"Oía por primera vez la voz de aquello que es más grave que la sangre de los hombres, más inquietante que su presencia en la tierra: la posibilidad infinita de su destino", estroncat per la guerra, estroncat per les ànsies d'un grup de gent que no volia acceptar el camí que la majoria havia decidit i va optar per acabar amb tot allò com s'ha fet històricament a les Espanyes, a cop de garrot. Aquest és el llegat que ens deixa André Malraux al seu llibre 'L'espoir', una perla de la literatura francesa contemporània.
Però, més enllà de les bombes, tot continua rodant: ministres que cauen com la perdiu que anaven a caçar, polítics llençant-se cadires al cap, un cap de govern apareixent amb tot de seguidors d'Star Trek (per l'amor de Déu, tothom sap que el veritable era el mestre Yoda).
El tema del dia, però, és una dimissió (com aquí no dimiteix mai ningú, és normal que s'anuncii a toc de trompeta). Abandonat pels seus i criticat pels altres, el ministre Bermejo mor matant. O com diria Albert Camus (avui es veu que va de literats francesos): "no em queda més que desitjar la presència a la meva execució d'una multitud que m'acullin amb crits d'odi".
De vegades tot plegat ens fa caure en una espècie de voràgine recriminatòria, del teva-meva (ziga-zaga ziga-zaga, que diria en Pep), de llençar-nos els draps bruts a la cara i mostrar la taca més grossa (que sempre és la del contrari), d'aixecar-nos amb el dit acusador cap a l'altra bancada, mentre es menysprea el debat degenerant-lo en no més una discussió a crits sense cap tipus de voluntat d'enteniment i intentant alçar més la veu els uns que els altres i a veure qui la diu més grossa (especialment, pensant en el senyor Vendrell i el seu ja tristament famós "tots els catalans són espanyols"). A tot això, no trobo més remetre'm un dels brillants clàssics de la poesia castellana, Antonio Machado: "de diez cabezas, nueve embisten y una piensa".
Bona nit i bona sort.
Però, més enllà de les bombes, tot continua rodant: ministres que cauen com la perdiu que anaven a caçar, polítics llençant-se cadires al cap, un cap de govern apareixent amb tot de seguidors d'Star Trek (per l'amor de Déu, tothom sap que el veritable era el mestre Yoda).
El tema del dia, però, és una dimissió (com aquí no dimiteix mai ningú, és normal que s'anuncii a toc de trompeta). Abandonat pels seus i criticat pels altres, el ministre Bermejo mor matant. O com diria Albert Camus (avui es veu que va de literats francesos): "no em queda més que desitjar la presència a la meva execució d'una multitud que m'acullin amb crits d'odi".
De vegades tot plegat ens fa caure en una espècie de voràgine recriminatòria, del teva-meva (ziga-zaga ziga-zaga, que diria en Pep), de llençar-nos els draps bruts a la cara i mostrar la taca més grossa (que sempre és la del contrari), d'aixecar-nos amb el dit acusador cap a l'altra bancada, mentre es menysprea el debat degenerant-lo en no més una discussió a crits sense cap tipus de voluntat d'enteniment i intentant alçar més la veu els uns que els altres i a veure qui la diu més grossa (especialment, pensant en el senyor Vendrell i el seu ja tristament famós "tots els catalans són espanyols"). A tot això, no trobo més remetre'm un dels brillants clàssics de la poesia castellana, Antonio Machado: "de diez cabezas, nueve embisten y una piensa".
Bona nit i bona sort.
Imatge: "Viatger davant d'un món de boira", Caspar David Friedrich
Romà Elias i Tersa
Romà Elias i Tersa
Ostres Romà, et veig molt ficat en el tema literari eh avui ;)
ResponEliminaMira, sobre el tema aquest del Bermejo vaig saber que estava sentenciat quan vaig veure una portada del periódico de l'altre dia demanant la seva dimissió en l'editorial. Estar clar que la seva marxa és d'aquelles jugades que sembla que es faci un pas enrere només per donar-ne tres endavant. Ara ja tenen el camp lliure per destrossar el PP peça a peça