Una cosa surrealística

Benvolguts amics, avui començo una nova etapa col·laborant amb el think thank virtual en català L'Escalè de la Discòrdia. Tot i així, no significa que abandoni aquesta tribuna, doncs aniré penjant regularment els articles que de la meva nova feina en resultin. Que en gaudiu.

Aquest primer article titulat "Història d'un viatge sense retorn a Milà o com malgastar setanta milions d'euros" ha aparegut publicat com a "Ibra i els adéus sonats" (http://www.lescale.es/?p=5297):

Ja em disculparan la tardança d’aquest meu article en aquesta casa, però he gaudit d’uns dies sense xarxa. És probable que això és publiqui un cop hagi començat el torneig regular d’enguany o, fins i tot, s’hagi resolt aquest succés. Sigui com sigui, voldria fer ús de la paraula. Tot i així he pogut gaudir aquest fascinant capítol pel periodisme esportiu, aquest ‘culebrón’ de l’estiu que ratlla els nostres dials televisius al migdia, a desgrat dels banys solars d’en Guasch –Quique. Aquesta tralla que diverteix a alguns (imagino el bo d’en Guasch –Tomàs-, no sé perquè), emprenya a altres (el propi jugador ho sembla), deixarà indiferents alguns (als afeccionats de l’Hèrcules per exemple ara que no han pogut fitxar Camoranessi –increïble, però cert). Com bé hauran endevinat, parlo del cas Ibra.

Ja abans hem tingut casos de jugadors que han marxat del club per diferències de criteri amb l’entrenador o intentant forçar males marors dins del club, com per exemple el ‘Chapi’ Ferrer o Sergi Barjuan durant les purgues de Van Gaal, o els propis Eto’o o Touré Yaya a l’era Guardiola. Els primers van haver de comprar els bitllets de sortida del Camp Nou quan el míster holandès va decidir que el futur del futbol blaugrana eren els holandesos, menyspreant la pedrera, i assentant les bases dels durs anys de sequera, aquells temps quan celebràvem aconseguir una quarta posició a l’última jornada (oh, quina xilena de Rivaldo contra el València!) i el nostre onze titular estava format gairebé per l’onze de la selecció holandesa (quina casualitat, no?). El cas dels segons és més aviat diferent, ambdós jugadors havien finalitzat els seus cicles, s’havien graduat amb honors al club i calia que canviessin d’aires. Això era claríssim amb el cas Eto’o, a qui espero un dia un homenatge com a l’astre brasiler Ronaldinho (apunti, apunti, president Rossell); però també amb el cas Touré Yaya un cop vista la gran explosió de Sergi Busquets, qui fa dues míseres temporades era jugador de Tercera Divisió, igual que Pedro i igual que els que saltaran properament al Camp Nou amb la confiança de l’entrenador –Fontàs, Thiago, Bartra-, o els molts que ara juguen a l’esglaó últim del nostre filial, la categoria de plata.

En tots els casos que he esmentat de marxes, però, els jugadors havien ofert moltes tardes i nits de glòria al respectable barcelonista; s’hi havien deixat la pell en nombroses ocasions, havien fet una micona més gran el nom del club, havien deixat petja en la memòria dels afeccionats creant equips d’insomni. S’havien guanyat l’estima del públic, de l’afició, del soci –propietari últim del club i tot el que representa-, amb esforç, tenacitat i voluntat de no rendir-se mai. I això els va fer grans. En paraules que li vaig sentir al mateix Pep Guardiola, és el Barça qui va fer grans a aquests jugadors, no aquests al Barça, i els jugadors ho saben.

És molt difícil aconseguir mèrits en un club amb la nostra història. És molt difícil deixar escenes pel record en una afició que encara recorda Kubala, l’holandès volador al camp (bé, només els més veterans...), el primer gran desplaçament a Basilea i Asensi aixecant la primera Recopa, el Pelusa, Lineker, Schuster i la final de Sevilla, l’era daurada del Dream Team, el gol de Koeman i els quatre del Milan a Atenes, els brasilers Romàrio, Ronaldo i Rivaldo, el mateix Pep Guardiola, l’aparició fulgurant de Ronnie i Deco, i finalment el nostre Barça, el de les Sis Copes. I Messi. És molt difícil aconseguir l’estima d’un públic amb aquesta memòria. El Camp Nou no manteja a qualsevol, no coreja al primer que passa, no deixa anar el seu cor a la primera promesa. El Barça és una gran criatura i això ho podem veure en la gran repercussió social que tenen els seus triomfs, la sensació de pesar que ens deixa en l’ànim les seves derrotes, el ressó dels seus afers interns. El Barça és capaç de menjar-se a qualsevol descregut. I com deia el cardenal Richelieu sobre els monarques i el porprat, els jugadors passen, el Barça roman.

Des de l’estiu passat que defenso el fitxatge de David Villa, que de segur ens donarà molts gols per cridar, com ja ha demostrat al Camp Nou dues vegades (per la Supercopa i pel Gamper) i fora de casa un cop més (a El Sardinero, a Santander), i estic ansiós per veure la continuació del campionat de Lliga després de la parada de seleccions, on la lluita serà, un cop més, aferrissada entre els dos grans. El fitxatge d’Ibra em va semblar un segon plat saborós després d’un primer insípid (el no-fitxatge de Villa) i vaig celebrar l’inici esperançador que ens va deixar anar. Va ser la sort del principiant –a can Barça, s’entèn. Tot encara estava per passar. L’estatisme d’Ibra va ser perjudicial pel joc dinàmic i accelerat a tres quarts de camp de l’equip. Bé, què puc dir jo després de dos anys on hem observat meravelles.

No he defensat mai Ibra. Vaig intentar concedir-li el benefici del dubte en iniciar la temporada i, personalment, em va defraudar. Vaig tenir fins i tot ocasió de veure’l en viu al Camp Nou una vegada, però no. Les seves últimes declaracions criticant el criteri del míster (que recordem, no ha fet més que guanyar títols, que fer més gran el club) i les sorprenents postures del seu representant que titulen aquest article van fer caure la balança del cantó que aquest no mereix jugar al millor club del món. Creu i ratlla per Ibra.

Els meus pensaments van ser durs. Vaig apretar els llavis amb força, vaig inflar els narius i aixecar el mentó, en la típica postura d’home ofès per una actitud incomprensible. Em vaig sentir indignat. I tu, qui ets?, mirant per sobre de l’espatlla, intentant deixar anar aquella petita humiliació que et provoca no ser reconegut. I tu, què has fet? Què ens has donat? Amb què has contribuït a la glòria dels colors que portes? Nosaltres no vam matar Ibra. Ibra es va matar ell sol amb les seves paraules. Ibra va tenir defensors fins a l’últim moment, fins a obrir la boca. I suposo que en deu seguir tenint, i no només fora del Barça. Però crec que no estaria desencaminat dir que aquest no era el seu lloc i estaria disposat a vendre’l a qui sigui, Manchester City, Milan o Reial Madrid, que són les núvies que més havien sonat. He esperat assegut la marxa del fitxatge més car de la història del Barça i, finalitzada la telenovel·la, observo com tant Ibra com el senyor Raiola han fet molt bé la seva feina i, un cop més, hem hagut de desprendre’ns d’un jugador considerat estrella –a fora- a preu de saldo. Felicitats al jugador i al seu representant.

Sigui com sigui, estic segur que, una vegada més, el club ha demostrat estar per sobre. Que el Barça ha fet passar la seva glòria per sobre de la resta. Mentrestant, només podem fer més que restar a l’espera de les moltes nits de festa que ens atorgarà encara el nostre equip. Fot-li, Pou!

Es tú es yo

Escrit des de la ciutat de Huesca en honor a un company de fatigues, que ha d'emprendre viatge ben lluny, a Irlanda, i després qui sap a on, i no és sabut si tornarà o no. Pels últims 7 anys i els altres a València. Per un argentí director d'una revista en català. Bon viatge Aurelio!

Coge bastón y manta
y buena fortuna al andar,
pues amar es pasar
de largo y restar,
pues amar es caminar
es tú
es yo

Caldrà ser valents altre cop

“La meva vella nau, el Pandora, s’havia passat l’estiu lluitant per mantenir allunyat l’enemic de les nostres posicions, doncs el seu atac no s’aturava i no existia cap possibilitat de retirar-la per encallar-la a la platja. Quan per fi va ser varada per a la seva reparació, vaig pujar a bord amb la intenció de controlar una esquerda que hi havia oberta a la part davantera. En col·locar el peu a sobre, em vaig adonar que la fusta cedia com una esponja.
Les nostres embarcacions s’estaven podrint.”

Aquest és un dels fragments on l’escriptor Steven Pressfield descriu la desfeta d’Atenes a Sicília. Ara més que mai és quan necessitem revertir aquesta situació de podridura que perviu i llastra en molts amplis aspectes el nostre país. Arribada és l’hora que sortim a defensar-nos. Arribada és l’hora que comencem a pensar més en el nostre país que no cadascú en casa seva. Per a muntar la paradeta no ens hi criden, ara és l’hora d’aixecar un gran pavelló, alt com un sant Pau i que s’avisti des de ben lluny. ‘Aquests són els catalans!’, diguin en veure apropar-nos.

No podem, president Montilla, acatar aquesta sentència. No li demanem que pronunciï bé les esses sordes i sonores, que pronunciï correctament les jotes en comptes de ficar-hi is, que respecti les vocals àtones, etc. etc. perquè molts catalans –incloem-hi- tampoc ho fem. L’únic que li demanem, vostè que ens havia promès que ens defensaria, és: perquè segons alguns el català no és la llengua pròpia de Catalunya? Perquè no ha de ser aquesta la llengua en la que se’ns atengui a casa nostra? Perquè hi ha aquesta maldat, senyor Montilla? No l’estic acusant, només em sento desconcertat com a ciutadà i, per això mateix, necessito el meu president.

On és el nostre president, President? On és la nostra dignitat, President? Què en queda del nostre orgull, President? Ja fa molt temps que ens els van prendre. Per això mateix necessitem que el nostre president comparegui davant els mitjans i, igual que Fernando Alonso l’altre dia, digui clarament: els ciutadans de Catalunya han vingut a observar una partida manipulada. Volem que ho digui, President, que digui que ens han enganyat, que ens han aixecat la camisa. Primer de tot, necessitem que algú amb responsabilitats surti i ho admeti.

Volem respostes, President. Volem solucions. No demano que dimiteixi, doncs això seria l’opció fàcil tant per mi com per vostè. Doncs ara vostè té una gran responsabilitat, President. Vostè ens ha de guiar, President. No podem quedar-nos de braços creuats, i nosaltres anirem al seu costat, President, de veritat. Fem que podem cridar amb orgull.

Però, President, si no ens veu amb esma, si no es veu amb coratge, si no segueix creient. Si us plau, President, feu-nos-ho saber. I cadascú sortirà al carrer i farà el que bonament pugui. Perquè avui, deu ciutadans del país veí acaben d’assenyalar-nos amb el dit i ens han dit que tenim prohibit ser qui som i com som, que hem de canviar perquè no cabem dins de la seva Constitució, just quan acaben de retallar la nostra.

Catalans, cal que diguem no! Sortim als carrers i a les places! Que se’ns senti des d’Espanya! Si ells no ens hi volen, que estiguin tranquils, que nosaltres tampoc volíem ser-hi.

Visca Catalunya!

Visc-a Catalunya!

Catenaggio

L’altre dia vaig veure el partit Real Madrid – Milan. Els comentaris són sabuts de tots, encara que a la retina m’aparegué una imatge no només del futbol italià en el seu conjunt, sinó de la pròpia Itàlia. Durant la primera part el Milan va ser un equip superat pel seu propi passat. Va ser un decadent. Una vegada i una altra em venia al cap la imatge del senador romà a l’època de l’Imperi –quan el Senat estava buit de poder-, gras i amb plena dedicació a festes, orgies, poesia sense talent i a l’embriaguesa. Sense cap tipus de reserva moral. Tot s’hi valia. Una imatge allunyada secularment de les famílies patrícies de la República romana: austeritat, rectitud, virtus. Cató.
Itàlia, avui dia, passa per temps similars a la imatge del Milan de la primera part, i no només perquè llur propietari sigui alhora cap de Govern. Tant la seva imatge i prestigi, com el seu vigor polític i econòmic, queden molt lluny, ja no de l’Itàlia d’August, sinó de l’Itàlia de la democràcia cristiana de la postguerra mundial. Aquella Itàlia Estat fundador de l’UE. Corrupció, paràlisi, anacronisme. Màfia.
Sorprenentment, i per continuar amb el símil futbolístic, la visió evident d’aquest procés ve de lluny, quan la selecció azzurra (de la que sóc fervent seguidor, he de reconèixer) va perdre els quarts de final de l’Eurocopa que va acabar guanyant Espanya. Una generació que ho havia guanyat tot (Eurocopa, Mundial) tocava a la seva fi: Nesta, Maldini, Gattuso, Pirlo, Totti, Toni, i un llarg etcètera, que de forma curiosa en gran majoria formen, o formaven fins ben poc, part de la plantilla rossonera. Suposo que la sentència d’en Pichi Alonso ho va dir tot: “semblen veterans jugant un amistós entre amics”.
Però bé, malgrat Berlusconi i llurs afers turbis, sortides de guió, persecucions de la premsa, desaparició de l’opisició, creació de milícies ciutadanes per a perseguir l’immigració, perdó, la delinqüència. Malgrat això, Andrea Pirlo va decidir ressuscitar, com un Valerón després de dos anys de lesions, amb un xut des de 30 metres. Tot el Milan va semblar embogit de cop. El Milan va treure la seva ànima futbolística i va demostrar-se capaç de sortir victoriós del Bernàbeu. Fins i tot Ronaldinho s’escapava de Lass i de Pepe.
Això pot ser un toc d’alerta. El monstre s’està despertant. L’esquerra, anestesiada amb els problemes interns del Partit Democràtic, sembla que comença a reorganitzar-se –esperem que les eleccions obertes de candidat no siguin en va-. Potser la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Laudo Alfano sigui un poc com el gol de Pirlo. Potser no, què dic, ha de ser-ho. Ha de ser un alè d’aire fresc. Itàlia ho necessita. Ho necessita per recuperar el seu lloc a Europa i al món. Potser Itàlia torni a renéixer de llurs cendres abans de fer implosió política, institucional i socialment. Des d’aquí ho esperem.

La culpa és del majordom

Avui he estat a la plaça Lluís Millet (encara que els divertits dissenyadors de l’agència publicitària hi hagin canviat una de les plaques per una de Fèlix Billet), mentre tornava de fer un tomb per la ciutat acompanyant un amic basc que ens visitava. Després de tant de temps sense cap post nou, hauria de parlar i transcriure la meva opinió sobre aquest afer tant important que ha colpit Catalunya en els darrers temps. He observat les acurades línies de la construcció del Palau de la Música, tant la part modernista com la nova. Hi havia uns operaris recollint la brossa en un camió, i no he pogut més que, en el meu intel·lecte, imaginar-hi les escenes dels registres i la confiscació dels documents de la institució.
Des del primer dia he seguit amb interès l’anomenat cas Millet, però no el vaig arribar a copsar definitivament fins a sentir-ne parlar a la meva tieta-àvia (és a dir, la tieta de la meva mare per a que ens entenguem) del cas. No pas les seves paraules, sinó la seva expressió. Els ulls humits com intentant resistir un cop fort.
Quina diferència hi hauria d’haver amb els recents casos de corrupció, tant comuns al país veí? Vivim envoltats de nous descobriments del cas Gürtel, i gent com El Bigotes formen, malauradament, part del pa de cada dia (sobretot perquè coincideix el Telenotícies amb l’hora de dinar). Més aviat sembla ja una d’aquelles novel·les d’aventures on al final el culpable sempre és el majordom.
La diferència radica, doncs, en la naturalesa espiritual del cas. El President Pujol deia que un dels pilars del poble català és llur voluntat d’ésser tal, és a dir, la pròpia consciència. Per tant, el catalanisme, entre moltes altres coses, té una essència de caire espiritual, que neix dins nostre i es correspon amb la nostra autoestima, el nostre orgull, la nostra noblesa col·lectiva i individual (bé, segons siguin les virtuts de cadascú). No em refereixo a allò del bisbe Torres i Bages que “Catalunya serà catòlica o no serà”, doncs com a terra d’acollida i cruïlla de cultures aquesta afirmació seria molt llunyana a la realitat, sinó a la més íntima capacitat de sentir, actuar i estimar. El catalanisme, en definitiva, no és com allò del senyor Rodríguez Ibarra (“estos catalanes en el fondo hablan de dinero”), sinó és una aspiració individual i col·lectiva; un desig, un anhel, un sentiment.
El senyor Millet, que havia estat durant tant de temps una personalitat en l’àmbit cultural i social, algú amb molt de nom propi, de trajectòria catalana reconeguda per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, etc., no ha comès només un delicte d’evasió fiscal (o com es digui el que hagi fet) o, pura i senzillament, ha fet el xoriç. No. Ha comès, diu un proverbi, el pecat més gran de tots: trencar la il·lusió a molta gent. La meva tieta-àvia no crec que renovi el seu abonament al Palau. Ell mateix sabrà per a què ho ha fet i què és realment el què ha fet, en això no vull ficar-me (i no es pensin pas per cap qüestió partidista), el que vull expressar és: tant de bo haguessin estat els polítics qui caiguessin en la temptació de la corrupció!
I dic tant de bo, perquè aquest cas ha anat a atacar l’essència del catalanisme. Ha fet miques un reflex que tots valoràvem i admiràvem i portàvem al cor. El ‘mismíssimo’ Palau de la Música, el ‘mismíssimo’ Orfeó Català, referents com cap altre dels orígens del catalanisme, símbols de l’anomenada societat civil de la que tant orgullosos estàvem a Catalunya. Com va escriure na Pilar Rahola a ‘La Vanguardia’, ens pensàvem que vivíem en un oasi. Ens congratulàvem de tota la merda que anava esquitxant l’una rere l’altre totes les regions de la veïna Espanya, anàvem fardant de la nostra puresa cap al servei públic i ens pensàvem que els nostres iguals els havíem d’anar a cercar a Alemanya (Baviera, Baden-Wuttenberg) o al llunyà Nord (les Repúbliques bàltiques, Escandinàvia...).
Malgrat el President Pujol a la presentació del segon volum de les seves Memòries ens hagués alertat que no podíem, que el país no es podia permetre, que aquest cas afectés a la nostra moral, a la nostra voluntat d’ésser, la realitat és molt diferent. El nostre país malviu esperant una sentència sobre la nostra Llei Fonamental d’un tribunal que ens és estrany i aliè, mentre mica en mica es va dissolent en llur impotència. Un país que no compta amb el suport d’un Estat que el porti vers a la prosperitat econòmica (aeroport de Barcelona, ports de Barcelona i Tarragona, corredor mediterrani ferroviari...), sinó que a més s’entesta a penjar-li una espasa de Damocles a una de les seves majors obres de l´últim segle (el túnel del TGV sota la Sagrada Família). Un país mancat d’un Govern que realment el lideri. Un país que es remou però no pot pel doble joc d’alguns, per la incapacitat, per l’incompetència o la negligència d’alguns que també s’etiqueten de catalanistes. Un país on, com em deia un compatriota d’Olot, “on tot surt malament”, al contrari de com veu que viuen a la resta de l’Estat. Un país en lluita permanent. Una país que s’esgota, que se’ns escola d’entre les mans com la fina sorra entre els dits. El senyor Millet només ha posat la borla final.
Com més podrem continuar així? Fins quan més es resistirà? Un altre amic meu de Figueres ho tenia ben clar: “la solució lògica a tot, si t’hi fixes, és la independència”. Deia Josep Pla que “la política és l’art de construir una vida en comú”. No estaria de més començar a fer-li cas.
La culpa, com ja he dit, al final sempre és del majordom.

