Aquest article ha aparegut publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=5710) amb el títol 'La il·lusió cal generar-la dia a dia (I)'. En ell comença a exposar algunes de les virtuts i mancances del nou diari. Vosaltres què en penseu? Sou crítics o esteu assolint fervor per l'ARA?
En la seva primera setmana de vida un nadó plora, mama, dorm (o no deixa dormir la resta), fot puntades de peu i defeca; sí, sobretot, es caga dia sí dia també, i si pot més d’un cop a la jornada, per a glòria i lloança dels teòrics de la flora –i fauna- intestinal i dels iogurs que, com dia una senyoreta amb cara de picarona, “t’ajuden a anar millor”.
Doncs bé, un dels més recents projectes de país (i disculpin l’atreviment de considerar-ho amb aquesta categoria, però ho crec fermament) tot just ara compleix una setmana de vida pública després d’una llarga gestació que a mesura que anava avançant es feia cada cop més visible i la mare n’anava rebent els elogis i enhorabones. Com bé hauran endevinat, sí, parlo del nostre nounat diari ARA.
Com deia CiU durant els primers apunts de la llarga precampanya electoral: començar il·lusiona. I il·lusiona força. De fet, em va il·lusionar tant que em vaig subscriure pels primers 40 dies (és el 40 una referència bíblica?, tot seguit en parlaré). Així que tinc l’orgull de poder dir que fa una setmana que vaig seguint com creix el nou diari.
A la Bíblia el 40 es fa servir amb diversos significats, un d’ells és el de temps infinit; tanmateix, la saviesa popular ha recollit el 40 bíblic amb els 40 anys de travessia pel desert del poble d’Israel o els 40 dies de dejuni de Nostre Senyor Jesucrist al desert; és a dir, els 40 dies com a camí amb pedres i pals a les rodes, per purgar pecats i curar-nos d’esglais, sobèrbies; 40 dies de pencar… i fer-ho per millorar.
No voldria fer bandera de costat amb Salvador Sostres (de qui convindria llegir les entrades al seu bloc de 4 i 5 de desembre), però davant les allaus d’elogis que s’estenen al llarg i ample de la geografia virtual catalanoparlant, davant d’aquesta rauxa generalitzada que sembla haver-nos begut l’enteniment i haver perdut el seny i la prudència que ens caracteritzen com a poble, he comprès que havia de ser crític.
D’entrada i com a base de partença: l’ARA és, ara per ara (i disculpin la redundància), el millor diari en català que tenim al nostre país, però encara li queda camí per recórrer. M’explico. Malgrat les explicacions en auditoris i amfiteatres de tot Catalunya plens a vessar, el ciutadà que llegeix diaris –amb això vull dir diaris en paper, no digitals- té una sensació generalitzada que els diaris cada cop són més cars i cada cop més prims –i això en l’ARA és més palès que en d’altres- i, almenys a mi, li provoca un cert neguit.
El clar exemple és el dels diumenges –precisament el dia que els diaris són més cars-: la gent quan surt a comprar el pa, vol tornar amb un bon totxo de papers, encara que la meitat dels suplements no els acabi llegint. No importa que estiguem en l’era de les tecnologies i no sé quantes coses més, hi ha un perfil de lector de diari en el qual m’incloc que té una base d’impuls materialista.
En el fons, pagar per un diari és una inversió: dur una capçalera o altra sota el braç, o identificar-se amb una o altra, és fer confiança a un projecte; però l’entesa ha de ser recíproca entre diari i lector, i això cal cuidar-ho. Posem un exemple l’altre diari més recent aparició a l’Estat, el Público: perquè ha sobreviscut fins ara el Público? Bàsicament, per dos motius principals: el seu baix cost en comparació amb la resta de diaris i la seva política d’oferir promocions contínues.
Dit d’altra manera, fa mans i mànigues per a que els lectors no se sentin estafats. La il·lusió cal generar-la dia a dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada