Nou article publicat a l'Escalè de la Discòrdia sota el títol de "Pochettino, filòsof?" (http://www.lescale.es/?p=5431) , on s'analitza de manera breu el paper de l'Espanyol dimarts passat al Bernábeu i el canvi que pot suposar en el joc d'aquesta temporada 2010-2011. Estem davant d'un nou Espanyol?
No tinc per costum fer crítica esportiva de l’altre club de la ciutat que duu el nom del nostre, però aquesta vegada –i sense que serveixi de precedent- la impressió d’empatia que vaig sentir dimarts passat m’empeny a fer-ho. A més a més, cal advertir que no esperin grans novetats, doncs el simple fet que els meus cromosomes blaugranes puguin concebre lloar al club de Cornellà –i sense que serveixi de precedent, repeteixo- ja és prou novetat.
Dimarts 21 de setembre; deu de la nit; estadi Santiago Bernábeu, Madrid, partit Reial Madrid – Reial Club Deportiu Espanyol. En el matx on el Madrid en feia 2.500 a la primera categoria del futbol espanyol, els ‘pericos’ van aguantar dempeus durant vint-i-nou minuts i mig, ni més ni menys. Després va arribar “el plor i el cruixir de dents” ja habitual.
Un Espanyol ple de baixes, cal reconèixer-ho, que va sortir amb molts nois joves del planter (Ernesto Galán només va fer que pagar la inexperiència) i amb una filosofia de tocar i remenar la pilota. Un equip que pujava fins a tres quarts de camp i un altre, el Madrid, que només ho feia en l’altre quart que quedava i que, al cap i a la fi, és el més important, doncs és on hi ha la porteria contrària.
En un partit on només s’ho van passar bé Benzema i Clos Gómez va quedar palès que al Madrid no hi ha qui el canviï; s’ha fet palès que el Madrid juga partit en dos i se sent molt còmode fent-ho, va quedar clar que al vestuari (amb o sense xips secrets) qui mana és la guerra soterrada Higuaín – Cristiano. Tot i així no em sembla pas curiós que el segon gol arribi de l’única assistència de CR al killer argentí, o que el tercer arribi d’una de les poques triangulacions dels merengues on no hi ha intervingut cap dels dos (Marcelo – Lass – Benzema – gol).
I l’Espanyol? Impotent, intentant triangular. Luis García, que tot semblava Luis García, relliscant patèticament. Un Verdú absolutament anul·lat, igual que Sergio García (amb perdó, però em sembla de mal gust que un jugador de l’Espanyol, o de la Lazio, o algun equip així, es fiqui a la samarreta com a nom SS García, més que res pel perfil tipus d’algunes minories afeccionades d’aquests equips). I de Callejón només un uii pels pèls al minut cinc i poca cosa més, millor en defensa que en atac. Per descomptat, la sanció al davanter pel petit homenatge a Dani Jarque em sembla una broma del col·legiat, absolutament fora de lloc. I la carona de Pochettino. L’Espanyol sabia que no podia guanyar dimarts, i tanmateix va anar-hi a morir, no a deixar-se matar.
Malauradament, es va passar de l’ordre al caos col·lectiu, amb l’inestimable ajuda del senyor de groc. L’Espanyol va donar una imatge lamentable, que feia vessar llàgrimes. Va anar, va lluitar amb tot el que tenia i no va donar la talla. Va ser la lluita entre un equip que sap jugar i no ho fa, i un equip que ho voldria però no en sap. Sigui com sigui, i veient l’anterior feina a l’Inter (al que, tot i fer-nos mal la temporada passada, vaig arribar a admirar) i al Chelsea, on en Mou va fer, en certa manera, “ressuscitar” ambdós equips, encara queda molta feina a can Floren; doncs tot i que sabem que ell també pixa colònia (l’olor de la fragància depèn dels xiclets que hagi mastegat aquell dia), ara ho ha de demostrar amb la feina dels seus jugadors.
Alerta! I no estic menyspreant l’equip. Repeteixo, avui vull lloar, a la meva manera, l’Espanyol. Personalment, l’actitud em va semblar digne d’elogi. No es podia fer cap altra cosa. Malgrat la derrota, malgrat el mal tràngol, malgrat el patètic espectacle. No es podia fer més. Em trec el barret. Xapó, Espanyol! Estarà fent Pochettino els passos per ser filòsof? Si més no, ja sabem que ha començat a llegir ‘El món de Sofía’…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada