dimarts, 4 d’octubre del 2011

Els miserables, de Marcelo Bielsa


Aquesta setmana he tingut ocasió de veure algun partit de l’Europa League –opini el que opini Robben al respecte d’aquesta competició, i també el primer partit que veia disputar a l’Athletic Club aquesta temporada. Es jugava a la Catedral un duel contra un dels que apunten a candidat al títol, tant a la Ligue francesa com a Europa: el Paris Saint-Germain dels xeics de Qatar.

Després de la tradicional ofrena floral a Pichichi –pel PSG era el primer cop que visitava San Mamés-, va iniciar-se un matx que va desenvolupar davant dels meus ulls quelcom d’increïble. Increïble perquè era el primer cop que veia una cosa així: una autèntica revolució dirigida pel ‘Loco’ Bielsa. El tradicional 4-4-2 de joc directe i poca el·laboració –marcat pel domini de jugadors forts al mig del camp com Orbaiz- s’anava convertint en un preprojecte de 4-3-3 encara primitiu.
Allà a San Mamés no estan acostumats a aquesta especulació amb la pilota, per dir-ho així. Els agrada un joc fresc, d’aire britànic, encarnat perfectament en l’emoció que empeny els lleons en cada partit a casa, aquell martell que cau com una llosa sigui qui sigui que visita la Catedral. El joc dels bascos venia marcat per un seguit de tradicions ancestrals, com tenir un punta fix entre centrals, un ‘9’ clàssic, fos aquest Urzaiz en el seu moment o Llorente ara, acompanyat d’un segon punta molt veloç, fos el mític Etxebarría o Toquero la temporada anterior, i que tant afecte li ha valgut per part de l’afició blanc-i-vermella.

Bielsa sembla haver canviat la tendència i la referència del joc ha passat d’un davanter alt, robust i que barallava –i acostumava a guanyar- totes les pilotes per alt amb l’ajuda d’una gran potència física i més o menys fortuna tècnica, a aquesta barreja entre ‘7’ i ‘10’ que és Muniain, exactament com ha fet el Barça passant a jugar entorn de Messi (tot salvant les diferències). El mig del camp de l’Athletic ha canviat el seu perfil natural, centrat en la reconversió de Javi Martínez en un «totcampista» a l’estil Schweinsteiger i la incorporació d’Ander Herrera com a principal creador del joc, al costat de Susaeta per banda: els “petits” s’apoderen del joc basc.

El joc que propugna Bielsa ve marcat per la gran llibertat de moviments que dóna al Bart Simpson de Bilbao. Tanmateix, la irrupció d’aquest joc de filigrana em recorda la crida que feia a inici de temporada sobre per on corria Yeste (que està a les ordres del ‘Txingurri’ Valverde a Olympiakós), doncs em sembla a mi que s’obre un escenari propici per al seu estil de joc. En qualsevol cas, la seva tornada no sembla ni ensumar-se.

Sigui com sigui, a la Catedral, com ja he dit, el futbol s’ha entès d’una manera diferent que a la resta de la Lliga. El joc es basa en una tradició futbolística que ve d’antic, marcat per un estil de joc i una manera d’entendre el futbol, molt amable amb l’espectador que busca l’emoció, el partit de bogeria, i que sap apreciar el gran esforç d’uns jugadors que no en va són anomenats els “lleons”.

La filosofia de Bielsa xoca en gran part contra tot això? Què pesarà més: la novetat o la tradició? Aconseguirà Llorente adaptar-se a aquest nou estil de joc –que d’altra banda l’ajudarà també en el seu rendiment a la selecció- i desapareixerà definitivament Toquero? Les espases estan en alt als voltants de San Mamés. Bielsa sembla començar a remuntar i a més vol fer un equip competitiu a Europa. Mentrestant, tots sabem com van acabar els miserables, els de debò, els de Victor Hugo…

diumenge, 4 de setembre del 2011

No hi ha dits a l'ull que valguin

Aquí teniu la segona part de l'article que parla sobre el començament del campionat regular d'enguany, publicat a L'Escalè de la Discòrdia sota el títol "#tornar a començar (i II)" (http://www.lescale.es/?p=6222).

