Aquesta setmana he tingut ocasió de veure algun partit de l’Europa League –opini el que opini Robben al respecte d’aquesta competició, i també el primer partit que veia disputar a l’Athletic Club aquesta temporada. Es jugava a la Catedral un duel contra un dels que apunten a candidat al títol, tant a la Ligue francesa com a Europa: el Paris Saint-Germain dels xeics de Qatar.
Després de la tradicional ofrena floral a Pichichi –pel PSG era el primer cop que visitava San Mamés-, va iniciar-se un matx que va desenvolupar davant dels meus ulls quelcom d’increïble. Increïble perquè era el primer cop que veia una cosa així: una autèntica revolució dirigida pel ‘Loco’ Bielsa. El tradicional 4-4-2 de joc directe i poca el·laboració –marcat pel domini de jugadors forts al mig del camp com Orbaiz- s’anava convertint en un preprojecte de 4-3-3 encara primitiu.
Allà a San Mamés no estan acostumats a aquesta especulació amb la pilota, per dir-ho així. Els agrada un joc fresc, d’aire britànic, encarnat perfectament en l’emoció que empeny els lleons en cada partit a casa, aquell martell que cau com una llosa sigui qui sigui que visita la Catedral. El joc dels bascos venia marcat per un seguit de tradicions ancestrals, com tenir un punta fix entre centrals, un ‘9’ clàssic, fos aquest Urzaiz en el seu moment o Llorente ara, acompanyat d’un segon punta molt veloç, fos el mític Etxebarría o Toquero la temporada anterior, i que tant afecte li ha valgut per part de l’afició blanc-i-vermella.
Bielsa sembla haver canviat la tendència i la referència del joc ha passat d’un davanter alt, robust i que barallava –i acostumava a guanyar- totes les pilotes per alt amb l’ajuda d’una gran potència física i més o menys fortuna tècnica, a aquesta barreja entre ‘7’ i ‘10’ que és Muniain, exactament com ha fet el Barça passant a jugar entorn de Messi (tot salvant les diferències). El mig del camp de l’Athletic ha canviat el seu perfil natural, centrat en la reconversió de Javi Martínez en un «totcampista» a l’estil Schweinsteiger i la incorporació d’Ander Herrera com a principal creador del joc, al costat de Susaeta per banda: els “petits” s’apoderen del joc basc.
El joc que propugna Bielsa ve marcat per la gran llibertat de moviments que dóna al Bart Simpson de Bilbao. Tanmateix, la irrupció d’aquest joc de filigrana em recorda la crida que feia a inici de temporada sobre per on corria Yeste (que està a les ordres del ‘Txingurri’ Valverde a Olympiakós), doncs em sembla a mi que s’obre un escenari propici per al seu estil de joc. En qualsevol cas, la seva tornada no sembla ni ensumar-se.
Sigui com sigui, a la Catedral, com ja he dit, el futbol s’ha entès d’una manera diferent que a la resta de la Lliga. El joc es basa en una tradició futbolística que ve d’antic, marcat per un estil de joc i una manera d’entendre el futbol, molt amable amb l’espectador que busca l’emoció, el partit de bogeria, i que sap apreciar el gran esforç d’uns jugadors que no en va són anomenats els “lleons”.
La filosofia de Bielsa xoca en gran part contra tot això? Què pesarà més: la novetat o la tradició? Aconseguirà Llorente adaptar-se a aquest nou estil de joc –que d’altra banda l’ajudarà també en el seu rendiment a la selecció- i desapareixerà definitivament Toquero? Les espases estan en alt als voltants de San Mamés. Bielsa sembla començar a remuntar i a més vol fer un equip competitiu a Europa. Mentrestant, tots sabem com van acabar els miserables, els de debò, els de Victor Hugo…
