Ja em disculparan la tardança d’aquest meu article en aquesta casa, però he gaudit d’uns dies sense xarxa. És probable que això és publiqui un cop hagi començat el torneig regular d’enguany o, fins i tot, s’hagi resolt aquest succés. Sigui com sigui, voldria fer ús de la paraula. Tot i així he pogut gaudir aquest fascinant capítol pel periodisme esportiu, aquest ‘culebrón’ de l’estiu que ratlla els nostres dials televisius al migdia, a desgrat dels banys solars d’en Guasch –Quique. Aquesta tralla que diverteix a alguns (imagino el bo d’en Guasch –Tomàs-, no sé perquè), emprenya a altres (el propi jugador ho sembla), deixarà indiferents alguns (als afeccionats de l’Hèrcules per exemple ara que no han pogut fitxar Camoranessi –increïble, però cert). Com bé hauran endevinat, parlo del cas Ibra.
Ja abans hem tingut casos de jugadors que han marxat del club per diferències de criteri amb l’entrenador o intentant forçar males marors dins del club, com per exemple el ‘Chapi’ Ferrer o Sergi Barjuan durant les purgues de Van Gaal, o els propis Eto’o o Touré Yaya a l’era Guardiola. Els primers van haver de comprar els bitllets de sortida del Camp Nou quan el míster holandès va decidir que el futur del futbol blaugrana eren els holandesos, menyspreant la pedrera, i assentant les bases dels durs anys de sequera, aquells temps quan celebràvem aconseguir una quarta posició a l’última jornada (oh, quina xilena de Rivaldo contra el València!) i el nostre onze titular estava format gairebé per l’onze de la selecció holandesa (quina casualitat, no?). El cas dels segons és més aviat diferent, ambdós jugadors havien finalitzat els seus cicles, s’havien graduat amb honors al club i calia que canviessin d’aires. Això era claríssim amb el cas Eto’o, a qui espero un dia un homenatge com a l’astre brasiler Ronaldinho (apunti, apunti, president Rossell); però també amb el cas Touré Yaya un cop vista la gran explosió de Sergi Busquets, qui fa dues míseres temporades era jugador de Tercera Divisió, igual que Pedro i igual que els que saltaran properament al Camp Nou amb la confiança de l’entrenador –Fontàs, Thiago, Bartra-, o els molts que ara juguen a l’esglaó últim del nostre filial, la categoria de plata.
En tots els casos que he esmentat de marxes, però, els jugadors havien ofert moltes tardes i nits de glòria al respectable barcelonista; s’hi havien deixat la pell en nombroses ocasions, havien fet una micona més gran el nom del club, havien deixat petja en la memòria dels afeccionats creant equips d’insomni. S’havien guanyat l’estima del públic, de l’afició, del soci –propietari últim del club i tot el que representa-, amb esforç, tenacitat i voluntat de no rendir-se mai. I això els va fer grans. En paraules que li vaig sentir al mateix Pep Guardiola, és el Barça qui va fer grans a aquests jugadors, no aquests al Barça, i els jugadors ho saben.
És molt difícil aconseguir mèrits en un club amb la nostra història. És molt difícil deixar escenes pel record en una afició que encara recorda Kubala, l’holandès volador al camp (bé, només els més veterans...), el primer gran desplaçament a Basilea i Asensi aixecant la primera Recopa, el Pelusa, Lineker, Schuster i la final de Sevilla, l’era daurada del Dream Team, el gol de Koeman i els quatre del Milan a Atenes, els brasilers Romàrio, Ronaldo i Rivaldo, el mateix Pep Guardiola, l’aparició fulgurant de Ronnie i Deco, i finalment el nostre Barça, el de les Sis Copes. I Messi. És molt difícil aconseguir l’estima d’un públic amb aquesta memòria. El Camp Nou no manteja a qualsevol, no coreja al primer que passa, no deixa anar el seu cor a la primera promesa. El Barça és una gran criatura i això ho podem veure en la gran repercussió social que tenen els seus triomfs, la sensació de pesar que ens deixa en l’ànim les seves derrotes, el ressó dels seus afers interns. El Barça és capaç de menjar-se a qualsevol descregut. I com deia el cardenal Richelieu sobre els monarques i el porprat, els jugadors passen, el Barça roman.
Des de l’estiu passat que defenso el fitxatge de David Villa, que de segur ens donarà molts gols per cridar, com ja ha demostrat al Camp Nou dues vegades (per la Supercopa i pel Gamper) i fora de casa un cop més (a El Sardinero, a Santander), i estic ansiós per veure la continuació del campionat de Lliga després de la parada de seleccions, on la lluita serà, un cop més, aferrissada entre els dos grans. El fitxatge d’Ibra em va semblar un segon plat saborós després d’un primer insípid (el no-fitxatge de Villa) i vaig celebrar l’inici esperançador que ens va deixar anar. Va ser la sort del principiant –a can Barça, s’entèn. Tot encara estava per passar. L’estatisme d’Ibra va ser perjudicial pel joc dinàmic i accelerat a tres quarts de camp de l’equip. Bé, què puc dir jo després de dos anys on hem observat meravelles.
No he defensat mai Ibra. Vaig intentar concedir-li el benefici del dubte en iniciar la temporada i, personalment, em va defraudar. Vaig tenir fins i tot ocasió de veure’l en viu al Camp Nou una vegada, però no. Les seves últimes declaracions criticant el criteri del míster (que recordem, no ha fet més que guanyar títols, que fer més gran el club) i les sorprenents postures del seu representant que titulen aquest article van fer caure la balança del cantó que aquest no mereix jugar al millor club del món. Creu i ratlla per Ibra.
Els meus pensaments van ser durs. Vaig apretar els llavis amb força, vaig inflar els narius i aixecar el mentó, en la típica postura d’home ofès per una actitud incomprensible. Em vaig sentir indignat. I tu, qui ets?, mirant per sobre de l’espatlla, intentant deixar anar aquella petita humiliació que et provoca no ser reconegut. I tu, què has fet? Què ens has donat? Amb què has contribuït a la glòria dels colors que portes? Nosaltres no vam matar Ibra. Ibra es va matar ell sol amb les seves paraules. Ibra va tenir defensors fins a l’últim moment, fins a obrir la boca. I suposo que en deu seguir tenint, i no només fora del Barça. Però crec que no estaria desencaminat dir que aquest no era el seu lloc i estaria disposat a vendre’l a qui sigui, Manchester City, Milan o Reial Madrid, que són les núvies que més havien sonat. He esperat assegut la marxa del fitxatge més car de la història del Barça i, finalitzada la telenovel·la, observo com tant Ibra com el senyor Raiola han fet molt bé la seva feina i, un cop més, hem hagut de desprendre’ns d’un jugador considerat estrella –a fora- a preu de saldo. Felicitats al jugador i al seu representant.
Sigui com sigui, estic segur que, una vegada més, el club ha demostrat estar per sobre. Que el Barça ha fet passar la seva glòria per sobre de la resta. Mentrestant, només podem fer més que restar a l’espera de les moltes nits de festa que ens atorgarà encara el nostre equip. Fot-li, Pou!