I en aquesta segona part comentaré alguns aspectes, tals com valoració de diversos equips del campionat, així com altres temes d’interès que han anat sorgint al llarg d’aquests dies.

1. Reial Madrid

Si fa poc vàrem parlar del Barça, ara parlarem una mica del seu màxim rival, encapçalat per una persona capaç de les majors maldats, com cruspir-se el hàmster de ta germana o el canari del teu oncle. Després de fer-se amb el control absolut del club blanc, José Mourinho sembla ser el màxim definidor del “punt d’arribada del destí en l’universal”, fins i tot fent ombra a Sa Majestat Imperial l’amic Floren. Sobre el capítol Mou, tothom n’ha parlat, així que no cal afegir-hi més llenya al foc o ficar el dit a la nafra (o al que no és la nafra...).

El Madrid sembla, pel que hem vist fins ara, un equip molt més fet que no pas la temporada passada, que acumula ja força rodatge en la majoria de posicions clau del camp: una parella de centrals consolidada (Pepe – Carvalho); un centre del camp força equilibrat amb Xabi Alonso com a principal referent, sempre acompanyat d’un escuder pitbull, ja sigui Khedira o bé Lass; i amb dues parelles amb vocació ofensiva aclaparant: Özil – Benzema i Ronaldo – Marcelo.

Dels fitxatges poc en podem parlar: Coentrao és com un microones, penses que pot fer de tot però només escalfa (i reparteix llenya); Varane no aporta gaire al dibuix; Altintop i Sahin encara trigarem molt a veure’ls pel Bernábeu; i Callejón... compta amb el meu suport per guanyar el proper trofeu individual Peter Lion.

2. L’Espanyol

Els ‘pericos’ els hi han fet una cara nova (i ho dic així perquè em sembla que ningú entén l’estratègia que segueixen Condal i companyia). Han marxat gairebé tots els referents del club sobre el camp, inclosos els tres puntals d’atac de la temporada passada i també el que sempre està, el que mai es queixa, el que mai falla: Coro –que la temporada passada ja havia marxat cedit a Osasuna-, que marxa cedit de nou al Girona.

Les esperances periquites estan posades en la consolidació final d’Àlvaro, que ha fet un gran Mundial sub-20 a Colòmbia i està triomfant també amb la sub-21, on va fer-li dos gols a Geòrgia fa pocs dies. Amb ell farà parella un veterà, un clàssic, un killer dels antics, un lleó de l’àrea, un depredador assedegat de sang: el Rifle Pandiani, que malgrat la meva admiració no és un home que prometi gol, o si menys no les últimes campanyes a Pamplona no han brillat per això. Tot i així, l’ex de Peñarol té el prestigi de ser el màxim golejador en competició internacional amb el club blanc-i-blau. Espero que Pochettino tingui a bé de deixar, doncs, a Sergio García a la banqueta.

El centre del camp de Pochettino estarà dominat clarament per dos homes, que crec que seran titulars indiscutibles: Javi Márquez, que domina molt bé els aspectius tàctics i defensius i alhora una prodigiosa habilitat per repartir joc; i Joan Verdú, del que poc o molt es nota la influència del pas pel planter culé en la visió de joc i la recerca de la filigrana. Per acompanyar-los promet la incorporació de Romaric, múscul pur, que va fer molt bona temporada amb el Sevilla, del que no entenc que se n’hagi volgut desprendre, excepte per afers extraesportius.

Pel que fa a la resta de posicions: en defensa continua sent un equip absolutament confós, com demostra el fet de que la gran incorporació sigui el retorn de Dídac Vilà, cedit pel Milan, a qui prèviament havien venut; i per acabar, espero l’explosió de Dátolo, aposta personal de Pochettino, i que encara no tenen notícies seves a Cornellà pel moment. Seguirem esperant.

