ARA, llums i ombres

Aquí teniu la segona part de l'article que he dedicat al nounat diari ARA, el diari de referència en català, també publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=5713) amb el títol de 'La il·lusió cal generar-la cada dia (i II)'. Gaudiu-ne!

En l’anterior article vaig parlar de forma velada sobre què era per mi un diari i què és o què suposa l’acte de sortir de bon matí, saludar amb aquell somriure, absolutament forçat de quan vas a fitxar –que curiós que sigui a les 8 del matí que no recordes que anar a la universitat és un acte voluntari i lliure-, a la senyora de l’Uruguai que regenta el meu quiosc i agafar el nou diari de referència en català.
Avui explicaré algunes de les raons que em fan tòrcer la boca en senyal de desencant quan tinc el diari a les mans. Intentaré que les crítiques no siguin gratuïtes, però bé, prou prolegòmens i endavant.
Primer, que un diari dugui grapes ja comença donant una mica d’angúnia (apa, violència gratuïta, que ràpid me’n desdic de les promeses…). Quants diaris actualment duen grapes? Que jo sàpiga, només un i pensant en quin és ja em sembla haver dit prou en aquesta tribuna. A la meva família és –o era- tradició iniciada pel meu avi, en pau descansi, que el diari s’anava escampant de mica en mica per tota la casa segons les preferències de cada lector: els esports d’una banda, la plana internacional, el suplement de cultura, etc etc; fins que arribava jo i el tornava a posar tot junt de nou.
A més, a quina casa no es posen fulls de diari al terra per a no trepitjar-lo quan s’acaba de fregar? I per últim, les grapes no es reciclen amb el paper! I voldria conèixer qui és el bon minyó que es pararà a separar-les del diari a l’hora de llençar-lo.
Segon, i això és un què present ja a l’antic Avui (i dut a l’extenuació amb la compra per part d’El Punt): es peca un xic d’innocència o de falta de maduresa en l’apartat internacional (que és un eufemisme per no dir que es considera aquest com una secció de segon ordre, per desgràcia). Els redactors semblen fer un metxembrat d’altres lectures, és a dir, manca veracitat. Cal trobar bons corresponsals per fer periodisme de qualitat –com se’ns havia promès, d’altra banda…- i tenir informació de primera mà. I això no és impossible per un mitjà català: a finals dels anys 90 TV3 va ser destacada per la BBC com una de les cadenes amb els millors informatius del món.
Explicar el món a la catalana no vol dir veure què passa assegut des de Catalunya i explicar-nos-ho de nou, però traduït. No ens podem conformar amb mitges tintes, cal ser ambiciós! I l’ambició que està de moda ara és aspirar a ser un dels diaris escollits per a revelar les filtracions de Wikileaks. Aquesta ha de ser l’ambició del diari i del país: ser els millors. Això, però, ja s’aconseguirà a mesura que es vagi consolidant el diari, primer a nivell nacional, doncs si nosaltres no el fem líder ningú de fora ho farà.
Tercer, els suplements del diumenge. Sé que aquesta part encara està en desenvolupament, però de totes maneres m’avenço. No es pot oferir com a suplement dominical una publicació de la mateixa editorial per solucionar els problemes de tirada que aquesta pugui tenir. Pots oferir una publicació, però de producció pròpia del diari: que ens reveli fets sorprenents i tingui un apartat d’entreteniment ben gran (com el dominical de El País) o que es basi en entrevistes i fer cròniques i reportatges d’actualitat (com el magazine de La Vanguardia). Quan jugues contra els millors no pots fer el paperina. Amb l’edició del diumenge, més del doble de cara que la resta de dies feiners, no te la pots jugar a defraudar els teus lectors. No mentiria si acabés afirmant que aquest parell d’articles venen de la decepció amb l’edició de l’últim diumenge.
Quart, això no és una crítica, només un advertiment. De cara a l’apartat nacional anar amb compte de no caure en els mateixos vicis que altres diaris: el provincialisme i el fer el beneit i el catalanisme de fireta (com ha acabat caient l’Avui), l’emmascarar-se sempre sota la música imperant que sona i ser nacionalment feble (com La Vanguardia) i, sobretot sobretot (sí, ja sé que he repetit la paraula dos cops), no me’n vull assabentar en portada que l’alcalde de Blanes ha caigut de l’escala mentre sortia de casa, si us plau (no cal que digui que parlo d’El Punt, oi?). Tenir ben present que qui importa és i ha de ser el país, per sobre de lleialtats partidistes. El diari ha de ser dels catalans i no dels convergents o dels d’Esquerra. En aquest aspecte, m’emmirallo en El País: tothom sap de quin peu calça, però no té cap tipus d’inconvenient en obrir ‘foc amic’ si s’escau.
Cinquè, i aquesta és una crítica fàcil que no aspiro a que sigui escoltada ni llegida gairebé. Prefereixo un model anglosaxó a l’hora de distribuir els espais. Massa fotografies, però bé, això és qüestió de l’estil del diari i no per això me’n desdiré.
Acabant ja, espero amb això no haver trencat la bombolla màgica en que potser vivien alguns. A dia d’avui, com ja vaig dir en l’anterior article, l’ARA és el millor diari en català: si nosaltres no hi confiem, qui ho farà? Per part meva, continuaré fent-los la confiança.
Començar il·lusiona, però la il·lusió, com l’amor a la parella, cal generar-los amb el dia a dia. ARA és el lloc i ARA és el moment. Salut i sort!

Essencials per a un cafè de bon dia

Aquest article ha aparegut publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=5710) amb el títol 'La il·lusió cal generar-la dia a dia (I)'. En ell comença a exposar algunes de les virtuts i mancances del nou diari. Vosaltres què en penseu? Sou crítics o esteu assolint fervor per l'ARA?


En la seva primera setmana de vida un nadó plora, mama, dorm (o no deixa dormir la resta), fot puntades de peu i defeca; sí, sobretot, es caga dia sí dia també, i si pot més d’un cop a la jornada, per a glòria i lloança dels teòrics de la flora –i fauna- intestinal i dels iogurs que, com dia una senyoreta amb cara de picarona, “t’ajuden a anar millor”.



Doncs bé, un dels més recents projectes de país (i disculpin l’atreviment de considerar-ho amb aquesta categoria, però ho crec fermament) tot just ara compleix una setmana de vida pública després d’una llarga gestació que a mesura que anava avançant es feia cada cop més visible i la mare n’anava rebent els elogis i enhorabones. Com bé hauran endevinat, sí, parlo del nostre nounat diari ARA.



Com deia CiU durant els primers apunts de la llarga precampanya electoral: començar il·lusiona. I il·lusiona força. De fet, em va il·lusionar tant que em vaig subscriure pels primers 40 dies (és el 40 una referència bíblica?, tot seguit en parlaré). Així que tinc l’orgull de poder dir que fa una setmana que vaig seguint com creix el nou diari.



A la Bíblia el 40 es fa servir amb diversos significats, un d’ells és el de temps infinit; tanmateix, la saviesa popular ha recollit el 40 bíblic amb els 40 anys de travessia pel desert del poble d’Israel o els 40 dies de dejuni de Nostre Senyor Jesucrist al desert; és a dir, els 40 dies com a camí amb pedres i pals a les rodes, per purgar pecats i curar-nos d’esglais, sobèrbies; 40 dies de pencar… i fer-ho per millorar.



No voldria fer bandera de costat amb Salvador Sostres (de qui convindria llegir les entrades al seu bloc de 4 i 5 de desembre), però davant les allaus d’elogis que s’estenen al llarg i ample de la geografia virtual catalanoparlant, davant d’aquesta rauxa generalitzada que sembla haver-nos begut l’enteniment i haver perdut el seny i la prudència que ens caracteritzen com a poble, he comprès que havia de ser crític.



D’entrada i com a base de partença: l’ARA és, ara per ara (i disculpin la redundància), el millor diari en català que tenim al nostre país, però encara li queda camí per recórrer. M’explico. Malgrat les explicacions en auditoris i amfiteatres de tot Catalunya plens a vessar, el ciutadà que llegeix diaris –amb això vull dir diaris en paper, no digitals- té una sensació generalitzada que els diaris cada cop són més cars i cada cop més prims –i això en l’ARA és més palès que en d’altres- i, almenys a mi, li provoca un cert neguit.



El clar exemple és el dels diumenges –precisament el dia que els diaris són més cars-: la gent quan surt a comprar el pa, vol tornar amb un bon totxo de papers, encara que la meitat dels suplements no els acabi llegint. No importa que estiguem en l’era de les tecnologies i no sé quantes coses més, hi ha un perfil de lector de diari en el qual m’incloc que té una base d’impuls materialista.



En el fons, pagar per un diari és una inversió: dur una capçalera o altra sota el braç, o identificar-se amb una o altra, és fer confiança a un projecte; però l’entesa ha de ser recíproca entre diari i lector, i això cal cuidar-ho. Posem un exemple l’altre diari més recent aparició a l’Estat, el Público: perquè ha sobreviscut fins ara el Público? Bàsicament, per dos motius principals: el seu baix cost en comparació amb la resta de diaris i la seva política d’oferir promocions contínues.



Dit d’altra manera, fa mans i mànigues per a que els lectors no se sentin estafats. La il·lusió cal generar-la dia a dia.

L'alternativa dels piquets

Aquest article publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=5497) amb el títol "Què passa a Can Barça?" parla sobre alguna de les possibles claus per a solucionar el fluix inici de temporada de l'equip blaugrana. L'equip funciona al 100%?

Què està passant a can Barça? Ens trobem davant la fi de l’imperi d’or (disculpin, república)? No voldria ser alarmista, ni m’agrada la gent que es deixa endur pel desànim i abaixa els braços a les primeres de canvi; però el que havia començat com un defalliment d’un dia comença a ser una tendència en els partits de l’equip.

Si analitzem la tònica es pot observar els mateixos punts: la fluïdesa de joc, la rapidesa de pensament, s’han generat automatismes també pels acabats d’arribar, la verticalitat del joc, i se’n podrien donar molts més exemples. Aquest és el joc del Futbol Club Barcelona. Aquest és l’estil marca de la casa des de fa vint anys i que ens ha fet gaudir grans tardes i nits de glòria, ens ha fet expulsat grans dosis d’adrenalina i ens ha fet cridar, plorar, somiar, riure. Ens ha fet feliços. Aquest any, però, està succeint quelcom que els últims anys no havia passat, falta alguna cosa. Ja d’entrada asseguro que en cap cas estic qüestionant el mode de joc del Barça, crec que aquesta és la filosofia correcta a seguir en el futbol i, a més a més, tinc gran confiança en el treball de l’actual entrenador. Tinc fe en l’equip, i això mateix hem de tenir tots els culés de cor.

Molts dels mals que crec que presenta l’equip aquest any s’han pogut veure en major o menor mesura en el partit d’aquest diumenge contra el Mallorca. M’explico. Observem els primers quaranta minuts de joc: una possessió de pilota abusiva (de fins a un 90% en els primers quinze minuts, d’un 80% a la mitja part), superioritat en totes les estadístiques. Un nivell de joc brutal, una intensitat altíssima, un continu crear ocasions de gol. El Barça busca el que anys abans en dèiem el jogo bonito i això és especialment lloable tenint en compte que els equips que venen al Camp Nou a jugar ho fan amb una línia de sis davant de la frontal… de la petita! És d’agrair que en Laudrup hagi complert la seva paraula i va mantenir una defensa de quatre excepte quan el Barça l’arraconava fins a deixar-lo dins l’àrea, que era gairebé sempre…

Tornem, quin pot ser el defecte, la pega de la primera part? Que el Barça ha jugat sempre de la mateixa manera, repetint un cop i un altre les mateixes opcions, les mateixes passades, els mateixos jugadors. Alguns podran parlar que faltava Xavi, que sempre aporta clarividència al joc, que faltava Villa, que sempre aporta verticalitat. Sí, és cert, però també ho és, que Iniesta va suplir Xavi durant la primera part de forma brillant, i que en Bojan també va gaudir de les seves oportunitats, inclòs un xut al pal a la segona part. Quan un partit s’encalla, l’equip ha de provar coses noves, ha de tenir altres recursos que les passades en diagonal a bandes, les assistències en profunditat, les parets a la frontal entre centrals.

Crec que la solució passa per dues coses: primer, provar més el xut de llarga distància, sigui amb en Messi, en Xavi o en Mascherano, a qui li vaig veure un parell d’ocasions bones cap al final del partit; i després, el Barça troba a faltar la manca d’envergadura. Amb la sortida de Márquez i Touré Yaya (i especialment amb el primer), l’equip ha perdut alçada i bona tècnica de cap. L’any passat el Barça també dominava aquesta faceta del joc; també era temible en les sacades de còrner: hi remataven en Puyol (el fantàstic gol al Bernabeu, per exemple), en Piqué, la pentinava en Márquez per deixar-la a plaer per un company, i en Touré podia provar la segona jugada a la frontal amb el seu potent xut, alhora que podia també entrar al fang i la lluita grecoromana de cada tir de cantonada. Aquest any, en canvi, totes les pilotes per alt són per provar el remat d’en Piqué, facilitant la tasca a la defensa que es centra en defensar-lo.

