Corred, corred, malditos

Bé companys, avui no parlarem de cinema de terror ni farem un comentari literari sobre la famosa obra de Mary Shelley de mitjans de segle XIX ni, encara que us sorprengui, tractarem del mític Uncle Fester de la família Addams; sinó que el passat dijous 26 de febrer vàrem comptar amb la presència de Daniel Sirera, ex-president de la sucursal catalana del PP, a la Universitat Pompeu Fabra.

En un grup reduït asseguts en rotllana -algun va fer esment de possibles (i més que probables) problemes amb l'alcohol dels allí presents, no "l'il·lustre" convidat, tranquils- vam desenvolupar un col·loqui que es va centrar -a desgrat meu, encara que hi posés llenya al foc- en la consideració nacional de Catalunya i les lluites internes del PP català, evitant parlar d'algunes partides caceres i investigacions judicials molt d'actualitat per les terres de més enllà de l'Ebre.

En el primer dels punts va afirmar, basant-se en la seva condició d'advocat, que els requisits per a considerar nació un indret eren: 1) una cultura pròpia (que té Catalunya), 2) un fet diferencial (que Catalunya té, especialment en tema lingüístic) i 3) sobirania (que Catalunya no té, ja que resideix en la "indisoluble nación española" -així mateix ho va defensar-). Em va semblar una explicació molt pobre, ja que nega l'existència de totes aquelles nacions sense Estat que conviuen al món (Escòcia, Quebec, Euskadi...), llur lluita és aconseguir aquesta sobirania per a poder convertir-se, a nivell internacional, en membres de ple dret amb tots els avantatges que comporta tenir un Estat propi -entre ells, el reconeixement de la llengua i cultura pròpies a nivell global, o la maduresa d'afrontar els propis problemes sense la supervisió malfactora d'un Estat aliè al anhels i desitjos del poble-.

En el segon tema, vull llançar una qüestió: què està passant al PP? Tota la dissensió interna i la lluita intestina ha provocat que fossin -a nivell estatal- una alternativa de govern-més o menys seriosa, no ho discutirem aquí, ja que en podríem fer una tesi doctoral- (fins arribar a la campanya electoral del "Si tú no vas, ellos vuelven"), fins a l'extrem del sorgiment de grupuscles rancis que volen fer-se el seu propi espai a costa del silenci dels populars. A Catalunya han passat de ser escridassats fins arribar a les agressions (bé, només eren ous...), a gairebé oblidar-nos de la seva existència. Diuen que la ignorància es pitjor que l'odi, i és cert. Com en Sirera deia, si no surts als telediaris no ets ningú. El PP ha desaparegut dels telediaris.

I a tot això, els catalans no aprofitem el moment i ens entrebanquem en debats estèrils fraticides, en comptes de presentar un país unit davant dels importants reptes que ens venen al damunt. Avui mateix he assistit al Consell Nacional de la JNC, a Rialp (Alt Urgell), i ens trobàvem davant una situació similar: molta palla i poc gra. M'he trobat discutint sobre què fer amb les tomaqueres dels marges del Llobregat a l'altura de l'Hospitalet, alhora que cada cop el país va passes enrere: des de la destrucció de llocs de treball fins als dèficits d'integració de l'immigració en el projecte -que hauria de ser comú, el de tots- de dur endavant aquest país.


Romà Elias i Tersa

L'esperança, André Malraux

"Oía por primera vez la voz de aquello que es más grave que la sangre de los hombres, más inquietante que su presencia en la tierra: la posibilidad infinita de su destino", estroncat per la guerra, estroncat per les ànsies d'un grup de gent que no volia acceptar el camí que la majoria havia decidit i va optar per acabar amb tot allò com s'ha fet històricament a les Espanyes, a cop de garrot. Aquest és el llegat que ens deixa André Malraux al seu llibre 'L'espoir', una perla de la literatura francesa contemporània.
Però, més enllà de les bombes, tot continua rodant: ministres que cauen com la perdiu que anaven a caçar, polítics llençant-se cadires al cap, un cap de govern apareixent amb tot de seguidors d'Star Trek (per l'amor de Déu, tothom sap que el veritable era el mestre Yoda).
El tema del dia, però, és una dimissió (com aquí no dimiteix mai ningú, és normal que s'anuncii a toc de trompeta). Abandonat pels seus i criticat pels altres, el ministre Bermejo mor matant. O com diria Albert Camus (avui es veu que va de literats francesos): "no em queda més que desitjar la presència a la meva execució d'una multitud que m'acullin amb crits d'odi".
De vegades tot plegat ens fa caure en una espècie de voràgine recriminatòria, del teva-meva (ziga-zaga ziga-zaga, que diria en Pep), de llençar-nos els draps bruts a la cara i mostrar la taca més grossa (que sempre és la del contrari), d'aixecar-nos amb el dit acusador cap a l'altra bancada, mentre es menysprea el debat degenerant-lo en no més una discussió a crits sense cap tipus de voluntat d'enteniment i intentant alçar més la veu els uns que els altres i a veure qui la diu més grossa (especialment, pensant en el senyor Vendrell i el seu ja tristament famós "tots els catalans són espanyols"). A tot això, no trobo més remetre'm un dels brillants clàssics de la poesia castellana, Antonio Machado: "de diez cabezas, nueve embisten y una piensa".

Bona nit i bona sort.

Imatge: "Viatger davant d'un món de boira", Caspar David Friedrich

Romà Elias i Tersa

Catalans, que ens volen mal!

Ahir, La Vanguardia informava que el Tribunal Constitucional (TC) veia amb mala cara -és un eufemisme- que l'Estatut afirmés que Catalunya té "símbols nacionals", i feia esment directe de la bandera i l'himne.

Davant d'un atac directe d'aquestes característiques, les diverses reaccions no s'han fet esperar:

el conseller de Governació, Jordi Ausàs, i el secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, van coincidir en què cap llei no pot revocar que la senyera, la Diada de l'Onze de Septembre i Els Segadors, siguin, passi el que passi, els nostres símbols nacionals. La nació existirà encara que ens la manllevin jurídicament. En Puig, però, ha anat més lluny, ha titllat l'actuació del TC de "prostituir-se", dient que "no tenen el mínim pudor" per evitar aquestes filtracions per fascicles, una comparsa conjunta de l'esquerra i la dreta espanyoles. El secretari general d'ERC, Joan Ridao, diu que "és per sortir corrents", i coincideix amb la reflexió d'en Puig: si elucubren sobre la nacionalitat dels nostres símbols, què pot arribar a passar quan parlin dels articles calents de l'Estatut, els que tenen xixa, sobretot tenint en compte el finançament, temes lingüístics i el nou marc de relacions Generalitat-Estat. Jaume Bosch, d'ICV-EUiA, ha recordat que la mateixa Constitució definia la composició de l'Estat espanyol segons nacionalitats i regions i, per tant, calia confiar finalment en el bon criteri (i la tan demostrada bonhomia dels magistrats col·legiats, és clar).

Per últim, des del PP de Catalunya afirmen que creuen correcte aquesta disposició del TC, car Catalunya no és més que una comunitat autònoma de la nació espanyola. Cal recordar dos fets: primer, els Centristes de Catalunya (antecessors del PP a Catalunya) van aprovar el 1980 la llei que definia l'Onze de Setembre com a "festa nacional"; segon, el PP d'Aleix Vidal-Quadras va votar a favor, el 1993, de disposar Els Segadors com a "himne nacional" de Catalunya. Curiós...

Com podria haver dit Juli César: he vingut, he vist i no em puc creure el que veuen els meus ulls.

Romà Elias i Tersa

I tornem-hi

Entre ahir i avui m'he assabentat de dos fets de certa importància, que poden il·lustrar una mica la raó per la que he titulat l'article i hi he posat la fotografia.
El primer d'ells ha estat, segons vaig sentir a RAC 1, que el senyor Chaves (d'Andalusia, no el veneçolà) ha anunciat que el finançament es desencallarà després de les eleccions basques i gallegues (cosa que tothom sabia) i ha posat una data: 20 de març. A part de que em sembla molt lògic que l'anunci el faci el president de la Junta d'Andalusia (recordem l'article 6 de la Constitució espanyola, "la Junta d'Andalusia vetllarà per la defensa i unitat de la pàtria"), representa un "i tornem-hi", un "som-hi de nou", esperem que no una falcada a les rodes més per als comptes de l'Administració catalana (per cert, molt bo el gag de l'equip d'en Soler a TV3 al respecte de la caixa).


