Catenaggio

L’altre dia vaig veure el partit Real Madrid – Milan. Els comentaris són sabuts de tots, encara que a la retina m’aparegué una imatge no només del futbol italià en el seu conjunt, sinó de la pròpia Itàlia. Durant la primera part el Milan va ser un equip superat pel seu propi passat. Va ser un decadent. Una vegada i una altra em venia al cap la imatge del senador romà a l’època de l’Imperi –quan el Senat estava buit de poder-, gras i amb plena dedicació a festes, orgies, poesia sense talent i a l’embriaguesa. Sense cap tipus de reserva moral. Tot s’hi valia. Una imatge allunyada secularment de les famílies patrícies de la República romana: austeritat, rectitud, virtus. Cató.
Itàlia, avui dia, passa per temps similars a la imatge del Milan de la primera part, i no només perquè llur propietari sigui alhora cap de Govern. Tant la seva imatge i prestigi, com el seu vigor polític i econòmic, queden molt lluny, ja no de l’Itàlia d’August, sinó de l’Itàlia de la democràcia cristiana de la postguerra mundial. Aquella Itàlia Estat fundador de l’UE. Corrupció, paràlisi, anacronisme. Màfia.
Sorprenentment, i per continuar amb el símil futbolístic, la visió evident d’aquest procés ve de lluny, quan la selecció azzurra (de la que sóc fervent seguidor, he de reconèixer) va perdre els quarts de final de l’Eurocopa que va acabar guanyant Espanya. Una generació que ho havia guanyat tot (Eurocopa, Mundial) tocava a la seva fi: Nesta, Maldini, Gattuso, Pirlo, Totti, Toni, i un llarg etcètera, que de forma curiosa en gran majoria formen, o formaven fins ben poc, part de la plantilla rossonera. Suposo que la sentència d’en Pichi Alonso ho va dir tot: “semblen veterans jugant un amistós entre amics”.
Però bé, malgrat Berlusconi i llurs afers turbis, sortides de guió, persecucions de la premsa, desaparició de l’opisició, creació de milícies ciutadanes per a perseguir l’immigració, perdó, la delinqüència. Malgrat això, Andrea Pirlo va decidir ressuscitar, com un Valerón després de dos anys de lesions, amb un xut des de 30 metres. Tot el Milan va semblar embogit de cop. El Milan va treure la seva ànima futbolística i va demostrar-se capaç de sortir victoriós del Bernàbeu. Fins i tot Ronaldinho s’escapava de Lass i de Pepe.
Això pot ser un toc d’alerta. El monstre s’està despertant. L’esquerra, anestesiada amb els problemes interns del Partit Democràtic, sembla que comença a reorganitzar-se –esperem que les eleccions obertes de candidat no siguin en va-. Potser la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Laudo Alfano sigui un poc com el gol de Pirlo. Potser no, què dic, ha de ser-ho. Ha de ser un alè d’aire fresc. Itàlia ho necessita. Ho necessita per recuperar el seu lloc a Europa i al món. Potser Itàlia torni a renéixer de llurs cendres abans de fer implosió política, institucional i socialment. Des d’aquí ho esperem.

La culpa és del majordom

Avui he estat a la plaça Lluís Millet (encara que els divertits dissenyadors de l’agència publicitària hi hagin canviat una de les plaques per una de Fèlix Billet), mentre tornava de fer un tomb per la ciutat acompanyant un amic basc que ens visitava. Després de tant de temps sense cap post nou, hauria de parlar i transcriure la meva opinió sobre aquest afer tant important que ha colpit Catalunya en els darrers temps. He observat les acurades línies de la construcció del Palau de la Música, tant la part modernista com la nova. Hi havia uns operaris recollint la brossa en un camió, i no he pogut més que, en el meu intel·lecte, imaginar-hi les escenes dels registres i la confiscació dels documents de la institució.
Des del primer dia he seguit amb interès l’anomenat cas Millet, però no el vaig arribar a copsar definitivament fins a sentir-ne parlar a la meva tieta-àvia (és a dir, la tieta de la meva mare per a que ens entenguem) del cas. No pas les seves paraules, sinó la seva expressió. Els ulls humits com intentant resistir un cop fort.
Quina diferència hi hauria d’haver amb els recents casos de corrupció, tant comuns al país veí? Vivim envoltats de nous descobriments del cas Gürtel, i gent com El Bigotes formen, malauradament, part del pa de cada dia (sobretot perquè coincideix el Telenotícies amb l’hora de dinar). Més aviat sembla ja una d’aquelles novel·les d’aventures on al final el culpable sempre és el majordom.
La diferència radica, doncs, en la naturalesa espiritual del cas. El President Pujol deia que un dels pilars del poble català és llur voluntat d’ésser tal, és a dir, la pròpia consciència. Per tant, el catalanisme, entre moltes altres coses, té una essència de caire espiritual, que neix dins nostre i es correspon amb la nostra autoestima, el nostre orgull, la nostra noblesa col·lectiva i individual (bé, segons siguin les virtuts de cadascú). No em refereixo a allò del bisbe Torres i Bages que “Catalunya serà catòlica o no serà”, doncs com a terra d’acollida i cruïlla de cultures aquesta afirmació seria molt llunyana a la realitat, sinó a la més íntima capacitat de sentir, actuar i estimar. El catalanisme, en definitiva, no és com allò del senyor Rodríguez Ibarra (“estos catalanes en el fondo hablan de dinero”), sinó és una aspiració individual i col·lectiva; un desig, un anhel, un sentiment.
El senyor Millet, que havia estat durant tant de temps una personalitat en l’àmbit cultural i social, algú amb molt de nom propi, de trajectòria catalana reconeguda per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, etc., no ha comès només un delicte d’evasió fiscal (o com es digui el que hagi fet) o, pura i senzillament, ha fet el xoriç. No. Ha comès, diu un proverbi, el pecat més gran de tots: trencar la il·lusió a molta gent. La meva tieta-àvia no crec que renovi el seu abonament al Palau. Ell mateix sabrà per a què ho ha fet i què és realment el què ha fet, en això no vull ficar-me (i no es pensin pas per cap qüestió partidista), el que vull expressar és: tant de bo haguessin estat els polítics qui caiguessin en la temptació de la corrupció!
I dic tant de bo, perquè aquest cas ha anat a atacar l’essència del catalanisme. Ha fet miques un reflex que tots valoràvem i admiràvem i portàvem al cor. El ‘mismíssimo’ Palau de la Música, el ‘mismíssimo’ Orfeó Català, referents com cap altre dels orígens del catalanisme, símbols de l’anomenada societat civil de la que tant orgullosos estàvem a Catalunya. Com va escriure na Pilar Rahola a ‘La Vanguardia’, ens pensàvem que vivíem en un oasi. Ens congratulàvem de tota la merda que anava esquitxant l’una rere l’altre totes les regions de la veïna Espanya, anàvem fardant de la nostra puresa cap al servei públic i ens pensàvem que els nostres iguals els havíem d’anar a cercar a Alemanya (Baviera, Baden-Wuttenberg) o al llunyà Nord (les Repúbliques bàltiques, Escandinàvia...).
Malgrat el President Pujol a la presentació del segon volum de les seves Memòries ens hagués alertat que no podíem, que el país no es podia permetre, que aquest cas afectés a la nostra moral, a la nostra voluntat d’ésser, la realitat és molt diferent. El nostre país malviu esperant una sentència sobre la nostra Llei Fonamental d’un tribunal que ens és estrany i aliè, mentre mica en mica es va dissolent en llur impotència. Un país que no compta amb el suport d’un Estat que el porti vers a la prosperitat econòmica (aeroport de Barcelona, ports de Barcelona i Tarragona, corredor mediterrani ferroviari...), sinó que a més s’entesta a penjar-li una espasa de Damocles a una de les seves majors obres de l´últim segle (el túnel del TGV sota la Sagrada Família). Un país mancat d’un Govern que realment el lideri. Un país que es remou però no pot pel doble joc d’alguns, per la incapacitat, per l’incompetència o la negligència d’alguns que també s’etiqueten de catalanistes. Un país on, com em deia un compatriota d’Olot, “on tot surt malament”, al contrari de com veu que viuen a la resta de l’Estat. Un país en lluita permanent. Una país que s’esgota, que se’ns escola d’entre les mans com la fina sorra entre els dits. El senyor Millet només ha posat la borla final.
Com més podrem continuar així? Fins quan més es resistirà? Un altre amic meu de Figueres ho tenia ben clar: “la solució lògica a tot, si t’hi fixes, és la independència”. Deia Josep Pla que “la política és l’art de construir una vida en comú”. No estaria de més començar a fer-li cas.
La culpa, com ja he dit, al final sempre és del majordom.