3. La Lliga

Sembla que aquest any tornarà a ser un campionat a repartir entre els dos grans, a priori sense tercers convidats sorpresa a la festa. En aquest aspecte, potser ens hem de preguntar fins a on estem disposats per fer del Campionat un torneig més equilibrat: millor repartiment dels drets televisius? A Anglaterra ja funciona així i tampoc hi ha tanta disputa i rivalitat entre els grans (Chelsea i Manchester United, i aquest any de nouvingut, també el City) i la resta d’equips, com bé s’ha vist amb les toves que han rebut l’Arsenal i el Tottenham, dos equips considerats potents o si menys no de la petita noblesa a la Premier. La solució ha de passar per alguna altra cosa també, i sense deixar de tenir en compte que aquest nou repartiment cal aprofundir-lo per a salvaguardar molts equips professionals amb greus dificultats econòmiques.

Una alternativa que em ve al cap és la que ja ha implementat la Lliga ACB –disculpeu el canvi de pilota...-: en tots els equips hi ha d’haver un mínim de jugadors formats als planters locals. En un cas radical vindria a ser com derogar la Llei Bosman a nivell europeu. La UEFA podria argumentar que ho fa per donar més preponderància a la visió social del futbol. Hem de recordar que l’any 1967 el Celtic va guanyar una Copa d’Europa amb un equip íntegrament format per jugadors nascuts en un radi de 30 milles de Celtic Park.

Ja sé que l’argumentació contra d’això serà que els temps han canviat. Que llavors el futbol no movia tants diners ni comprometia tants interessos ni era tan seguit. Ni en depenia l’estat d’ànim o fins i tot la felicitat de tanta gent. Però a veure, quan ha de cobrar algú que treballa fent feliç a la gent? Hauríem de nacionalitzar els equips de futbol perquè són d’interès general?

Ara em perdonaran aquesta referència bíblica, però Jesucrist afirmà que aquells que no es fessin com nens, no entrarien en el Regne del Cel. Potser hi hem de veure nosaltres també un avís en això. I si tornem a fer del futbol el que mai ha deixat de ser: un joc. I si tornem a aplegar la veritable importància del futbol en la formació de les persones, en el futbol base, en la transmissió de valors. El futbol no és només un espectacle mediàtic. L’avarícia trenca el sac i els excessos són el primer pas per a la decadència de la civilització, ho hem après a través de la nostra història.

I ara l’important, les candidatures:
a) Candidat al títol: el Barça, sense discussió.
b) Candidats a baixar: el Granada, pels mateixos motius que el Xerez fa dos anys; el Saragossa, el Rayo i l’Espanyol.
c) Candidat a equip revelació: el Màlaga –val a dir que l’últim cop que vaig tenir tant clar aquest ítem va ser el Saragossa que va baixar a Segona per última vegada...-
d) Candidats a posicions europees: València i Vila-reial a Champions, em sembla que indiscutiblement; Sevilla i Atlètic de Madrid a l’Europa League. L’Athletic de Bielsa em sembla que no acaba de cuallar, almenys en els partits que li hem vist: la parella Muniain – Ander ha de marcar les diferències (alguns encara trobem a faltar Yeste).

Lectura recomanada: i que cadascú n’extregui les lliçons que vulgui. http://www.marca.com/blogs/planeta-axel/2011/06/09/pequenos-milagros-sin-importancia.html

dijous, 1 de setembre del 2011

La babeta, compte amb la babeta!


Aquí teniu aquest article meu publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=6205) sota el títol "#tornar a començar (I)" sobre l'inici de temporada del Barça, així com una valoració dels canvis tàctics i les aportacions dels fitxatges. La setmana vinent sortirà un altre amb una valoració general sobre la nostra Lliga i també alguns apunts sobre altres torneigs, com la Premier o el Calcio. I ja sabeu, que n'aprenguin!

Torna la Lliga. Torna l’espectacle. Torna el pa nostre de cada cap de setmana. Després d’aquests mesos sense futbol (es digui el que es digui, la Copa Amèrica i els campionats internacionals per a categories inferiors –exhibició de Thiago a l’Europeu sub-21 i del brasiler Oscar al Mundial sub-20 incloses- han resultat intranscendents), torna el campionat regular com el bon temps després de la pluja, per sadollar els més inquiets i calmar els impacients. Torna el futbol a casa. Els pitets davant la televisió tornen a estar de moda.

Com de costum en aquesta columna començaré parlant del Barça, encara que sembla poc el que hagi de dir-se. O almenys poc més que allò tan nostrat de “Maria Lluïsa, aquest any també!” Amb poc més que la pretemporada en escena per a valorar, tenim en safata diversos temes:

i. Els fitxatges

Les quatre noves arribades han fet donar un salt qualitatiu a aquest Barça d’en Pep Guardiola versió 4.0. Tant la velocitat i capacitat de desbordament d’Alexis com les incorporacions de Cesc Fàbregas i Thiago Alcántara al mig del camp semblen part d’una nova conjura futbolística entorn dels nostàlgics del cruyffisme. En parlaré més endavant.

Amb Alexis tornem a recuperar un perfil de jugador que portava absent de l’equip des de feia algun temps. Potser no es tracta d’un extrem al més pur estil, però entronca millor amb la tradició Figo – Simao – Giuly que no pas Pedro, tot i compartir moltes de les seves característiques. Encara que les primeres vibracions han estat bones i en el seu debut vam veure el seu estil veloç i precís en atac i combatiu en defensa –herència segura del calcio-, esperem una ràpida adaptació al joc combinatiu del Barça. El seu substitut natural (i també el de Pedro) en l’escala evolutiva de la Masia és Gerard Deulofeu. Compte el pitet.

ii. La quadratura del cercle perfecte

El mig del camp. L’assignatura preferida del Barça. La font inesgotable de la màgia. La gran empresa de correu i transport de pilotes a domicili, o millor dit, a barraca. L’aparició màgica del 3-4-3 (més pitet!) al primer partit disputat de Lliga fa respondre a unes necessitats concretes, però mirant-ho detalladament obre un escenari que l’estructura rígida entorn del 4-3-3 que teníem fins llavors no ens permetia: amb una reserva de quatre migcampistes de primer nivell a la plantilla (Xavi, Iniesta, Cesc i Thiago) i el debat sobre si hi hauria minuts per tots ells s’alleugereix amb aquestes tres posicions a cobrir. Tanmateix, els problemes físics de Xavi possibiliten l’aparició dels altres tres en més ocasions.

A més a més, la transformació de Keita de la posició d’interior o volant que abans ocupava a la de mig centre defensiu –colossal- obre la porta a que el malià no competeixi amb aquests quatre jugadors, sinó directament amb Sergio Busquets que, si hem de fer cas de les últimes declaracions del míster, ho té pelut per ocupar una plaça de titular indiscutible com l’any passat, a menys que sigui al darrere de tot.

iii. La baula que desfà la cadena

La línia defensiva és, com s’ha pogut comprovar, la part més tova de l’equip ara per ara. Les baixes de Puyol i Piqué, sumat a que Abidal s’està reincorporant poc a poc de les vacances, fan que aquesta línia sigui la que ha de millorar més. La incorporació de Fontàs, un central alt amb bon desplaçament de la pilota, dóna més fons d’armari a aquesta posició, encara que pel que hem vist, en un escenari amb un central únic, a falta dels dos grans, Mascherano (la segona “neneta” del Pep) sembla imposar-se de forma colossal, fins i tot disputant-li la plaça al mateix capità, amb constants problemes físics.

Malgrat tot, en una temporada de 65 partits, espero i desitjo que hi haurà minuts per als 8 defenses (4 centrals –comptant Masche- i 4 laterals) que tenim, ja que tallar la progressió del jove banyolenc faria un estret favor als interessos blaugranes. La meva visió de futur per a la defensa blaugrana –i encara fixat en una defensa de 4- seria una parella de centrals Piqué – Fontàs, com a primers distribuïdors de la pilota.

iv. Font d’aigua clara que mai s’asseca

La Masia. El planter ens ha demostrat en aquesta pretemporada coses força interessants, tant a la Copa Audi –primer títol de l’any- com a la gira americana. El més destacat té, per mi, noms i cognoms: Jonathan dos Santos. Molt millor tècnicament i tàctica que el seu germà, que no acaba de trobar lloc enlloc (després de la cessió al Racing, aquest any el Tottenham no ha pogut trobar ningú interessat, i tampoc sembla tenir gaire lloc a la plantilla), el germà petit sembla ser el proper candidat a tenir fitxa del primer equip l’estiu vinent. La polivalència atac – defensa el fa un jugador imprescindible en el futur: tant pot jugar de mig centre com de lateral, i també ha demostrat ser un virtuós en la jugada trenada –el seu gol al partit contra l’Internacional de Porto Alegre, la forma de trobar els espais entre línees per provocar la passada de Carmona (jugador destacat també, encara que amb l’arròs covat pel primer equip)- el fa trobar-se a la línia d’arribada just després del fill de Mazinho.

Per acabar aquest apartat, només un últim apunt. Una altra cosa a destacar de la Copa Audi i dels nanos que aquest any jugaran per mantenir la categoria a la divisió de plata –que enguany comença malament pels equips catalans-: em vaig enamorar en els minuts que va tenir a l’Allianz Arena en els dos partits. Quina forma d’estar sobre la gespa, quina visió, quin toc de pilota. Aquella sensació que t’assegura que passaran els anys i el Barça –esperem que amb Pep Guardiola molt de temps- seguirà jugant igual. Estic parlant de Javier Espinosa, que alguns han catalogat com al nou Iniesta per ser manxec, però també per la seva forma de jugar. Nova promesa de futur. I més pitet, senyors. Per als que us vàreu perdre els seus minuts a Munich aquí teniu un recull d’accions de l’última temporada al juvenil del nou jugador del filial:

http://www.youtube.com/watch?v=EbggTAaUkiQ

En els propers dies parlarem de la situació general tant a la nostra Lliga com d’altres campionats estrangers, així com valoracions del mercat de fitxatges i altres temes d’interès. Preparem-nos que la temporada ja ha començat!

Lectura recomanada: la crònica de Ramon Besa sobre el Barça – Vila-reial (http://www.elpais.com/articulo/deportes/Cesc/Thiago/alumbran/futuro/Barca/elpepudep/20110829elpepudep_21/Tes).

dimecres, 8 de desembre del 2010

ARA, llums i ombres


Aquí teniu la segona part de l'article que he dedicat al nounat diari ARA, el diari de referència en català, també publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=5713) amb el títol de 'La il·lusió cal generar-la cada dia (i II)'. Gaudiu-ne!