Fa trenta anys es deia que els jugadors alts triomfaven més al món del futbol. La demostració és el gran Beckenbauer. L’estil i el joc d’avui en dia, ràpids, elèctrics, afavoreixen als jugadors petits, però mai els extrems són bons. En un equip massa baix, es perden alternatives.
Pep, cal trobar una alternativa. Els revulsius del partit no poden ser Thiago, Nolito (del que cal lloar l’actuació de l’últim diumenge) i Jeffren, perquè no aporten res de nou, no aporten polivalència, no aporten una nova concepció del que està passant al camp. Són intercanvis de fitxes. Recordo un partit (no sé si al Sardinero o al Sadar) amb pluja, fang al camp i a les àrees, un partit molt físic. I el Barça es va posar les botes d’aigua i el mono blau i va sortir a guanyar pel físic.

Cal trobar aquest equilibri. Cal trobar aquelles alternatives.

Un steak tartar, si us plau, i que sigui molt fet

Nou article publicat a l'Escalè de la Discòrdia sota el títol de "Pochettino, filòsof?" (http://www.lescale.es/?p=5431) , on s'analitza de manera breu el paper de l'Espanyol dimarts passat al Bernábeu i el canvi que pot suposar en el joc d'aquesta temporada 2010-2011. Estem davant d'un nou Espanyol?

No tinc per costum fer crítica esportiva de l’altre club de la ciutat que duu el nom del nostre, però aquesta vegada –i sense que serveixi de precedent- la impressió d’empatia que vaig sentir dimarts passat m’empeny a fer-ho. A més a més, cal advertir que no esperin grans novetats, doncs el simple fet que els meus cromosomes blaugranes puguin concebre lloar al club de Cornellà –i sense que serveixi de precedent, repeteixo- ja és prou novetat.

Dimarts 21 de setembre; deu de la nit; estadi Santiago Bernábeu, Madrid, partit Reial Madrid – Reial Club Deportiu Espanyol. En el matx on el Madrid en feia 2.500 a la primera categoria del futbol espanyol, els ‘pericos’ van aguantar dempeus durant vint-i-nou minuts i mig, ni més ni menys. Després va arribar “el plor i el cruixir de dents” ja habitual.

Un Espanyol ple de baixes, cal reconèixer-ho, que va sortir amb molts nois joves del planter (Ernesto Galán només va fer que pagar la inexperiència) i amb una filosofia de tocar i remenar la pilota. Un equip que pujava fins a tres quarts de camp i un altre, el Madrid, que només ho feia en l’altre quart que quedava i que, al cap i a la fi, és el més important, doncs és on hi ha la porteria contrària.

En un partit on només s’ho van passar bé Benzema i Clos Gómez va quedar palès que al Madrid no hi ha qui el canviï; s’ha fet palès que el Madrid juga partit en dos i se sent molt còmode fent-ho, va quedar clar que al vestuari (amb o sense xips secrets) qui mana és la guerra soterrada Higuaín – Cristiano. Tot i així no em sembla pas curiós que el segon gol arribi de l’única assistència de CR al killer argentí, o que el tercer arribi d’una de les poques triangulacions dels merengues on no hi ha intervingut cap dels dos (Marcelo – Lass – Benzema – gol).

I l’Espanyol? Impotent, intentant triangular. Luis García, que tot semblava Luis García, relliscant patèticament. Un Verdú absolutament anul·lat, igual que Sergio García (amb perdó, però em sembla de mal gust que un jugador de l’Espanyol, o de la Lazio, o algun equip així, es fiqui a la samarreta com a nom SS García, més que res pel perfil tipus d’algunes minories afeccionades d’aquests equips). I de Callejón només un uii pels pèls al minut cinc i poca cosa més, millor en defensa que en atac. Per descomptat, la sanció al davanter pel petit homenatge a Dani Jarque em sembla una broma del col·legiat, absolutament fora de lloc. I la carona de Pochettino. L’Espanyol sabia que no podia guanyar dimarts, i tanmateix va anar-hi a morir, no a deixar-se matar.