Tu

Escric per no tornar-ho a fer mai més. Escric per no haver de dir-t’ho més. Escric per que entenguis que així no podem continuar.
Escric per no tornar a fallar-te. Tots dos vam equivocar-nos. I cadascú ha de jugar la seva part de culpa. Així doncs, declaro que me’n vaig, molt lluny. Fins mai més, estimada, fins mai més. Mai més em tornaràs a negar una abraçada –que finalment em vas donar-; ja només quedarà el record d’allò que vas –vaig- desaprofitar.
No puc suportar la forma com jugues amb mi. Ara sí, ara no. No sóc de pedra, sinó no t’estimaria. Dies d’estiu que passen en la inactivitat. Només pensant en un familiar a l’hospital i una esperança guardada molt lluny. Tant lluny com penso marxar. Això és com tot: et sentiràs morir per dins, i un cop més et prometràs a tu mateix que mai més... fins la propera vegada.
Has mantingut la teva dignitat. El pavelló oneja ben ferm. No hauràs de baixar el cap cada cop que us trobeu, perquè sempre vas mantenir el cap on tocava. Només ella haurà de penedir-se d’haver jugat a fet i amagar, un cop se n’adoni que t’ha perdut. Que tot no és per sempre. Que al final vas decidir marxar, encara que ella no s’assabentés. Et demanarà una copa i tu li diràs que no. És així de trist.
Saps perfectament que no compliràs res de tot això. Saps perfectament que les hores et passen pensant en ella. Saps perfectament que algun dia, més aviat que no pas tard, hauràs de mirar els preus del tren... Horaris d’autobús. Qualsevol manera per anar a veure-la. Ompliràs llibretes i llibretes amb paraules que no ensenyaràs a ningú, ni tan sols a ella. Paraules que voldràs oblidar, però que romandran allí. Tot allò que no vols –o que no pots- dir-li per la teva consciència d’ésser un cavaller. No vendràs la teva ànima al diable... O potser li regalaràs a ella ben embolicada amb paper de seda? Si ho fas, et perdràs. Si et perds, res de tot el que li has dit fins ara tindrà sentit. Si perds el sentit, perds la vida. Ella no t’estima, sinó t’ho hagués dit. Però tampoc et vol allunyar, sinó també t’ho hagués dit.
Per què collons escric?
T’està fent rodar el cap aquest tema. Saps que t’hauries de disculpar. No sé de què. Però simplement trucar i dir-li, ho sento. Per no ser tu. Per no haver dit no sé quines xorrades. Per no tenir prou valor per tallar-te les venes per ella, encara que ho escriuries un cop ella et doni la portada.
Ets un somniador. I per això mateix sempre acabes espifiant-la. Saps que no ets invencible, ans al contrari, ets massa vulnerable com per mantenir una lluita d’aquestes característiques. Què és el que està buscant? Si vol un gos falder que se’l compri. Jo no estic per aquestes tonteries. Sóc polític. Treballo pel bé del poble. No em pot fer això. Però m’ho estic deixant fer. On han quedat les paraules? On han quedat les manifestacions de dignitat? On he deixat el meu orgull i la meva glòria, per arrossegar-me d’aquesta forma?
El pitjor de tot plegat, és que no et sap cap greu. No sents la traïció en pròpia carn, perquè ets tu realment qui s’hi ha jugat la pell... i qui probablement la perdi. Tancarem el capítol i direm fins aviat. Cuida’t molt i recorda’t de mi...
Fins que n’aparegui una de més maca. I llavors la miraràs a la cara –sí, et tornaré a mirar a la cara- i et preguntaràs en què pensaves. Tot per començar a escriure aquesta carta a ningú de nou, tan sols per eixugar el pes de la derrota. Només per agraïr-te que no ho haguessis fet abans. Que ho fessis d’aquesta manera tan suau. Que ho fessis de forma que no destrossis un home, quan tan sols has pretès jugar amb ell.
Per tot això, fins mai. Que vol dir la propera i no pugui fer més que tornar a caure als teus peus...

10.08.2009

A vuesas mercedes

www.ronpeolas.com/paginas/programa/textos/patente-de-corso.html

A vuesas excelentísimas mercedes, a quienes con gran placer me dirijo, en este falaz hablar –no por la naturaleza en si misma de la lengua de tantos y tan buenos escritores y literatos (y tantos otros ni tan buenos, ni tan escritores), sino por la de aquellos deslenguados que hacen uso viperino de la misma (y no me refiero al mordaz estilo del ilustre cartagenero que me acompaña hoy)-, de forma que se pueda comprobar que, a pesar de considerarla extranjera, la domino lo suficiente como para embarcarme a escribirla pese a que algunos diguan que su aprendizaje está perseguido en mi país; a ruego y propósito del documento del que usías han podido deleitarse al inicio de este artículo, y si no lo han hecho acudan con celeridad a proceder de tal forma.

Como bien dice la Historia: don Ramiro, rey de Aragón y Zaragoza y conde de Ribagorça y Sobrarb por la gracia de Dios y por la muerte de su hermano don Alfonso sin descendencia legítima y/o reconocida, prometió a su única hija, todavía en tierna edad, al conde de Barcelona, Girona, Osona y Cerdanya En Ramon Berenguer IV, en el año 1136. Y hete aquí la forma de abrir la caja de Pandora. Cierto es que jamás existió rey en Catalunya, excepto después de la ocupación militar y colonial a partir de 1714, porque nuestras tradiciones otorgaban al soberano destas tierras el título de conde, pues los orígenes destos reynos se deben al vasallaje con los francos, no así en el caso del Reyno de Aragón. Fuese lo que fuere, el propio monarca En Jaume I, apodado el Conquistador por su expansión por los reynos de Mallorca y Valencia, se refiere a su noble persona como “rei d’Aragó e de Mallorques e de Catalunya” en su Llibre dels Feits, suerte de especie de autobiografía.

Además, y es aquí donde radica la gran importancia y donde desearía que vuesas mercedes fijasen más y mejor su atención, es la organización territorial destos diversos reynos bajo la hegemonía del conde-rey. A diferencia de la vecina Castilla, Dios nos la aleje a ella y su pertinaz influencia aplastadora en lo sucesivo, donde los reynos que la componían –Castilla, León, Galicia, más tarde también Navarra y todos los territorios fruto de la Reconquista- se fueron sucesivamente fusionando y uniéndose en un solo gran reyno; la Corona de Aragón se instituyó, ya desde sus inicios, como dos entes claramente definidos y separados –el Principat de Catalunya y el Reyno de Aragón, y los posteriores- unidos única y exclusivamente en la figura del monarca, que residía según le venía en gana, aunque mientras perduró la Casa de Barcelona (extinta en 1410, a la muerte del monarca En Martí I) éste radicó preferentemente en la posteriormente llamada Ciutat Comtal. Por tanto, jamás nadie osó hablar de la anexión del Reyno de Aragón a Catalunya, como hemos visto. Por otra parte, cabe recordar que cada territorio mantuvo sus costumbres y leyes, su moneda y todas aquellas potestades propias de lo más parecido a un Estado en aquellos tiempos. Aún así, en los diferentes territorios conquistados por la Corona a lo largo del tiempo, la norma base que compuso sus instituciones (els Furs de València, les Franqueses de Mallorca y los Capítulos de Atenas) fueron los Usatges de Barcelona, dictados a principios del siglo onceno por el conde En Ramon Berenguer I, bisabuelo de su tocayo anteriormente citado aquí, ya que el origen de los repobladores destas nuevas tierras era catalán, estos son los orígenes de aquello llamado pancatalanismo.

Por otra parte, a propósito de la atribución de la potestad sobre las cuatro barras catalanas. No es necesario atribuir una única potestad y propiedad, ya que todos y cada uno de usías encontrará una versión diferente en la que apoyarse. En la Edad Media, en cuyos orígenes se encuentran la mayoría de las banderas de las naciones actuales, los pabellones restaban unidos a la familia que pertenecían, y no a la vinculación entre símbolo y territorio, como en tiempos actuales. De esta forma se encontraban blasones de todo tipo, y las sucesivas uniones matrimoniales interfamiliares no ayudaban a resolver, al contrario, enredaban el retortijado grupo de enseñas que caracoleaban en mitad de los ejércitos de la época, según fuera el noble su familia de procedencia. Por tanto, no es de extrañar que diversos territorios unidos única y exclusivamente en la figura del monarca y sus sucesores enarbolen el mismo pabellón, en este caso la senyera quatribarrada.

De todas formas, a pesar de conformar en materia de relaciones exteriores una única unidad política –desmentido en muchos sitios por lo que cabe a su homogeneidad interna-, las diferencias existentes entre Catalunya y el Reyno de Aragón se han mantenido en el tiempo. Mientras en la primera se gestaba una tradición comercial y mercante (fruto de su posición privilegiada junto al Mediterráneo y sus relaciones transpirineicas), el otro no ha disfrutado del poder económico de su hermana. Mientras tras la ocupación, Catalunya siempre ha reivindicado su pasado medieval alejado de Castilla, Aragón no ha querido ocuparse de ese legado. El enlace identitario entre los catalanes y su nación es mucho mayor que la de Aragón, que pocas veces ha cuestionado la injerencia castellana.

Sea como fuere, nunca desde Catalunya hemos querido menospreciar a nuestros hermanos aragoneses: compartimos bandera, destacados dirigentes políticos provienen de la Franja que habla catalán en Aragón, compartimos gran parte de nuestra historia (hasta la ocupación militar, como ya he dicho), incluso la calle de nuestra capital que nos honra con su nombre, que se encuentra entre las principales, une dos importantes estaciones de tren. Con Aragón vivíamos y convivíamos juntos, luchábamos y moríamos juntos. De la misma manera que entre hermanos hay roces, ambos países hemos tenido nuestras sendas de la amargura.

Pero el rumbo de la historia, excelentísimas señorías, ha transcurrido distinto desde los dos últimos siglos para aquí. Dice un destacado líder polític, que en su momento fue President de la Generalitat, que lo que realmente distingue a un pueblo de otro “es su voluntad de ser”. Catalunya, –o como sería políticamente correcto decirlo hoy- los catalanes y catalanas queremos serlo, no ya respecto a los hermanos aragoneses, sino respecto a esta España virtual que habla el ilustre cartagenero que ha motivado estas líneas. Esa España virtual que se tilda de plural, pero no reconoce en su seno más que una nación y una lengua. Mientras los fundamentos del Estado español no crean en su plurilingüidad y en su plurinacionalidad, Catalunya no tendrá encaje dentro de éste. Mientras el Estado no acoja a esta parte de ciudadanía como lo que demuestre que quiere ser (por tanto, que nos otorgue el derecho a decidir que queremos ser). Sin mentiras. Sin insultos. Sin humillaciones. Sin menosprecio. Sin robos a mano armada. Sin amenazas. Sin agresiones, de las que no nos protegen ni siquiera las leyes, pues son incumplidas. Sin su durante años fallido objetivo de acabar con la voluntad de ser de los catalanes y catalanas. Mientras dure todo esto Catalunya no se verá acogida en aquel proyecto de otro tiempo, la España plural, del que ahora todo el mundo parece haberse olvidado. Y esto no es aquello que afirmaba un antiguo Presidente de Extremadura (“en el fondo de lo que hablan estos catalanes es de dinero”), es algo mucho menos frívolo. Es, repito, “la voluntad de ser”.

Por eso mismo, la única salida posible para acabar con todo ello es, sin ambages, el reconocimiento de la independencia de Catalunya. No es la panacea a todos los problemas por lo que atravesamos todos. No es la piedra filosofal de la que surgirán las nuevas virtudes del nuevo hombre –o mujer- catalán –o catalana-. Simplemente será la reafirmación del pueblo a que no dejen ningunearse. Será la reafirmación de que no queremos que decidan por nosotros; porque, como decía Josep Pla, la política o lo haces o te la hacen. Queremos decidir por nosotros mismos. Queremos tener la libertad de equivocarnos. Queremos tener la libertad de rectificar esos errores. Queremos tener la libertad de tantas cosas: vernos representados en el exterior de forma oficial, y no de destrangis y medio clandestinamente como hasta ahora; a que no se cuestione la dignidad de nuestra lengua –ni en la vecina España ni en Europa-; a que se nos reconozca como un país normal como a cualquier otro pese a no tener –todavía- un Estado propio. Y si tan demócratas se dice que somos, hagamos una consulta al pueblo. Si tan demócratas decimos que somos, que se respete las decisiones del pueblo y se respete su voz.

Que no se equivoquen con nosotros. No somos un grupillo étnico minoritario. Tenemos grandes coincidencias con los vecinos españoles, pero también otras que nos diferencian. Pero sobretodo, repito, tenemos la voluntad de ser. De ser pueblo vivo. ‘Som i serem’, como dice la canción, ‘i sempre seguirem’. Amunt les axes i visca Catalunya lliure!