia oberta a la part davantera. En col·locar el peu a sobre, em vaig adonar que la fusta cedia com una esponja.
Les nostres embarcacions s’estaven podrint.”
Aquest és un dels fragments on l’escriptor Steven Pressfield descriu la desfeta d’Atenes a Sicília. Ara més que mai és quan necessitem revertir aquesta situació de podridura que perviu i llastra en molts amplis aspectes el nostre país. Arribada és l’hora que sortim a defensar-nos. Arribada és l’hora que comencem a pensar més en el nostre país que no cadascú en casa seva. Per a muntar la paradeta no ens hi criden, ara és l’hora d’aixecar un gran pavelló, alt com un sant Pau i que s’avisti des de ben lluny. ‘Aquests són els catalans!’, diguin en veure apropar-nos.
Les nostres embarcacions s’estaven podrint.”
Aquest és un dels fragments on l’escriptor Steven Pressfield descriu la desfeta d’Atenes a Sicília. Ara més que mai és quan necessitem revertir aquesta situació de podridura que perviu i llastra en molts amplis aspectes el nostre país. Arribada és l’hora que sortim a defensar-nos. Arribada és l’hora que comencem a pensar més en el nostre país que no cadascú en casa seva. Per a muntar la paradeta no ens hi criden, ara és l’hora d’aixecar un gran pavelló, alt com un sant Pau i que s’avisti des de ben lluny. ‘Aquests són els catalans!’, diguin en veure apropar-nos.
No podem, president Montilla, acatar aquesta sentència. No li demanem que pronunciï bé les esses sordes i sonores, que pronunciï correctament les jotes en comptes de ficar-hi is, que respecti les vocals àtones, etc. etc. perquè molts catalans –incloem-hi- tampoc ho fem. L’únic que li demanem, vostè que ens havia promès que ens defensaria, és: perquè segons alguns el català no és la llengua pròpia de Catalunya? Perquè no ha de ser aquesta la llengua en la que se’ns atengui a casa nostra? Perquè hi ha aquesta maldat, senyor Montilla? No l’estic acusant, només em sento desconcertat com a ciutadà i, per això mateix, necessito el meu president.
On és el nostre president, President? On és la nostra dignitat, President? Què en queda del nostre orgull, President? Ja fa molt temps que ens els van prendre. Per això mateix necessitem que el nostre president comparegui davant els mitjans i, igual que Fernando Alonso l’altre dia, digui clarament: els ciutadans de Catalunya han vingut a observar una partida manipulada. Volem que ho digui, President, que digui que ens han enganyat, que ens han aixecat la camisa. Primer de tot, necessitem que algú amb responsabilitats surti i ho admeti.
Volem respostes, President. Volem solucions. No demano que dimiteixi, doncs això seria l’opció fàcil tant per mi com per vostè. Doncs ara vostè té una gran responsabilitat, President. Vostè ens ha de guiar, President. No podem quedar-nos de braços creuats, i nosaltres anirem al seu costat, President, de veritat. Fem que podem cridar amb orgull.
Però, President, si no ens veu amb esma, si no es veu amb coratge, si no segueix creient. Si us plau, President, feu-nos-ho saber. I cadascú sortirà al carrer i farà el que bonament pugui. Perquè avui, deu ciutadans del país veí acaben d’assenyalar-nos amb el dit i ens han dit que tenim prohibit ser qui som i com som, que hem de canviar perquè no cabem dins de la seva Constitució, just quan acaben de retallar la nostra.
Catalans, cal que diguem no! Sortim als carrers i a les places! Que se’ns senti des d’Espanya! Si ells no ens hi volen, que estiguin tranquils, que nosaltres tampoc volíem ser-hi.
Visca Catalunya!
Visc-a Catalunya!
