Nou article a l'Escalè de la Discòrdia titulat "Netanyahu vs Abbas, first round" (http://www.lescale.es/?p=5320) sobre les noves negociacions de pau al conflicte israelo-palestí a iniciativa del president Obama. Esperança o ressignació?

A dia d’avui, el territori que podríem reconèixer com a palestí són les regions de Cisjordània, Jerusalem Est (“governades” per Al-Fatah, del president Abbas) i la Franja de Gaza (“governada” per Hamàs, del legítim primer ministre Haniya), ocupades militarment des de 1967, exceptuant la Franja, d’on el primer ministre Sharon va decidir retirar-se l’any 2006.
Els encarregats de dur a terme aquest diàleg són Benjamin Netanyahu, un primer ministre escollit per una Kneset absolutament atomitzada i que, a més a més, es troba lligat de mans i peus (no sé si a contracor o no) pels partits que representen els minoritaris sectors més ortodoxos de la societat hebrea, així com dels colons jueus als territoris ocupats, i que a més a més ja ha protagonitzat algun símptoma de desavinença amb l’actual president nord-americà; i de l’altre banda, el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, també anomenat Abu Mazen, l’últim de la camarilla d’Argel (encapçalada llavors, pel ja mític Yasir Arafat) que ha vingut regint la vida dels palestins (bé, en la mesura que Israel els ho ha permès) des de més de quaranta anys, marcat pel descrèdit de la inoperància i corrupció de la seva organització al llarg dels últims quinze anys (“només Alà sap què passa realment amb el Tresor públic”) i que ocupa el seu càrrec de forma interina, car les eleccions presidencials haurien d’haver-se celebrat a principis d’aquest any.
Com sempre que s’esdevé que s’iniciïn unes negociacions, la violència –que mai s’atura- irrompeix de nou. Fa pocs dies ens assabentem de l’assassinat de quatre colons jueus a Hebrón (Cisjordània), atemptat que ràpidament van voler reconèixer tant les Brigades d’Al-Qassam (branca juvenil de Hamàs) com les Brigades Al-Aqsa (branca juvenil d’Al-Fatah), doncs sembla que la realització d’un atemptat és font de prestigi i orgull. La resposta a aquest atemptat ha estat la declaració dels colons sobre el final immediat dels efectes de la moratòria del Govern a l’eixamplament de les colònies. De totes maneres i sense voler disculpar ningú, l’ocupació militar que es sent en tots els àmbits de la societat palestina, el tracte rebut, la construcció del mur separador, l’expansió de les colònies hebrees i la creació d’odi en general d’Israel cap a Palestina (i a l’inversa) reverteix en més odi. Odi contra odi. “Qui a espasa mata, a espasa morirà” (Mt 26,52).
Sigui com sigui, la celebració d’aquestes noves reunions sempre són una nova font d’esperança, els inicis sempre marcats per les bones paraules es fan sobreposar les bones intencions per part d’ambdues parts, però bé, les exigències del president Abbas (alliberament dels presos palestins, replegament dels territoris ocupats i final del bloqueig a Gaza) són inacceptables ara per ara per Israel, pels seus polítics i per la seva seguretat.
La classe política israeliana no està preparada per acceptar aquestes negociacions. La classe política palestina tampoc pot afrontar-les perquè no poden fer més concessions, ni el president Abbas pot tornar de nou amb les mans buides sense que això provoqui nous brots de violència. Israel i Palestina no es troben prou madures com per afrontar aquest procés de pau. Són necessàries una nova generació d’homes i dones frescos i amb confiança amb el futur. Esperem, malgrat tot, que aquestes negociacions obtinguin algun fruit o, si menys no, no serveixin per empitjorar una situació prou viciada pel mutu menyspreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada