Aquí teniu la segona part de l'article que he dedicat al nounat diari ARA, el diari de referència en català, també publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=5713) amb el títol de 'La il·lusió cal generar-la cada dia (i II)'. Gaudiu-ne!
En l’anterior article vaig parlar de forma velada sobre què era per mi un diari i què és o què suposa l’acte de sortir de bon matí, saludar amb aquell somriure, absolutament forçat de quan vas a fitxar –que curiós que sigui a les 8 del matí que no recordes que anar a la universitat és un acte voluntari i lliure-, a la senyora de l’Uruguai que regenta el meu quiosc i agafar el nou diari de referència en català.
Avui explicaré algunes de les raons que em fan tòrcer la boca en senyal de desencant quan tinc el diari a les mans. Intentaré que les crítiques no siguin gratuïtes, però bé, prou prolegòmens i endavant.
Primer, que un diari dugui grapes ja comença donant una mica d’angúnia (apa, violència gratuïta, que ràpid me’n desdic de les promeses…). Quants diaris actualment duen grapes? Que jo sàpiga, només un i pensant en quin és ja em sembla haver dit prou en aquesta tribuna. A la meva família és –o era- tradició iniciada pel meu avi, en pau descansi, que el diari s’anava escampant de mica en mica per tota la casa segons les preferències de cada lector: els esports d’una banda, la plana internacional, el suplement de cultura, etc etc; fins que arribava jo i el tornava a posar tot junt de nou.
A més, a quina casa no es posen fulls de diari al terra per a no trepitjar-lo quan s’acaba de fregar? I per últim, les grapes no es reciclen amb el paper! I voldria conèixer qui és el bon minyó que es pararà a separar-les del diari a l’hora de llençar-lo.
Segon, i això és un què present ja a l’antic Avui (i dut a l’extenuació amb la compra per part d’El Punt): es peca un xic d’innocència o de falta de maduresa en l’apartat internacional (que és un eufemisme per no dir que es considera aquest com una secció de segon ordre, per desgràcia). Els redactors semblen fer un metxembrat d’altres lectures, és a dir, manca veracitat. Cal trobar bons corresponsals per fer periodisme de qualitat –com se’ns havia promès, d’altra banda…- i tenir informació de primera mà. I això no és impossible per un mitjà català: a finals dels anys 90 TV3 va ser destacada per la BBC com una de les cadenes amb els millors informatius del món.
Explicar el món a la catalana no vol dir veure què passa assegut des de Catalunya i explicar-nos-ho de nou, però traduït. No ens podem conformar amb mitges tintes, cal ser ambiciós! I l’ambició que està de moda ara és aspirar a ser un dels diaris escollits per a revelar les filtracions de Wikileaks. Aquesta ha de ser l’ambició del diari i del país: ser els millors. Això, però, ja s’aconseguirà a mesura que es vagi consolidant el diari, primer a nivell nacional, doncs si nosaltres no el fem líder ningú de fora ho farà.
Tercer, els suplements del diumenge. Sé que aquesta part encara està en desenvolupament, però de totes maneres m’avenço. No es pot oferir com a suplement dominical una publicació de la mateixa editorial per solucionar els problemes de tirada que aquesta pugui tenir. Pots oferir una publicació, però de producció pròpia del diari: que ens reveli fets sorprenents i tingui un apartat d’entreteniment ben gran (com el dominical de El País) o que es basi en entrevistes i fer cròniques i reportatges d’actualitat (com el magazine de La Vanguardia). Quan jugues contra els millors no pots fer el paperina. Amb l’edició del diumenge, més del doble de cara que la resta de dies feiners, no te la pots jugar a defraudar els teus lectors. No mentiria si acabés afirmant que aquest parell d’articles venen de la decepció amb l’edició de l’últim diumenge.
Quart, això no és una crítica, només un advertiment. De cara a l’apartat nacional anar amb compte de no caure en els mateixos vicis que altres diaris: el provincialisme i el fer el beneit i el catalanisme de fireta (com ha acabat caient l’Avui), l’emmascarar-se sempre sota la música imperant que sona i ser nacionalment feble (com La Vanguardia) i, sobretot sobretot (sí, ja sé que he repetit la paraula dos cops), no me’n vull assabentar en portada que l’alcalde de Blanes ha caigut de l’escala mentre sortia de casa, si us plau (no cal que digui que parlo d’El Punt, oi?). Tenir ben present que qui importa és i ha de ser el país, per sobre de lleialtats partidistes. El diari ha de ser dels catalans i no dels convergents o dels d’Esquerra. En aquest aspecte, m’emmirallo en El País: tothom sap de quin peu calça, però no té cap tipus d’inconvenient en obrir ‘foc amic’ si s’escau.
Cinquè, i aquesta és una crítica fàcil que no aspiro a que sigui escoltada ni llegida gairebé. Prefereixo un model anglosaxó a l’hora de distribuir els espais. Massa fotografies, però bé, això és qüestió de l’estil del diari i no per això me’n desdiré.
Acabant ja, espero amb això no haver trencat la bombolla màgica en que potser vivien alguns. A dia d’avui, com ja vaig dir en l’anterior article, l’ARA és el millor diari en català: si nosaltres no hi confiem, qui ho farà? Per part meva, continuaré fent-los la confiança.
Començar il·lusiona, però la il·lusió, com l’amor a la parella, cal generar-los amb el dia a dia. ARA és el lloc i ARA és el moment. Salut i sort!
Avui explicaré algunes de les raons que em fan tòrcer la boca en senyal de desencant quan tinc el diari a les mans. Intentaré que les crítiques no siguin gratuïtes, però bé, prou prolegòmens i endavant.
Primer, que un diari dugui grapes ja comença donant una mica d’angúnia (apa, violència gratuïta, que ràpid me’n desdic de les promeses…). Quants diaris actualment duen grapes? Que jo sàpiga, només un i pensant en quin és ja em sembla haver dit prou en aquesta tribuna. A la meva família és –o era- tradició iniciada pel meu avi, en pau descansi, que el diari s’anava escampant de mica en mica per tota la casa segons les preferències de cada lector: els esports d’una banda, la plana internacional, el suplement de cultura, etc etc; fins que arribava jo i el tornava a posar tot junt de nou.
A més, a quina casa no es posen fulls de diari al terra per a no trepitjar-lo quan s’acaba de fregar? I per últim, les grapes no es reciclen amb el paper! I voldria conèixer qui és el bon minyó que es pararà a separar-les del diari a l’hora de llençar-lo.
Segon, i això és un què present ja a l’antic Avui (i dut a l’extenuació amb la compra per part d’El Punt): es peca un xic d’innocència o de falta de maduresa en l’apartat internacional (que és un eufemisme per no dir que es considera aquest com una secció de segon ordre, per desgràcia). Els redactors semblen fer un metxembrat d’altres lectures, és a dir, manca veracitat. Cal trobar bons corresponsals per fer periodisme de qualitat –com se’ns havia promès, d’altra banda…- i tenir informació de primera mà. I això no és impossible per un mitjà català: a finals dels anys 90 TV3 va ser destacada per la BBC com una de les cadenes amb els millors informatius del món.
Explicar el món a la catalana no vol dir veure què passa assegut des de Catalunya i explicar-nos-ho de nou, però traduït. No ens podem conformar amb mitges tintes, cal ser ambiciós! I l’ambició que està de moda ara és aspirar a ser un dels diaris escollits per a revelar les filtracions de Wikileaks. Aquesta ha de ser l’ambició del diari i del país: ser els millors. Això, però, ja s’aconseguirà a mesura que es vagi consolidant el diari, primer a nivell nacional, doncs si nosaltres no el fem líder ningú de fora ho farà.
Tercer, els suplements del diumenge. Sé que aquesta part encara està en desenvolupament, però de totes maneres m’avenço. No es pot oferir com a suplement dominical una publicació de la mateixa editorial per solucionar els problemes de tirada que aquesta pugui tenir. Pots oferir una publicació, però de producció pròpia del diari: que ens reveli fets sorprenents i tingui un apartat d’entreteniment ben gran (com el dominical de El País) o que es basi en entrevistes i fer cròniques i reportatges d’actualitat (com el magazine de La Vanguardia). Quan jugues contra els millors no pots fer el paperina. Amb l’edició del diumenge, més del doble de cara que la resta de dies feiners, no te la pots jugar a defraudar els teus lectors. No mentiria si acabés afirmant que aquest parell d’articles venen de la decepció amb l’edició de l’últim diumenge.
Quart, això no és una crítica, només un advertiment. De cara a l’apartat nacional anar amb compte de no caure en els mateixos vicis que altres diaris: el provincialisme i el fer el beneit i el catalanisme de fireta (com ha acabat caient l’Avui), l’emmascarar-se sempre sota la música imperant que sona i ser nacionalment feble (com La Vanguardia) i, sobretot sobretot (sí, ja sé que he repetit la paraula dos cops), no me’n vull assabentar en portada que l’alcalde de Blanes ha caigut de l’escala mentre sortia de casa, si us plau (no cal que digui que parlo d’El Punt, oi?). Tenir ben present que qui importa és i ha de ser el país, per sobre de lleialtats partidistes. El diari ha de ser dels catalans i no dels convergents o dels d’Esquerra. En aquest aspecte, m’emmirallo en El País: tothom sap de quin peu calça, però no té cap tipus d’inconvenient en obrir ‘foc amic’ si s’escau.
Cinquè, i aquesta és una crítica fàcil que no aspiro a que sigui escoltada ni llegida gairebé. Prefereixo un model anglosaxó a l’hora de distribuir els espais. Massa fotografies, però bé, això és qüestió de l’estil del diari i no per això me’n desdiré.
Acabant ja, espero amb això no haver trencat la bombolla màgica en que potser vivien alguns. A dia d’avui, com ja vaig dir en l’anterior article, l’ARA és el millor diari en català: si nosaltres no hi confiem, qui ho farà? Per part meva, continuaré fent-los la confiança.
Començar il·lusiona, però la il·lusió, com l’amor a la parella, cal generar-los amb el dia a dia. ARA és el lloc i ARA és el moment. Salut i sort!