En l’anterior article vaig parlar de forma velada sobre què era per mi un diari i què és o què suposa l’acte de sortir de bon matí, saludar amb aquell somriure, absolutament forçat de quan vas a fitxar –que curiós que sigui a les 8 del matí que no recordes que anar a la universitat és un acte voluntari i lliure-, a la senyora de l’Uruguai que regenta el meu quiosc i agafar el nou diari de referència en català.
Avui explicaré algunes de les raons que em fan tòrcer la boca en senyal de desencant quan tinc el diari a les mans. Intentaré que les crítiques no siguin gratuïtes, però bé, prou prolegòmens i endavant.
Primer, que un diari dugui grapes ja comença donant una mica d’angúnia (apa, violència gratuïta, que ràpid me’n desdic de les promeses…). Quants diaris actualment duen grapes? Que jo sàpiga, només un i pensant en quin és ja em sembla haver dit prou en aquesta tribuna. A la meva família és –o era- tradició iniciada pel meu avi, en pau descansi, que el diari s’anava escampant de mica en mica per tota la casa segons les preferències de cada lector: els esports d’una banda, la plana internacional, el suplement de cultura, etc etc; fins que arribava jo i el tornava a posar tot junt de nou.
A més, a quina casa no es posen fulls de diari al terra per a no trepitjar-lo quan s’acaba de fregar? I per últim, les grapes no es reciclen amb el paper! I voldria conèixer qui és el bon minyó que es pararà a separar-les del diari a l’hora de llençar-lo.
Segon, i això és un què present ja a l’antic Avui (i dut a l’extenuació amb la compra per part d’El Punt): es peca un xic d’innocència o de falta de maduresa en l’apartat internacional (que és un eufemisme per no dir que es considera aquest com una secció de segon ordre, per desgràcia). Els redactors semblen fer un metxembrat d’altres lectures, és a dir, manca veracitat. Cal trobar bons corresponsals per fer periodisme de qualitat –com se’ns havia promès, d’altra banda…- i tenir informació de primera mà. I això no és impossible per un mitjà català: a finals dels anys 90 TV3 va ser destacada per la BBC com una de les cadenes amb els millors informatius del món.
Explicar el món a la catalana no vol dir veure què passa assegut des de Catalunya i explicar-nos-ho de nou, però traduït. No ens podem conformar amb mitges tintes, cal ser ambiciós! I l’ambició que està de moda ara és aspirar a ser un dels diaris escollits per a revelar les filtracions de Wikileaks. Aquesta ha de ser l’ambició del diari i del país: ser els millors. Això, però, ja s’aconseguirà a mesura que es vagi consolidant el diari, primer a nivell nacional, doncs si nosaltres no el fem líder ningú de fora ho farà.
Tercer, els suplements del diumenge. Sé que aquesta part encara està en desenvolupament, però de totes maneres m’avenço. No es pot oferir com a suplement dominical una publicació de la mateixa editorial per solucionar els problemes de tirada que aquesta pugui tenir. Pots oferir una publicació, però de producció pròpia del diari: que ens reveli fets sorprenents i tingui un apartat d’entreteniment ben gran (com el dominical de El País) o que es basi en entrevistes i fer cròniques i reportatges d’actualitat (com el magazine de La Vanguardia). Quan jugues contra els millors no pots fer el paperina. Amb l’edició del diumenge, més del doble de cara que la resta de dies feiners, no te la pots jugar a defraudar els teus lectors. No mentiria si acabés afirmant que aquest parell d’articles venen de la decepció amb l’edició de l’últim diumenge.
Quart, això no és una crítica, només un advertiment. De cara a l’apartat nacional anar amb compte de no caure en els mateixos vicis que altres diaris: el provincialisme i el fer el beneit i el catalanisme de fireta (com ha acabat caient l’Avui), l’emmascarar-se sempre sota la música imperant que sona i ser nacionalment feble (com La Vanguardia) i, sobretot sobretot (sí, ja sé que he repetit la paraula dos cops), no me’n vull assabentar en portada que l’alcalde de Blanes ha caigut de l’escala mentre sortia de casa, si us plau (no cal que digui que parlo d’El Punt, oi?). Tenir ben present que qui importa és i ha de ser el país, per sobre de lleialtats partidistes. El diari ha de ser dels catalans i no dels convergents o dels d’Esquerra. En aquest aspecte, m’emmirallo en El País: tothom sap de quin peu calça, però no té cap tipus d’inconvenient en obrir ‘foc amic’ si s’escau.
Cinquè, i aquesta és una crítica fàcil que no aspiro a que sigui escoltada ni llegida gairebé. Prefereixo un model anglosaxó a l’hora de distribuir els espais. Massa fotografies, però bé, això és qüestió de l’estil del diari i no per això me’n desdiré.
Acabant ja, espero amb això no haver trencat la bombolla màgica en que potser vivien alguns. A dia d’avui, com ja vaig dir en l’anterior article, l’ARA és el millor diari en català: si nosaltres no hi confiem, qui ho farà? Per part meva, continuaré fent-los la confiança.
Començar il·lusiona, però la il·lusió, com l’amor a la parella, cal generar-los amb el dia a dia. ARA és el lloc i ARA és el moment. Salut i sort!

