L'alternativa dels piquets

Aquest article publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=5497) amb el títol "Què passa a Can Barça?" parla sobre alguna de les possibles claus per a solucionar el fluix inici de temporada de l'equip blaugrana. L'equip funciona al 100%?

Què està passant a can Barça? Ens trobem davant la fi de l’imperi d’or (disculpin, república)? No voldria ser alarmista, ni m’agrada la gent que es deixa endur pel desànim i abaixa els braços a les primeres de canvi; però el que havia començat com un defalliment d’un dia comença a ser una tendència en els partits de l’equip.

Si analitzem la tònica es pot observar els mateixos punts: la fluïdesa de joc, la rapidesa de pensament, s’han generat automatismes també pels acabats d’arribar, la verticalitat del joc, i se’n podrien donar molts més exemples. Aquest és el joc del Futbol Club Barcelona. Aquest és l’estil marca de la casa des de fa vint anys i que ens ha fet gaudir grans tardes i nits de glòria, ens ha fet expulsat grans dosis d’adrenalina i ens ha fet cridar, plorar, somiar, riure. Ens ha fet feliços. Aquest any, però, està succeint quelcom que els últims anys no havia passat, falta alguna cosa. Ja d’entrada asseguro que en cap cas estic qüestionant el mode de joc del Barça, crec que aquesta és la filosofia correcta a seguir en el futbol i, a més a més, tinc gran confiança en el treball de l’actual entrenador. Tinc fe en l’equip, i això mateix hem de tenir tots els culés de cor.

Molts dels mals que crec que presenta l’equip aquest any s’han pogut veure en major o menor mesura en el partit d’aquest diumenge contra el Mallorca. M’explico. Observem els primers quaranta minuts de joc: una possessió de pilota abusiva (de fins a un 90% en els primers quinze minuts, d’un 80% a la mitja part), superioritat en totes les estadístiques. Un nivell de joc brutal, una intensitat altíssima, un continu crear ocasions de gol. El Barça busca el que anys abans en dèiem el jogo bonito i això és especialment lloable tenint en compte que els equips que venen al Camp Nou a jugar ho fan amb una línia de sis davant de la frontal… de la petita! És d’agrair que en Laudrup hagi complert la seva paraula i va mantenir una defensa de quatre excepte quan el Barça l’arraconava fins a deixar-lo dins l’àrea, que era gairebé sempre…

Tornem, quin pot ser el defecte, la pega de la primera part? Que el Barça ha jugat sempre de la mateixa manera, repetint un cop i un altre les mateixes opcions, les mateixes passades, els mateixos jugadors. Alguns podran parlar que faltava Xavi, que sempre aporta clarividència al joc, que faltava Villa, que sempre aporta verticalitat. Sí, és cert, però també ho és, que Iniesta va suplir Xavi durant la primera part de forma brillant, i que en Bojan també va gaudir de les seves oportunitats, inclòs un xut al pal a la segona part. Quan un partit s’encalla, l’equip ha de provar coses noves, ha de tenir altres recursos que les passades en diagonal a bandes, les assistències en profunditat, les parets a la frontal entre centrals.

Crec que la solució passa per dues coses: primer, provar més el xut de llarga distància, sigui amb en Messi, en Xavi o en Mascherano, a qui li vaig veure un parell d’ocasions bones cap al final del partit; i després, el Barça troba a faltar la manca d’envergadura. Amb la sortida de Márquez i Touré Yaya (i especialment amb el primer), l’equip ha perdut alçada i bona tècnica de cap. L’any passat el Barça també dominava aquesta faceta del joc; també era temible en les sacades de còrner: hi remataven en Puyol (el fantàstic gol al Bernabeu, per exemple), en Piqué, la pentinava en Márquez per deixar-la a plaer per un company, i en Touré podia provar la segona jugada a la frontal amb el seu potent xut, alhora que podia també entrar al fang i la lluita grecoromana de cada tir de cantonada. Aquest any, en canvi, totes les pilotes per alt són per provar el remat d’en Piqué, facilitant la tasca a la defensa que es centra en defensar-lo.

Fa trenta anys es deia que els jugadors alts triomfaven més al món del futbol. La demostració és el gran Beckenbauer. L’estil i el joc d’avui en dia, ràpids, elèctrics, afavoreixen als jugadors petits, però mai els extrems són bons. En un equip massa baix, es perden alternatives.
Pep, cal trobar una alternativa. Els revulsius del partit no poden ser Thiago, Nolito (del que cal lloar l’actuació de l’últim diumenge) i Jeffren, perquè no aporten res de nou, no aporten polivalència, no aporten una nova concepció del que està passant al camp. Són intercanvis de fitxes. Recordo un partit (no sé si al Sardinero o al Sadar) amb pluja, fang al camp i a les àrees, un partit molt físic. I el Barça es va posar les botes d’aigua i el mono blau i va sortir a guanyar pel físic.

Cal trobar aquest equilibri. Cal trobar aquelles alternatives.