Malauradament, es va passar de l’ordre al caos col·lectiu, amb l’inestimable ajuda del senyor de groc. L’Espanyol va donar una imatge lamentable, que feia vessar llàgrimes. Va anar, va lluitar amb tot el que tenia i no va donar la talla. Va ser la lluita entre un equip que sap jugar i no ho fa, i un equip que ho voldria però no en sap. Sigui com sigui, i veient l’anterior feina a l’Inter (al que, tot i fer-nos mal la temporada passada, vaig arribar a admirar) i al Chelsea, on en Mou va fer, en certa manera, “ressuscitar” ambdós equips, encara queda molta feina a can Floren; doncs tot i que sabem que ell també pixa colònia (l’olor de la fragància depèn dels xiclets que hagi mastegat aquell dia), ara ho ha de demostrar amb la feina dels seus jugadors.

Alerta! I no estic menyspreant l’equip. Repeteixo, avui vull lloar, a la meva manera, l’Espanyol. Personalment, l’actitud em va semblar digne d’elogi. No es podia fer cap altra cosa. Malgrat la derrota, malgrat el mal tràngol, malgrat el patètic espectacle. No es podia fer més. Em trec el barret. Xapó, Espanyol! Estarà fent Pochettino els passos per ser filòsof? Si més no, ja sabem que ha començat a llegir ‘El món de Sofía’…

Les noves negociacions: esperança o ressignació

Nou article a l'Escalè de la Discòrdia titulat "Netanyahu vs Abbas, first round" (http://www.lescale.es/?p=5320) sobre les noves negociacions de pau al conflicte israelo-palestí a iniciativa del president Obama. Esperança o ressignació?

Com molts dels seus antecessors també el president Obama ha volgut fer el seu intent de pacificar l’explosiva regió de l’Orient Mitjà. Tots coneixem poc o molt el llarg conflicte israelo-palestí, que dura des de la mateixa creació de l’Estat d’Israel allà pel 1948, i ja en diverses ocasions s’ha intentat arribar a acords de pau (Madrid, Oslo, Camp David, la famosa Fulla de Ruta, ...) que, malauradament, han acabat en la mateixa situació que abans o, fins i tot, pitjor.
A dia d’avui, el territori que podríem reconèixer com a palestí són les regions de Cisjordània, Jerusalem Est (“governades” per Al-Fatah, del president Abbas) i la Franja de Gaza (“governada” per Hamàs, del legítim primer ministre Haniya), ocupades militarment des de 1967, exceptuant la Franja, d’on el primer ministre Sharon va decidir retirar-se l’any 2006.
Els encarregats de dur a terme aquest diàleg són Benjamin Netanyahu, un primer ministre escollit per una Kneset absolutament atomitzada i que, a més a més, es troba lligat de mans i peus (no sé si a contracor o no) pels partits que representen els minoritaris sectors més ortodoxos de la societat hebrea, així com dels colons jueus als territoris ocupats, i que a més a més ja ha protagonitzat algun símptoma de desavinença amb l’actual president nord-americà; i de l’altre banda, el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, també anomenat Abu Mazen, l’últim de la camarilla d’Argel (encapçalada llavors, pel ja mític Yasir Arafat) que ha vingut regint la vida dels palestins (bé, en la mesura que Israel els ho ha permès) des de més de quaranta anys, marcat pel descrèdit de la inoperància i corrupció de la seva organització al llarg dels últims quinze anys (“només Alà sap què passa realment amb el Tresor públic”) i que ocupa el seu càrrec de forma interina, car les eleccions presidencials haurien d’haver-se celebrat a principis d’aquest any.
Com sempre que s’esdevé que s’iniciïn unes negociacions, la violència –que mai s’atura- irrompeix de nou. Fa pocs dies ens assabentem de l’assassinat de quatre colons jueus a Hebrón (Cisjordània), atemptat que ràpidament van voler reconèixer tant les Brigades d’Al-Qassam (branca juvenil de Hamàs) com les Brigades Al-Aqsa (branca juvenil d’Al-Fatah), doncs sembla que la realització d’un atemptat és font de prestigi i orgull. La resposta a aquest atemptat ha estat la declaració dels colons sobre el final immediat dels efectes de la moratòria del Govern a l’eixamplament de les colònies. De totes maneres i sense voler disculpar ningú, l’ocupació militar que es sent en tots els àmbits de la societat palestina, el tracte rebut, la construcció del mur separador, l’expansió de les colònies hebrees i la creació d’odi en general d’Israel cap a Palestina (i a l’inversa) reverteix en més odi. Odi contra odi. “Qui a espasa mata, a espasa morirà” (Mt 26,52).
Sigui com sigui, la celebració d’aquestes noves reunions sempre són una nova font d’esperança, els inicis sempre marcats per les bones paraules es fan sobreposar les bones intencions per part d’ambdues parts, però bé, les exigències del president Abbas (alliberament dels presos palestins, replegament dels territoris ocupats i final del bloqueig a Gaza) són inacceptables ara per ara per Israel, pels seus polítics i per la seva seguretat.
La classe política israeliana no està preparada per acceptar aquestes negociacions. La classe política palestina tampoc pot afrontar-les perquè no poden fer més concessions, ni el president Abbas pot tornar de nou amb les mans buides sense que això provoqui nous brots de violència. Israel i Palestina no es troben prou madures com per afrontar aquest procés de pau. Són necessàries una nova generació d’homes i dones frescos i amb confiança amb el futur. Esperem, malgrat tot, que aquestes negociacions obtinguin algun fruit o, si menys no, no serveixin per empitjorar una situació prou viciada pel mutu menyspreu.

Una cosa surrealística

Benvolguts amics, avui començo una nova etapa col·laborant amb el think thank virtual en català L'Escalè de la Discòrdia. Tot i així, no significa que abandoni aquesta tribuna, doncs aniré penjant regularment els articles que de la meva nova feina en resultin. Que en gaudiu.

Aquest primer article titulat "Història d'un viatge sense retorn a Milà o com malgastar setanta milions d'euros" ha aparegut publicat com a "Ibra i els adéus sonats" (http://www.lescale.es/?p=5297):

Ja em disculparan la tardança d’aquest meu article en aquesta casa, però he gaudit d’uns dies sense xarxa. És probable que això és publiqui un cop hagi començat el torneig regular d’enguany o, fins i tot, s’hagi resolt aquest succés. Sigui com sigui, voldria fer ús de la paraula. Tot i així he pogut gaudir aquest fascinant capítol pel periodisme esportiu, aquest ‘culebrón’ de l’estiu que ratlla els nostres dials televisius al migdia, a desgrat dels banys solars d’en Guasch –Quique. Aquesta tralla que diverteix a alguns (imagino el bo d’en Guasch –Tomàs-, no sé perquè), emprenya a altres (el propi jugador ho sembla), deixarà indiferents alguns (als afeccionats de l’Hèrcules per exemple ara que no han pogut fitxar Camoranessi –increïble, però cert). Com bé hauran endevinat, parlo del cas Ibra.

Ja abans hem tingut casos de jugadors que han marxat del club per diferències de criteri amb l’entrenador o intentant forçar males marors dins del club, com per exemple el ‘Chapi’ Ferrer o Sergi Barjuan durant les purgues de Van Gaal, o els propis Eto’o o Touré Yaya a l’era Guardiola. Els primers van haver de comprar els bitllets de sortida del Camp Nou quan el míster holandès va decidir que el futur del futbol blaugrana eren els holandesos, menyspreant la pedrera, i assentant les bases dels durs anys de sequera, aquells temps quan celebràvem aconseguir una quarta posició a l’última jornada (oh, quina xilena de Rivaldo contra el València!) i el nostre onze titular estava format gairebé per l’onze de la selecció holandesa (quina casualitat, no?). El cas dels segons és més aviat diferent, ambdós jugadors havien finalitzat els seus cicles, s’havien graduat amb honors al club i calia que canviessin d’aires. Això era claríssim amb el cas Eto’o, a qui espero un dia un homenatge com a l’astre brasiler Ronaldinho (apunti, apunti, president Rossell); però també amb el cas Touré Yaya un cop vista la gran explosió de Sergi Busquets, qui fa dues míseres temporades era jugador de Tercera Divisió, igual que Pedro i igual que els que saltaran properament al Camp Nou amb la confiança de l’entrenador –Fontàs, Thiago, Bartra-, o els molts que ara juguen a l’esglaó últim del nostre filial, la categoria de plata.

En tots els casos que he esmentat de marxes, però, els jugadors havien ofert moltes tardes i nits de glòria al respectable barcelonista; s’hi havien deixat la pell en nombroses ocasions, havien fet una micona més gran el nom del club, havien deixat petja en la memòria dels afeccionats creant equips d’insomni. S’havien guanyat l’estima del públic, de l’afició, del soci –propietari últim del club i tot el que representa-, amb esforç, tenacitat i voluntat de no rendir-se mai. I això els va fer grans. En paraules que li vaig sentir al mateix Pep Guardiola, és el Barça qui va fer grans a aquests jugadors, no aquests al Barça, i els jugadors ho saben.

És molt difícil aconseguir mèrits en un club amb la nostra història. És molt difícil deixar escenes pel record en una afició que encara recorda Kubala, l’holandès volador al camp (bé, només els més veterans...), el primer gran desplaçament a Basilea i Asensi aixecant la primera Recopa, el Pelusa, Lineker, Schuster i la final de Sevilla, l’era daurada del Dream Team, el gol de Koeman i els quatre del Milan a Atenes, els brasilers Romàrio, Ronaldo i Rivaldo, el mateix Pep Guardiola, l’aparició fulgurant de Ronnie i Deco, i finalment el nostre Barça, el de les Sis Copes. I Messi. És molt difícil aconseguir l’estima d’un públic amb aquesta memòria. El Camp Nou no manteja a qualsevol, no coreja al primer que passa, no deixa anar el seu cor a la primera promesa. El Barça és una gran criatura i això ho podem veure en la gran repercussió social que tenen els seus triomfs, la sensació de pesar que ens deixa en l’ànim les seves derrotes, el ressó dels seus afers interns. El Barça és capaç de menjar-se a qualsevol descregut. I com deia el cardenal Richelieu sobre els monarques i el porprat, els jugadors passen, el Barça roman.

Des de l’estiu passat que defenso el fitxatge de David Villa, que de segur ens donarà molts gols per cridar, com ja ha demostrat al Camp Nou dues vegades (per la Supercopa i pel Gamper) i fora de casa un cop més (a El Sardinero, a Santander), i estic ansiós per veure la continuació del campionat de Lliga després de la parada de seleccions, on la lluita serà, un cop més, aferrissada entre els dos grans. El fitxatge d’Ibra em va semblar un segon plat saborós després d’un primer insípid (el no-fitxatge de Villa) i vaig celebrar l’inici esperançador que ens va deixar anar. Va ser la sort del principiant –a can Barça, s’entèn. Tot encara estava per passar. L’estatisme d’Ibra va ser perjudicial pel joc dinàmic i accelerat a tres quarts de camp de l’equip. Bé, què puc dir jo després de dos anys on hem observat meravelles.

No he defensat mai Ibra. Vaig intentar concedir-li el benefici del dubte en iniciar la temporada i, personalment, em va defraudar. Vaig tenir fins i tot ocasió de veure’l en viu al Camp Nou una vegada, però no. Les seves últimes declaracions criticant el criteri del míster (que recordem, no ha fet més que guanyar títols, que fer més gran el club) i les sorprenents postures del seu representant que titulen aquest article van fer caure la balança del cantó que aquest no mereix jugar al millor club del món. Creu i ratlla per Ibra.

Els meus pensaments van ser durs. Vaig apretar els llavis amb força, vaig inflar els narius i aixecar el mentó, en la típica postura d’home ofès per una actitud incomprensible. Em vaig sentir indignat. I tu, qui ets?, mirant per sobre de l’espatlla, intentant deixar anar aquella petita humiliació que et provoca no ser reconegut. I tu, què has fet? Què ens has donat? Amb què has contribuït a la glòria dels colors que portes? Nosaltres no vam matar Ibra. Ibra es va matar ell sol amb les seves paraules. Ibra va tenir defensors fins a l’últim moment, fins a obrir la boca. I suposo que en deu seguir tenint, i no només fora del Barça. Però crec que no estaria desencaminat dir que aquest no era el seu lloc i estaria disposat a vendre’l a qui sigui, Manchester City, Milan o Reial Madrid, que són les núvies que més havien sonat. He esperat assegut la marxa del fitxatge més car de la història del Barça i, finalitzada la telenovel·la, observo com tant Ibra com el senyor Raiola han fet molt bé la seva feina i, un cop més, hem hagut de desprendre’ns d’un jugador considerat estrella –a fora- a preu de saldo. Felicitats al jugador i al seu representant.

Sigui com sigui, estic segur que, una vegada més, el club ha demostrat estar per sobre. Que el Barça ha fet passar la seva glòria per sobre de la resta. Mentrestant, només podem fer més que restar a l’espera de les moltes nits de festa que ens atorgarà encara el nostre equip. Fot-li, Pou!

Es tú es yo

Escrit des de la ciutat de Huesca en honor a un company de fatigues, que ha d'emprendre viatge ben lluny, a Irlanda, i després qui sap a on, i no és sabut si tornarà o no. Pels últims 7 anys i els altres a València. Per un argentí director d'una revista en català. Bon viatge Aurelio!

Coge bastón y manta
y buena fortuna al andar,
pues amar es pasar
de largo y restar,
pues amar es caminar
es tú
es yo

Caldrà ser valents altre cop

“La meva vella nau, el Pandora, s’havia passat l’estiu lluitant per mantenir allunyat l’enemic de les nostres posicions, doncs el seu atac no s’aturava i no existia cap possibilitat de retirar-la per encallar-la a la platja. Quan per fi va ser varada per a la seva reparació, vaig pujar a bord amb la intenció de controlar una esquerda que hi havia oberta a la part davantera. En col·locar el peu a sobre, em vaig adonar que la fusta cedia com una esponja.
Les nostres embarcacions s’estaven podrint.”

Aquest és un dels fragments on l’escriptor Steven Pressfield descriu la desfeta d’Atenes a Sicília. Ara més que mai és quan necessitem revertir aquesta situació de podridura que perviu i llastra en molts amplis aspectes el nostre país. Arribada és l’hora que sortim a defensar-nos. Arribada és l’hora que comencem a pensar més en el nostre país que no cadascú en casa seva. Per a muntar la paradeta no ens hi criden, ara és l’hora d’aixecar un gran pavelló, alt com un sant Pau i que s’avisti des de ben lluny. ‘Aquests són els catalans!’, diguin en veure apropar-nos.

No podem, president Montilla, acatar aquesta sentència. No li demanem que pronunciï bé les esses sordes i sonores, que pronunciï correctament les jotes en comptes de ficar-hi is, que respecti les vocals àtones, etc. etc. perquè molts catalans –incloem-hi- tampoc ho fem. L’únic que li demanem, vostè que ens havia promès que ens defensaria, és: perquè segons alguns el català no és la llengua pròpia de Catalunya? Perquè no ha de ser aquesta la llengua en la que se’ns atengui a casa nostra? Perquè hi ha aquesta maldat, senyor Montilla? No l’estic acusant, només em sento desconcertat com a ciutadà i, per això mateix, necessito el meu president.

On és el nostre president, President? On és la nostra dignitat, President? Què en queda del nostre orgull, President? Ja fa molt temps que ens els van prendre. Per això mateix necessitem que el nostre president comparegui davant els mitjans i, igual que Fernando Alonso l’altre dia, digui clarament: els ciutadans de Catalunya han vingut a observar una partida manipulada. Volem que ho digui, President, que digui que ens han enganyat, que ens han aixecat la camisa. Primer de tot, necessitem que algú amb responsabilitats surti i ho admeti.

Volem respostes, President. Volem solucions. No demano que dimiteixi, doncs això seria l’opció fàcil tant per mi com per vostè. Doncs ara vostè té una gran responsabilitat, President. Vostè ens ha de guiar, President. No podem quedar-nos de braços creuats, i nosaltres anirem al seu costat, President, de veritat. Fem que podem cridar amb orgull.

Però, President, si no ens veu amb esma, si no es veu amb coratge, si no segueix creient. Si us plau, President, feu-nos-ho saber. I cadascú sortirà al carrer i farà el que bonament pugui. Perquè avui, deu ciutadans del país veí acaben d’assenyalar-nos amb el dit i ens han dit que tenim prohibit ser qui som i com som, que hem de canviar perquè no cabem dins de la seva Constitució, just quan acaben de retallar la nostra.

Catalans, cal que diguem no! Sortim als carrers i a les places! Que se’ns senti des d’Espanya! Si ells no ens hi volen, que estiguin tranquils, que nosaltres tampoc volíem ser-hi.

Visca Catalunya!

Visc-a Catalunya!