No hi ha dits a l'ull que valguin

Aquí teniu la segona part de l'article que parla sobre el començament del campionat regular d'enguany, publicat a L'Escalè de la Discòrdia sota el títol "#tornar a començar (i II)" (http://www.lescale.es/?p=6222).

I en aquesta segona part comentaré alguns aspectes, tals com valoració de diversos equips del campionat, així com altres temes d’interès que han anat sorgint al llarg d’aquests dies.

1. Reial Madrid

Si fa poc vàrem parlar del Barça, ara parlarem una mica del seu màxim rival, encapçalat per una persona capaç de les majors maldats, com cruspir-se el hàmster de ta germana o el canari del teu oncle. Després de fer-se amb el control absolut del club blanc, José Mourinho sembla ser el màxim definidor del “punt d’arribada del destí en l’universal”, fins i tot fent ombra a Sa Majestat Imperial l’amic Floren. Sobre el capítol Mou, tothom n’ha parlat, així que no cal afegir-hi més llenya al foc o ficar el dit a la nafra (o al que no és la nafra...).

El Madrid sembla, pel que hem vist fins ara, un equip molt més fet que no pas la temporada passada, que acumula ja força rodatge en la majoria de posicions clau del camp: una parella de centrals consolidada (Pepe – Carvalho); un centre del camp força equilibrat amb Xabi Alonso com a principal referent, sempre acompanyat d’un escuder pitbull, ja sigui Khedira o bé Lass; i amb dues parelles amb vocació ofensiva aclaparant: Özil – Benzema i Ronaldo – Marcelo.

Dels fitxatges poc en podem parlar: Coentrao és com un microones, penses que pot fer de tot però només escalfa (i reparteix llenya); Varane no aporta gaire al dibuix; Altintop i Sahin encara trigarem molt a veure’ls pel Bernábeu; i Callejón... compta amb el meu suport per guanyar el proper trofeu individual Peter Lion.

2. L’Espanyol

Els ‘pericos’ els hi han fet una cara nova (i ho dic així perquè em sembla que ningú entén l’estratègia que segueixen Condal i companyia). Han marxat gairebé tots els referents del club sobre el camp, inclosos els tres puntals d’atac de la temporada passada i també el que sempre està, el que mai es queixa, el que mai falla: Coro –que la temporada passada ja havia marxat cedit a Osasuna-, que marxa cedit de nou al Girona.

Les esperances periquites estan posades en la consolidació final d’Àlvaro, que ha fet un gran Mundial sub-20 a Colòmbia i està triomfant també amb la sub-21, on va fer-li dos gols a Geòrgia fa pocs dies. Amb ell farà parella un veterà, un clàssic, un killer dels antics, un lleó de l’àrea, un depredador assedegat de sang: el Rifle Pandiani, que malgrat la meva admiració no és un home que prometi gol, o si menys no les últimes campanyes a Pamplona no han brillat per això. Tot i així, l’ex de Peñarol té el prestigi de ser el màxim golejador en competició internacional amb el club blanc-i-blau. Espero que Pochettino tingui a bé de deixar, doncs, a Sergio García a la banqueta.

El centre del camp de Pochettino estarà dominat clarament per dos homes, que crec que seran titulars indiscutibles: Javi Márquez, que domina molt bé els aspectius tàctics i defensius i alhora una prodigiosa habilitat per repartir joc; i Joan Verdú, del que poc o molt es nota la influència del pas pel planter culé en la visió de joc i la recerca de la filigrana. Per acompanyar-los promet la incorporació de Romaric, múscul pur, que va fer molt bona temporada amb el Sevilla, del que no entenc que se n’hagi volgut desprendre, excepte per afers extraesportius.

Pel que fa a la resta de posicions: en defensa continua sent un equip absolutament confós, com demostra el fet de que la gran incorporació sigui el retorn de Dídac Vilà, cedit pel Milan, a qui prèviament havien venut; i per acabar, espero l’explosió de Dátolo, aposta personal de Pochettino, i que encara no tenen notícies seves a Cornellà pel moment. Seguirem esperant.

3. La Lliga

Sembla que aquest any tornarà a ser un campionat a repartir entre els dos grans, a priori sense tercers convidats sorpresa a la festa. En aquest aspecte, potser ens hem de preguntar fins a on estem disposats per fer del Campionat un torneig més equilibrat: millor repartiment dels drets televisius? A Anglaterra ja funciona així i tampoc hi ha tanta disputa i rivalitat entre els grans (Chelsea i Manchester United, i aquest any de nouvingut, també el City) i la resta d’equips, com bé s’ha vist amb les toves que han rebut l’Arsenal i el Tottenham, dos equips considerats potents o si menys no de la petita noblesa a la Premier. La solució ha de passar per alguna altra cosa també, i sense deixar de tenir en compte que aquest nou repartiment cal aprofundir-lo per a salvaguardar molts equips professionals amb greus dificultats econòmiques.

Una alternativa que em ve al cap és la que ja ha implementat la Lliga ACB –disculpeu el canvi de pilota...-: en tots els equips hi ha d’haver un mínim de jugadors formats als planters locals. En un cas radical vindria a ser com derogar la Llei Bosman a nivell europeu. La UEFA podria argumentar que ho fa per donar més preponderància a la visió social del futbol. Hem de recordar que l’any 1967 el Celtic va guanyar una Copa d’Europa amb un equip íntegrament format per jugadors nascuts en un radi de 30 milles de Celtic Park.

Ja sé que l’argumentació contra d’això serà que els temps han canviat. Que llavors el futbol no movia tants diners ni comprometia tants interessos ni era tan seguit. Ni en depenia l’estat d’ànim o fins i tot la felicitat de tanta gent. Però a veure, quan ha de cobrar algú que treballa fent feliç a la gent? Hauríem de nacionalitzar els equips de futbol perquè són d’interès general?

Ara em perdonaran aquesta referència bíblica, però Jesucrist afirmà que aquells que no es fessin com nens, no entrarien en el Regne del Cel. Potser hi hem de veure nosaltres també un avís en això. I si tornem a fer del futbol el que mai ha deixat de ser: un joc. I si tornem a aplegar la veritable importància del futbol en la formació de les persones, en el futbol base, en la transmissió de valors. El futbol no és només un espectacle mediàtic. L’avarícia trenca el sac i els excessos són el primer pas per a la decadència de la civilització, ho hem après a través de la nostra història.

I ara l’important, les candidatures:
a) Candidat al títol: el Barça, sense discussió.
b) Candidats a baixar: el Granada, pels mateixos motius que el Xerez fa dos anys; el Saragossa, el Rayo i l’Espanyol.
c) Candidat a equip revelació: el Màlaga –val a dir que l’últim cop que vaig tenir tant clar aquest ítem va ser el Saragossa que va baixar a Segona per última vegada...-
d) Candidats a posicions europees: València i Vila-reial a Champions, em sembla que indiscutiblement; Sevilla i Atlètic de Madrid a l’Europa League. L’Athletic de Bielsa em sembla que no acaba de cuallar, almenys en els partits que li hem vist: la parella Muniain – Ander ha de marcar les diferències (alguns encara trobem a faltar Yeste).

Lectura recomanada: i que cadascú n’extregui les lliçons que vulgui. http://www.marca.com/blogs/planeta-axel/2011/06/09/pequenos-milagros-sin-importancia.html

La babeta, compte amb la babeta!

Aquí teniu aquest article meu publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=6205) sota el títol "#tornar a començar (I)" sobre l'inici de temporada del Barça, així com una valoració dels canvis tàctics i les aportacions dels fitxatges. La setmana vinent sortirà un altre amb una valoració general sobre la nostra Lliga i també alguns apunts sobre altres torneigs, com la Premier o el Calcio. I ja sabeu, que n'aprenguin!

Torna la Lliga. Torna l’espectacle. Torna el pa nostre de cada cap de setmana. Després d’aquests mesos sense futbol (es digui el que es digui, la Copa Amèrica i els campionats internacionals per a categories inferiors –exhibició de Thiago a l’Europeu sub-21 i del brasiler Oscar al Mundial sub-20 incloses- han resultat intranscendents), torna el campionat regular com el bon temps després de la pluja, per sadollar els més inquiets i calmar els impacients. Torna el futbol a casa. Els pitets davant la televisió tornen a estar de moda.

Com de costum en aquesta columna començaré parlant del Barça, encara que sembla poc el que hagi de dir-se. O almenys poc més que allò tan nostrat de “Maria Lluïsa, aquest any també!” Amb poc més que la pretemporada en escena per a valorar, tenim en safata diversos temes:

i. Els fitxatges

Les quatre noves arribades han fet donar un salt qualitatiu a aquest Barça d’en Pep Guardiola versió 4.0. Tant la velocitat i capacitat de desbordament d’Alexis com les incorporacions de Cesc Fàbregas i Thiago Alcántara al mig del camp semblen part d’una nova conjura futbolística entorn dels nostàlgics del cruyffisme. En parlaré més endavant.

Amb Alexis tornem a recuperar un perfil de jugador que portava absent de l’equip des de feia algun temps. Potser no es tracta d’un extrem al més pur estil, però entronca millor amb la tradició Figo – Simao – Giuly que no pas Pedro, tot i compartir moltes de les seves característiques. Encara que les primeres vibracions han estat bones i en el seu debut vam veure el seu estil veloç i precís en atac i combatiu en defensa –herència segura del calcio-, esperem una ràpida adaptació al joc combinatiu del Barça. El seu substitut natural (i també el de Pedro) en l’escala evolutiva de la Masia és Gerard Deulofeu. Compte el pitet.

ii. La quadratura del cercle perfecte

El mig del camp. L’assignatura preferida del Barça. La font inesgotable de la màgia. La gran empresa de correu i transport de pilotes a domicili, o millor dit, a barraca. L’aparició màgica del 3-4-3 (més pitet!) al primer partit disputat de Lliga fa respondre a unes necessitats concretes, però mirant-ho detalladament obre un escenari que l’estructura rígida entorn del 4-3-3 que teníem fins llavors no ens permetia: amb una reserva de quatre migcampistes de primer nivell a la plantilla (Xavi, Iniesta, Cesc i Thiago) i el debat sobre si hi hauria minuts per tots ells s’alleugereix amb aquestes tres posicions a cobrir. Tanmateix, els problemes físics de Xavi possibiliten l’aparició dels altres tres en més ocasions.

A més a més, la transformació de Keita de la posició d’interior o volant que abans ocupava a la de mig centre defensiu –colossal- obre la porta a que el malià no competeixi amb aquests quatre jugadors, sinó directament amb Sergio Busquets que, si hem de fer cas de les últimes declaracions del míster, ho té pelut per ocupar una plaça de titular indiscutible com l’any passat, a menys que sigui al darrere de tot.

iii. La baula que desfà la cadena

La línia defensiva és, com s’ha pogut comprovar, la part més tova de l’equip ara per ara. Les baixes de Puyol i Piqué, sumat a que Abidal s’està reincorporant poc a poc de les vacances, fan que aquesta línia sigui la que ha de millorar més. La incorporació de Fontàs, un central alt amb bon desplaçament de la pilota, dóna més fons d’armari a aquesta posició, encara que pel que hem vist, en un escenari amb un central únic, a falta dels dos grans, Mascherano (la segona “neneta” del Pep) sembla imposar-se de forma colossal, fins i tot disputant-li la plaça al mateix capità, amb constants problemes físics.

Malgrat tot, en una temporada de 65 partits, espero i desitjo que hi haurà minuts per als 8 defenses (4 centrals –comptant Masche- i 4 laterals) que tenim, ja que tallar la progressió del jove banyolenc faria un estret favor als interessos blaugranes. La meva visió de futur per a la defensa blaugrana –i encara fixat en una defensa de 4- seria una parella de centrals Piqué – Fontàs, com a primers distribuïdors de la pilota.

iv. Font d’aigua clara que mai s’asseca

La Masia. El planter ens ha demostrat en aquesta pretemporada coses força interessants, tant a la Copa Audi –primer títol de l’any- com a la gira americana. El més destacat té, per mi, noms i cognoms: Jonathan dos Santos. Molt millor tècnicament i tàctica que el seu germà, que no acaba de trobar lloc enlloc (després de la cessió al Racing, aquest any el Tottenham no ha pogut trobar ningú interessat, i tampoc sembla tenir gaire lloc a la plantilla), el germà petit sembla ser el proper candidat a tenir fitxa del primer equip l’estiu vinent. La polivalència atac – defensa el fa un jugador imprescindible en el futur: tant pot jugar de mig centre com de lateral, i també ha demostrat ser un virtuós en la jugada trenada –el seu gol al partit contra l’Internacional de Porto Alegre, la forma de trobar els espais entre línees per provocar la passada de Carmona (jugador destacat també, encara que amb l’arròs covat pel primer equip)- el fa trobar-se a la línia d’arribada just després del fill de Mazinho.

Per acabar aquest apartat, només un últim apunt. Una altra cosa a destacar de la Copa Audi i dels nanos que aquest any jugaran per mantenir la categoria a la divisió de plata –que enguany comença malament pels equips catalans-: em vaig enamorar en els minuts que va tenir a l’Allianz Arena en els dos partits. Quina forma d’estar sobre la gespa, quina visió, quin toc de pilota. Aquella sensació que t’assegura que passaran els anys i el Barça –esperem que amb Pep Guardiola molt de temps- seguirà jugant igual. Estic parlant de Javier Espinosa, que alguns han catalogat com al nou Iniesta per ser manxec, però també per la seva forma de jugar. Nova promesa de futur. I més pitet, senyors. Per als que us vàreu perdre els seus minuts a Munich aquí teniu un recull d’accions de l’última temporada al juvenil del nou jugador del filial:

http://www.youtube.com/watch?v=EbggTAaUkiQ

En els propers dies parlarem de la situació general tant a la nostra Lliga com d’altres campionats estrangers, així com valoracions del mercat de fitxatges i altres temes d’interès. Preparem-nos que la temporada ja ha començat!

Lectura recomanada: la crònica de Ramon Besa sobre el Barça – Vila-reial (http://www.elpais.com/articulo/deportes/Cesc/Thiago/alumbran/futuro/Barca/elpepudep/20110829elpepudep_21/Tes).