Aquí teniu la segona part de l'article que parla sobre el començament del campionat regular d'enguany, publicat a L'Escalè de la Discòrdia sota el títol "#tornar a començar (i II)" (http://www.lescale.es/?p=6222).
I en aquesta segona part comentaré alguns aspectes, tals com valoració de diversos equips del campionat, així com altres temes d’interès que han anat sorgint al llarg d’aquests dies.
1. Reial Madrid
Si fa poc vàrem parlar del Barça, ara parlarem una mica del seu màxim rival, encapçalat per una persona capaç de les majors maldats, com cruspir-se el hàmster de ta germana o el canari del teu oncle. Després de fer-se amb el control absolut del club blanc, José Mourinho sembla ser el màxim definidor del “punt d’arribada del destí en l’universal”, fins i tot fent ombra a Sa Majestat Imperial l’amic Floren. Sobre el capítol Mou, tothom n’ha parlat, així que no cal afegir-hi més llenya al foc o ficar el dit a la nafra (o al que no és la nafra...).
El Madrid sembla, pel que hem vist fins ara, un equip molt més fet que no pas la temporada passada, que acumula ja força rodatge en la majoria de posicions clau del camp: una parella de centrals consolidada (Pepe – Carvalho); un centre del camp força equilibrat amb Xabi Alonso com a principal referent, sempre acompanyat d’un escuder pitbull, ja sigui Khedira o bé Lass; i amb dues parelles amb vocació ofensiva aclaparant: Özil – Benzema i Ronaldo – Marcelo.
Dels fitxatges poc en podem parlar: Coentrao és com un microones, penses que pot fer de tot però només escalfa (i reparteix llenya); Varane no aporta gaire al dibuix; Altintop i Sahin encara trigarem molt a veure’ls pel Bernábeu; i Callejón... compta amb el meu suport per guanyar el proper trofeu individual Peter Lion.
2. L’Espanyol
Els ‘pericos’ els hi han fet una cara nova (i ho dic així perquè em sembla que ningú entén l’estratègia que segueixen Condal i companyia). Han marxat gairebé tots els referents del club sobre el camp, inclosos els tres puntals d’atac de la temporada passada i també el que sempre està, el que mai es queixa, el que mai falla: Coro –que la temporada passada ja havia marxat cedit a Osasuna-, que marxa cedit de nou al Girona.
Les esperances periquites estan posades en la consolidació final d’Àlvaro, que ha fet un gran Mundial sub-20 a Colòmbia i està triomfant també amb la sub-21, on va fer-li dos gols a Geòrgia fa pocs dies. Amb ell farà parella un veterà, un clàssic, un killer dels antics, un lleó de l’àrea, un depredador assedegat de sang: el Rifle Pandiani, que malgrat la meva admiració no és un home que prometi gol, o si menys no les últimes campanyes a Pamplona no han brillat per això. Tot i així, l’ex de Peñarol té el prestigi de ser el màxim golejador en competició internacional amb el club blanc-i-blau. Espero que Pochettino tingui a bé de deixar, doncs, a Sergio García a la banqueta.
El centre del camp de Pochettino estarà dominat clarament per dos homes, que crec que seran titulars indiscutibles: Javi Márquez, que domina molt bé els aspectius tàctics i defensius i alhora una prodigiosa habilitat per repartir joc; i Joan Verdú, del que poc o molt es nota la influència del pas pel planter culé en la visió de joc i la recerca de la filigrana. Per acompanyar-los promet la incorporació de Romaric, múscul pur, que va fer molt bona temporada amb el Sevilla, del que no entenc que se n’hagi volgut desprendre, excepte per afers extraesportius.
Pel que fa a la resta de posicions: en defensa continua sent un equip absolutament confós, com demostra el fet de que la gran incorporació sigui el retorn de Dídac Vilà, cedit pel Milan, a qui prèviament havien venut; i per acabar, espero l’explosió de Dátolo, aposta personal de Pochettino, i que encara no tenen notícies seves a Cornellà pel moment. Seguirem esperant.
3. La Lliga
Sembla que aquest any tornarà a ser un campionat a repartir entre els dos grans, a priori sense tercers convidats sorpresa a la festa. En aquest aspecte, potser ens hem de preguntar fins a on estem disposats per fer del Campionat un torneig més equilibrat: millor repartiment dels drets televisius? A Anglaterra ja funciona així i tampoc hi ha tanta disputa i rivalitat entre els grans (Chelsea i Manchester United, i aquest any de nouvingut, també el City) i la resta d’equips, com bé s’ha vist amb les toves que han rebut l’Arsenal i el Tottenham, dos equips considerats potents o si menys no de la petita noblesa a la Premier. La solució ha de passar per alguna altra cosa també, i sense deixar de tenir en compte que aquest nou repartiment cal aprofundir-lo per a salvaguardar molts equips professionals amb greus dificultats econòmiques.
Una alternativa que em ve al cap és la que ja ha implementat la Lliga ACB –disculpeu el canvi de pilota...-: en tots els equips hi ha d’haver un mínim de jugadors formats als planters locals. En un cas radical vindria a ser com derogar la Llei Bosman a nivell europeu. La UEFA podria argumentar que ho fa per donar més preponderància a la visió social del futbol. Hem de recordar que l’any 1967 el Celtic va guanyar una Copa d’Europa amb un equip íntegrament format per jugadors nascuts en un radi de 30 milles de Celtic Park.
Ja sé que l’argumentació contra d’això serà que els temps han canviat. Que llavors el futbol no movia tants diners ni comprometia tants interessos ni era tan seguit. Ni en depenia l’estat d’ànim o fins i tot la felicitat de tanta gent. Però a veure, quan ha de cobrar algú que treballa fent feliç a la gent? Hauríem de nacionalitzar els equips de futbol perquè són d’interès general?
Ara em perdonaran aquesta referència bíblica, però Jesucrist afirmà que aquells que no es fessin com nens, no entrarien en el Regne del Cel. Potser hi hem de veure nosaltres també un avís en això. I si tornem a fer del futbol el que mai ha deixat de ser: un joc. I si tornem a aplegar la veritable importància del futbol en la formació de les persones, en el futbol base, en la transmissió de valors. El futbol no és només un espectacle mediàtic. L’avarícia trenca el sac i els excessos són el primer pas per a la decadència de la civilització, ho hem après a través de la nostra història.
I ara l’important, les candidatures:
a) Candidat al títol: el Barça, sense discussió.
b) Candidats a baixar: el Granada, pels mateixos motius que el Xerez fa dos anys; el Saragossa, el Rayo i l’Espanyol.
c) Candidat a equip revelació: el Màlaga –val a dir que l’últim cop que vaig tenir tant clar aquest ítem va ser el Saragossa que va baixar a Segona per última vegada...-
d) Candidats a posicions europees: València i Vila-reial a Champions, em sembla que indiscutiblement; Sevilla i Atlètic de Madrid a l’Europa League. L’Athletic de Bielsa em sembla que no acaba de cuallar, almenys en els partits que li hem vist: la parella Muniain – Ander ha de marcar les diferències (alguns encara trobem a faltar Yeste).
Lectura recomanada: i que cadascú n’extregui les lliçons que vulgui. http://www.marca.com/blogs/planeta-axel/2011/06/09/pequenos-milagros-sin-importancia.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada