Un steak tartar, si us plau, i que sigui molt fet

Nou article publicat a l'Escalè de la Discòrdia sota el títol de "Pochettino, filòsof?" (http://www.lescale.es/?p=5431) , on s'analitza de manera breu el paper de l'Espanyol dimarts passat al Bernábeu i el canvi que pot suposar en el joc d'aquesta temporada 2010-2011. Estem davant d'un nou Espanyol?

No tinc per costum fer crítica esportiva de l’altre club de la ciutat que duu el nom del nostre, però aquesta vegada –i sense que serveixi de precedent- la impressió d’empatia que vaig sentir dimarts passat m’empeny a fer-ho. A més a més, cal advertir que no esperin grans novetats, doncs el simple fet que els meus cromosomes blaugranes puguin concebre lloar al club de Cornellà –i sense que serveixi de precedent, repeteixo- ja és prou novetat.

Dimarts 21 de setembre; deu de la nit; estadi Santiago Bernábeu, Madrid, partit Reial Madrid – Reial Club Deportiu Espanyol. En el matx on el Madrid en feia 2.500 a la primera categoria del futbol espanyol, els ‘pericos’ van aguantar dempeus durant vint-i-nou minuts i mig, ni més ni menys. Després va arribar “el plor i el cruixir de dents” ja habitual.

Un Espanyol ple de baixes, cal reconèixer-ho, que va sortir amb molts nois joves del planter (Ernesto Galán només va fer que pagar la inexperiència) i amb una filosofia de tocar i remenar la pilota. Un equip que pujava fins a tres quarts de camp i un altre, el Madrid, que només ho feia en l’altre quart que quedava i que, al cap i a la fi, és el més important, doncs és on hi ha la porteria contrària.

En un partit on només s’ho van passar bé Benzema i Clos Gómez va quedar palès que al Madrid no hi ha qui el canviï; s’ha fet palès que el Madrid juga partit en dos i se sent molt còmode fent-ho, va quedar clar que al vestuari (amb o sense xips secrets) qui mana és la guerra soterrada Higuaín – Cristiano. Tot i així no em sembla pas curiós que el segon gol arribi de l’única assistència de CR al killer argentí, o que el tercer arribi d’una de les poques triangulacions dels merengues on no hi ha intervingut cap dels dos (Marcelo – Lass – Benzema – gol).

I l’Espanyol? Impotent, intentant triangular. Luis García, que tot semblava Luis García, relliscant patèticament. Un Verdú absolutament anul·lat, igual que Sergio García (amb perdó, però em sembla de mal gust que un jugador de l’Espanyol, o de la Lazio, o algun equip així, es fiqui a la samarreta com a nom SS García, més que res pel perfil tipus d’algunes minories afeccionades d’aquests equips). I de Callejón només un uii pels pèls al minut cinc i poca cosa més, millor en defensa que en atac. Per descomptat, la sanció al davanter pel petit homenatge a Dani Jarque em sembla una broma del col·legiat, absolutament fora de lloc. I la carona de Pochettino. L’Espanyol sabia que no podia guanyar dimarts, i tanmateix va anar-hi a morir, no a deixar-se matar.

Malauradament, es va passar de l’ordre al caos col·lectiu, amb l’inestimable ajuda del senyor de groc. L’Espanyol va donar una imatge lamentable, que feia vessar llàgrimes. Va anar, va lluitar amb tot el que tenia i no va donar la talla. Va ser la lluita entre un equip que sap jugar i no ho fa, i un equip que ho voldria però no en sap. Sigui com sigui, i veient l’anterior feina a l’Inter (al que, tot i fer-nos mal la temporada passada, vaig arribar a admirar) i al Chelsea, on en Mou va fer, en certa manera, “ressuscitar” ambdós equips, encara queda molta feina a can Floren; doncs tot i que sabem que ell també pixa colònia (l’olor de la fragància depèn dels xiclets que hagi mastegat aquell dia), ara ho ha de demostrar amb la feina dels seus jugadors.

Alerta! I no estic menyspreant l’equip. Repeteixo, avui vull lloar, a la meva manera, l’Espanyol. Personalment, l’actitud em va semblar digne d’elogi. No es podia fer cap altra cosa. Malgrat la derrota, malgrat el mal tràngol, malgrat el patètic espectacle. No es podia fer més. Em trec el barret. Xapó, Espanyol! Estarà fent Pochettino els passos per ser filòsof? Si més no, ja sabem que ha començat a llegir ‘El món de Sofía’…

Les noves negociacions: esperança o ressignació

Nou article a l'Escalè de la Discòrdia titulat "Netanyahu vs Abbas, first round" (http://www.lescale.es/?p=5320) sobre les noves negociacions de pau al conflicte israelo-palestí a iniciativa del president Obama. Esperança o ressignació?

Com molts dels seus antecessors també el president Obama ha volgut fer el seu intent de pacificar l’explosiva regió de l’Orient Mitjà. Tots coneixem poc o molt el llarg conflicte israelo-palestí, que dura des de la mateixa creació de l’Estat d’Israel allà pel 1948, i ja en diverses ocasions s’ha intentat arribar a acords de pau (Madrid, Oslo, Camp David, la famosa Fulla de Ruta, ...) que, malauradament, han acabat en la mateixa situació que abans o, fins i tot, pitjor.
A dia d’avui, el territori que podríem reconèixer com a palestí són les regions de Cisjordània, Jerusalem Est (“governades” per Al-Fatah, del president Abbas) i la Franja de Gaza (“governada” per Hamàs, del legítim primer ministre Haniya), ocupades militarment des de 1967, exceptuant la Franja, d’on el primer ministre Sharon va decidir retirar-se l’any 2006.
Els encarregats de dur a terme aquest diàleg són Benjamin Netanyahu, un primer ministre escollit per una Kneset absolutament atomitzada i que, a més a més, es troba lligat de mans i peus (no sé si a contracor o no) pels partits que representen els minoritaris sectors més ortodoxos de la societat hebrea, així com dels colons jueus als territoris ocupats, i que a més a més ja ha protagonitzat algun símptoma de desavinença amb l’actual president nord-americà; i de l’altre banda, el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, també anomenat Abu Mazen, l’últim de la camarilla d’Argel (encapçalada llavors, pel ja mític Yasir Arafat) que ha vingut regint la vida dels palestins (bé, en la mesura que Israel els ho ha permès) des de més de quaranta anys, marcat pel descrèdit de la inoperància i corrupció de la seva organització al llarg dels últims quinze anys (“només Alà sap què passa realment amb el Tresor públic”) i que ocupa el seu càrrec de forma interina, car les eleccions presidencials haurien d’haver-se celebrat a principis d’aquest any.
Com sempre que s’esdevé que s’iniciïn unes negociacions, la violència –que mai s’atura- irrompeix de nou. Fa pocs dies ens assabentem de l’assassinat de quatre colons jueus a Hebrón (Cisjordània), atemptat que ràpidament van voler reconèixer tant les Brigades d’Al-Qassam (branca juvenil de Hamàs) com les Brigades Al-Aqsa (branca juvenil d’Al-Fatah), doncs sembla que la realització d’un atemptat és font de prestigi i orgull. La resposta a aquest atemptat ha estat la declaració dels colons sobre el final immediat dels efectes de la moratòria del Govern a l’eixamplament de les colònies. De totes maneres i sense voler disculpar ningú, l’ocupació militar que es sent en tots els àmbits de la societat palestina, el tracte rebut, la construcció del mur separador, l’expansió de les colònies hebrees i la creació d’odi en general d’Israel cap a Palestina (i a l’inversa) reverteix en més odi. Odi contra odi. “Qui a espasa mata, a espasa morirà” (Mt 26,52).
Sigui com sigui, la celebració d’aquestes noves reunions sempre són una nova font d’esperança, els inicis sempre marcats per les bones paraules es fan sobreposar les bones intencions per part d’ambdues parts, però bé, les exigències del president Abbas (alliberament dels presos palestins, replegament dels territoris ocupats i final del bloqueig a Gaza) són inacceptables ara per ara per Israel, pels seus polítics i per la seva seguretat.
La classe política israeliana no està preparada per acceptar aquestes negociacions. La classe política palestina tampoc pot afrontar-les perquè no poden fer més concessions, ni el president Abbas pot tornar de nou amb les mans buides sense que això provoqui nous brots de violència. Israel i Palestina no es troben prou madures com per afrontar aquest procés de pau. Són necessàries una nova generació d’homes i dones frescos i amb confiança amb el futur. Esperem, malgrat tot, que aquestes negociacions obtinguin algun fruit o, si menys no, no serveixin per empitjorar una situació prou viciada pel mutu menyspreu.