Avui, dia 11 de febrer de l'any I d'aquest bloc, aquest senyor que veuen en pantalla -no pateixin, és normal que no sapiguen qui és- ha vingut a la Universitat Pompeu Fabra a fer una xerrada sobre com EUiA proposa lluitar contra la crisi econòmica. Jordi Miralles, coordinador general d'EUiA, és un home que, aquí on el veuen, tinc la sort (o la desgràcia, qui sap...) de compartir cognom (per part besàvia materna imaginint-se). Però, com diuen en castellà, "seamos hermanos, pero no primos".
Ha parlat de que d'aquí res esclatarà un conflicte social de grans proporcions -en això estic d'acord-, ja que amb la situació econòmica actual les desigualtats s'accentuaran i molta gent tindrà greus problemes. Poca broma. Fins aquí molt bé. Després, en veure una samarreta amb el lema "Soy marxista" a la primera fila (hi surtien les cares de Grouxo, Harpo, Chico i Karl Marx, els populars germans actors humorístics), el senyor Miralles va empendre una sèrie desenfrenada d'afirmacions i frases subordinades cohesionades amb pauses hàbilment col·locades (les pauses, no ell). Per admirar la seva locuacitat oratòria. Desgraciadament, no combrego amb el seu discurs de lluita de classe i revolució dels treballadors. Avui dia, no es pot tractar els empresaris d'aquest país com els grans enemics quan el 80% de les empreses catalanes, són PIMES. L'empresari és un treballador més gairebé. La crisi l'afecta igual que tothom, potser encara més, ja que són "atacats" per dos fronts al mateix temps: els treballadors (després en parlarem) i els bancs, que neguen els tan necessaris crèdits per una suposada manca de liquiditat.
Quan he dit que parlaríem més profundament de la lluita dels treballadors vull destacar dues coses: a les portes, com al principi deia, d'un conflicte social de grans dimensions, amb quotes d'atur fregant el 20%, trobem que els sindicats afirmen que no hi ha retallades dels drets fonamentals i que no han fet res, de moment. Però bé, senyors, quina suposada conciència de classe hi ha quan cada empresa (és a dir, els treballadors de cada empresa) fa la guerra per la seva banda per tal de salvar el "pellejo" (allò de "Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy")? Quina solidaritat de classe hi ha quan els treballadors estan dispersos i dividits?
I, mentrestant, els líders polítics de l'esquerra a la primera fila de manifestacions en reconeixement de la dictadura cubana. Al capdavant de manifestacions en favor de la causa palestina, on s'accentuen els crits antisemites i acaba apareixent una "performance" de plàstic. Però, tranquils, aquí ningú no dimiteix, aquí ningú no plega, aquí ningú empren mesures. El president de la Generalitat està aixecant la camisa als seus ciutadans permetent aquestes coses (recordem que en Carod va anar al carrer per molt menys...). El prestigi internacional del país cau sota mínims, però, esclar, això no té importància. La llibertat d'expressió per sobre de tot! Perquè assumir responsabilitats? Però, senyors, com es pot estar a la manifestació i al balcó al mateix temps? Aquí hi ha alguna cosa que falla... "Huele a podrido a Dinamarca", diria el senyor Marx (en Grouxo, no en Karl). A Catalunya tenim una manca important de seriositat i rigor polític. Després de cinc anys (cinc!) de govern d'aquests individus, on només s'ha vist i demostrat la seva incompetència (estem cansats de repetir-ho, i sort que només tenen dues carteres...) un cop i un altre. Només per posar l'exemple: fins i tot, La Vanguardia, sempre sota l'espatlla del poder, critica a aquesta gent.
El país no tira. El país no ve, malgrat el que puguin dir a dominicals propagandístics. Quan l'única solució que aporta el nostre Govern és donar-li la culpa a un altre, que al seu torn li dóna a un altre que ja no hi és, significa que alguna cosa està fallant.
Per poder encarar el futur, Catalunya necessita un canvi. Un canvi que ens torni a il·lusionar. Un canvi que ens porti a estar orgullosos de nou del nostre país. Un canvi que cregui en la feina ben feta. Un canvi que aporti rigor al nostre Govern. Un canvi que faci avançar Catalunya. Un canvi que exigeixi al Govern veí que compleixi la llei. Un canvi que ens doni força per a reclamar les infraestructures que mereixem i que permetin el nostre progrés econòmic. Prou pananatisme, si us plau!
Romà Elias i Tersa
Totalment cert, rebem patades (patacades també) per tots cantons. I el pitjor de tot és que ningú empra mesures per millorar una situació, que des del meu punt de vista no millorarar fins que abans exploti del tot. El món explotarà, si.
ResponEliminaEspero, però, que en el moment en què poguem avançar, i millorar ho fem conscientment. Aprenent del passat, pensant en el present i mirant pel futur de tots nosaltres i dels nostres fills.
Fins ben aviat!
Marc Molins.
Doncs jo estic d'acord amb en Miralles. Crec que per anar bé hauríem de virar cap a un neo-maoisme ultraproductivista de l'estil del "gran salt endavant".
ResponEliminaFora les empreses, visca la col·lectivització dels mitjans de producció i visca els plans quinquennals!
Amic Aleix,
ResponEliminaJo no és per entrar al debat ideològic, però imagina't: si aquesta gent ja són prou incompetents, què podrien arribar a fer amb tota una economia productiva al seu abast?
De cara a entrar en consideracions sobre com intentar solventar la situació: crec que s'hauria d'incentivar el consum, no a partir d'injeccions als bancs que després no saps on van a parar, sinó a partir de programes de subvencions per a petites i mitjanes empreses que 1) acreditin una trajectòria empresarial ferma, estroncada per la crisi, però no per una mala gestió de tronats; o bé 2)empreses de nova creació amb projectes emprenedors. Això s'hauria de fer no a través de la banca, sinó des de l'Administració.
Romà amic amb el tema d'avui del blog no puc donar-te la raó. La crisi és un greu problema, i si és cert que no existeix la consciència de classe, molta gent de classe treballadora diu ser de classe mitja i voler viure com a tal, aquí trobem el problema conjuntament amb la nul·la consciència de classe.
ResponEliminaTenim un gruix de gent que vol ser allò que no pot ser, que vol estirar mes el braç que la màniga i aixo els porta a endeutar-se i quan ja no pots mes a ofegar-te i axì de retruc causa que els bancs perdin diners i etc etc etc. Per tant a qui hem de culpar¿? Al govern¿? A l'Estat? als bancs? a les families de classe treballadora que volen ser allò que no són? NO, aquí coincideixo amb el senyor Miralles i m'atraveixo a dir que la culpa és del Sistema Capitalista que obliga a tothom a consumir fins a no poder més. Per tant ja tenim un culpable.
Solucions? No les sabria dir, però torno a coincidir amb el conferenciant , les esquerres hem de buscar una alternativa, aquí si que no coincideixo amb en Miralles, no va dir res, però el sistema capitalista esta obsolet, per mi ja no funciona necesitem un de nou.
Estic cansat de les crisis del sistema i les seves reformes. Si un sistema no funciona és canvia i esta clar com hauria de ser. Jo no puc dir res més del nou sistema, si no ho diuen els dirigents de l'esquerra jo que sóc un qualsevol encara menys.
De moment et deixo això, ja anirem aprofundint més en el tema però ara estic cansat i crec que m'aniria del tema.
Amic Guille,
ResponEliminaJo també penso que una cosa no funciona, s'ha de llençar i canviar-la per una altra. Crec que el sistema capitalista necessita urgents reformes per a posar les persones davant dels calers. Crec que és una manca força gran. No sé com aconseguir això, igual que tu. Però primer de tot són les persones!
Romà Elias i Tersa