El segon és una reflexió sobre els resultats de l'últim estudi del CIS: la segona política més ben valorada després del president ZP és Rosa Díez, alias Rosa de Españ·ña (sí, sí, amb enya geminada, dixit Basté). Fins i tot per davant del popular Mariano Rajoy. Un discurs buit de contingut, accentuant l'espanyolisme i cridant la verborrea típica de que ZP (Zapatero Panol·li) ven Espanya als nacionalistes i que es balcanitza Espanya, està aconseguint molts adeptes. Ella, una i sola. I vol seguir estant-ho. Només ella creu que pot canviar Espanya. És la nova lideresa. De tipus com aquesta, aquí a Catalunya, ja n'hem vist més d'un. Ja estem acostumats a que ens caigui la besarda. Però, "i tornem-hi". Un cop rere un altre. Mes, no defallim, recordem que "quan convé seguem cadenes". Per una més no hem de patir, però sí que hem de patir pel tomb sociològic que està prenent el país veí sota el qual hem de viure. Això si pot ser més preocupant. Força i via fora!

Romà Elias i Tersa

Crisi econòmica i papanatisme

Avui, dia 11 de febrer de l'any I d'aquest bloc, aquest senyor que veuen en pantalla -no pateixin, és normal que no sapiguen qui és- ha vingut a la Universitat Pompeu Fabra a fer una xerrada sobre com EUiA proposa lluitar contra la crisi econòmica.
Jordi Miralles, coordinador general d'EUiA, és un home que, aquí on el veuen, tinc la sort (o la desgràcia, qui sap...) de compartir cognom (per part besàvia materna imaginint-se). Però, com diuen en castellà, "seamos hermanos, pero no primos".
Ha parlat de que d'aquí res esclatarà un conflicte social de grans proporcions -en això estic d'acord-, ja que amb la situació econòmica actual les desigualtats s'accentuaran i molta gent tindrà greus problemes. Poca broma. Fins aquí molt bé. Després, en veure una samarreta amb el lema "Soy marxista" a la primera fila (hi surtien les cares de Grouxo, Harpo, Chico i Karl Marx, els populars germans actors humorístics), el senyor Miralles va empendre una sèrie desenfrenada d'afirmacions i frases subordinades cohesionades amb pauses hàbilment col·locades (les pauses, no ell). Per admirar la seva locuacitat oratòria. Desgraciadament, no combrego amb el seu discurs de lluita de classe i revolució dels treballadors. Avui dia, no es pot tractar els empresaris d'aquest país com els grans enemics quan el 80% de les empreses catalanes, són PIMES. L'empresari és un treballador més gairebé. La crisi l'afecta igual que tothom, potser encara més, ja que són "atacats" per dos fronts al mateix temps: els treballadors (després en parlarem) i els bancs, que neguen els tan necessaris crèdits per una suposada manca de liquiditat.
Quan he dit que parlaríem més profundament de la lluita dels treballadors vull destacar dues coses: a les portes, com al principi deia, d'un conflicte social de grans dimensions, amb quotes d'atur fregant el 20%, trobem que els sindicats afirmen que no hi ha retallades dels drets fonamentals i que no han fet res, de moment. Però bé, senyors, quina suposada conciència de classe hi ha quan cada empresa (és a dir, els treballadors de cada empresa) fa la guerra per la seva banda per tal de salvar el "pellejo" (allò de "Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy")? Quina solidaritat de classe hi ha quan els treballadors estan dispersos i dividits?
I, mentrestant, els líders polítics de l'esquerra a la primera fila de manifestacions en reconeixement de la dictadura cubana. Al capdavant de manifestacions en favor de la causa palestina, on s'accentuen els crits antisemites i acaba apareixent una "performance" de plàstic. Però, tranquils, aquí ningú no dimiteix, aquí ningú no plega, aquí ningú empren mesures. El president de la Generalitat està aixecant la camisa als seus ciutadans permetent aquestes coses (recordem que en Carod va anar al carrer per molt menys...). El prestigi internacional del país cau sota mínims, però, esclar, això no té importància. La llibertat d'expressió per sobre de tot! Perquè assumir responsabilitats? Però, senyors, com es pot estar a la manifestació i al balcó al mateix temps? Aquí hi ha alguna cosa que falla... "Huele a podrido a Dinamarca", diria el senyor Marx (en Grouxo, no en Karl). A Catalunya tenim una manca important de seriositat i rigor polític. Després de cinc anys (cinc!) de govern d'aquests individus, on només s'ha vist i demostrat la seva incompetència (estem cansats de repetir-ho, i sort que només tenen dues carteres...) un cop i un altre. Només per posar l'exemple: fins i tot, La Vanguardia, sempre sota l'espatlla del poder, critica a aquesta gent.
El país no tira. El país no ve, malgrat el que puguin dir a dominicals propagandístics. Quan l'única solució que aporta el nostre Govern és donar-li la culpa a un altre, que al seu torn li dóna a un altre que ja no hi és, significa que alguna cosa està fallant.
Per poder encarar el futur, Catalunya necessita un canvi. Un canvi que ens torni a il·lusionar. Un canvi que ens porti a estar orgullosos de nou del nostre país. Un canvi que cregui en la feina ben feta. Un canvi que aporti rigor al nostre Govern. Un canvi que faci avançar Catalunya. Un canvi que exigeixi al Govern veí que compleixi la llei. Un canvi que ens doni força per a reclamar les infraestructures que mereixem i que permetin el nostre progrés econòmic. Prou pananatisme, si us plau!

Romà Elias i Tersa

La guerra de les TV continua

Com ja s'està fent normal últimament, els culés arribem -malgrat la duresa dels dilluns- a les nostres obligacions setmanals amb un mig somrís de satisfacció per la feina ben feta i per seguir tenint a l'etern rival a una burrada de lluny.
Encara que la situació es immillorable -hi ha veus que parlen de triplet, tot i l'obsessió d'en Pep per la calma-, hi ha una taca que embruta la satisfacció dels socis i afeccionats barcelonistes: hem de veure els partits del nostre equip en una llengua estrangera.
La situació arrenca de l'impagament d'Audiovisual Sport (per entendre'ns, el PPV) de 29 milions d'euros (snif snif, són uns lladres snif, que diria en Núñez) al FCBarcelona, segons un contracte del que TVC és la garant subsidiària. Per dir-ho ras i curt, que TVC renta els plats bruts d'una altra companyia (de qui té el 25%, tot s'ha de dir).
Que la major institució del nostre país, que el més universal símbol de Catalunya, negui la retransmissió en la nostra llengua dels seus partits comporta diversos inconvenients:

1. Els catalans hem de sintonitzar la televisió internacional per a poder fruir del grandíssim moment de joc del conjunt blaugrana.
2. TV3 gairebé perd el lideratge televisiu, just acabat de recuperar de mans de Tele 5, que havia signat, recordem-ho, el polèmic Manifest en Defensa de la Llengua (la castellana, és clar).
3. Un dels millors factors d'integració per a l'immigració a Catalunya es veu privat de cop i volta i sense avisar.

Espero que aquesta situació pugui acabar quan més aviat millor, encara que TV3 donés el partit Sevilla-Betis i no el Barça podiar ser molt significatiu del viratge que últimament està donant la cadena...
Però recordem, la feina ben feta no té fronteres!

Romà Elias i Tersa

Anem Milú!

Mil milions de llamps i trons! Dissabte 7 de febrer de l'any I d'aquest blog.

Després de llargues discussions pseudo-filosòfiques i quasi bé dialèctiques -és a dir, sobre els colors i disseny del blog-, els autors hem acordat (ja se sap: we, the people i etcètera, etcètera...), igual que Catalunya durant els anys 30, iniciar aquest període des del santuari de la Mare de Déu de Núria, on es redactà el primer dels Estatuts que ens retallà l'Estat espanyol.

En aquest blog, que avui presentem en societat els dos autors, tractarem bàsicament temes que afecten la Nació Nostrada, encara que també trobaran refugi altres dissertacions de caràcter polític i artístic (fotografia, literatura, música...). Malgrat això, no us enganyeu, com diu el mestre Josep Maria Pou a la seva última direcció: "Els tòpics, bé i ser típics [si no, no ho serien pas], són molt divertits".

Cal esmentar que les opinions i articles que apareixeran en l'esdevenidor, són única i exclusivament a títol personal i individual. Per tant, no seria d'estranyar que els autors tinguem punts de vista oposats sobre alguns dels molts temes que tractarem. Creiem que d'aquesta manera es pot fomentar el debat i que aquest guanyi en riquesa.

En el que sí que estem d'acord és que Catalunya viu -i encara gràcies- un moment decisiu.

Romà i Lil' Bill Clinton