dimarts, 7 de desembre del 2010

Essencials per a un cafè de bon dia


Aquest article ha aparegut publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=5710) amb el títol 'La il·lusió cal generar-la dia a dia (I)'. En ell comença a exposar algunes de les virtuts i mancances del nou diari. Vosaltres què en penseu? Sou crítics o esteu assolint fervor per l'ARA?


En la seva primera setmana de vida un nadó plora, mama, dorm (o no deixa dormir la resta), fot puntades de peu i defeca; sí, sobretot, es caga dia sí dia també, i si pot més d’un cop a la jornada, per a glòria i lloança dels teòrics de la flora –i fauna- intestinal i dels iogurs que, com dia una senyoreta amb cara de picarona, “t’ajuden a anar millor”.



Doncs bé, un dels més recents projectes de país (i disculpin l’atreviment de considerar-ho amb aquesta categoria, però ho crec fermament) tot just ara compleix una setmana de vida pública després d’una llarga gestació que a mesura que anava avançant es feia cada cop més visible i la mare n’anava rebent els elogis i enhorabones. Com bé hauran endevinat, sí, parlo del nostre nounat diari ARA.



Com deia CiU durant els primers apunts de la llarga precampanya electoral: començar il·lusiona. I il·lusiona força. De fet, em va il·lusionar tant que em vaig subscriure pels primers 40 dies (és el 40 una referència bíblica?, tot seguit en parlaré). Així que tinc l’orgull de poder dir que fa una setmana que vaig seguint com creix el nou diari.



A la Bíblia el 40 es fa servir amb diversos significats, un d’ells és el de temps infinit; tanmateix, la saviesa popular ha recollit el 40 bíblic amb els 40 anys de travessia pel desert del poble d’Israel o els 40 dies de dejuni de Nostre Senyor Jesucrist al desert; és a dir, els 40 dies com a camí amb pedres i pals a les rodes, per purgar pecats i curar-nos d’esglais, sobèrbies; 40 dies de pencar… i fer-ho per millorar.



No voldria fer bandera de costat amb Salvador Sostres (de qui convindria llegir les entrades al seu bloc de 4 i 5 de desembre), però davant les allaus d’elogis que s’estenen al llarg i ample de la geografia virtual catalanoparlant, davant d’aquesta rauxa generalitzada que sembla haver-nos begut l’enteniment i haver perdut el seny i la prudència que ens caracteritzen com a poble, he comprès que havia de ser crític.



D’entrada i com a base de partença: l’ARA és, ara per ara (i disculpin la redundància), el millor diari en català que tenim al nostre país, però encara li queda camí per recórrer. M’explico. Malgrat les explicacions en auditoris i amfiteatres de tot Catalunya plens a vessar, el ciutadà que llegeix diaris –amb això vull dir diaris en paper, no digitals- té una sensació generalitzada que els diaris cada cop són més cars i cada cop més prims –i això en l’ARA és més palès que en d’altres- i, almenys a mi, li provoca un cert neguit.



El clar exemple és el dels diumenges –precisament el dia que els diaris són més cars-: la gent quan surt a comprar el pa, vol tornar amb un bon totxo de papers, encara que la meitat dels suplements no els acabi llegint. No importa que estiguem en l’era de les tecnologies i no sé quantes coses més, hi ha un perfil de lector de diari en el qual m’incloc que té una base d’impuls materialista.



En el fons, pagar per un diari és una inversió: dur una capçalera o altra sota el braç, o identificar-se amb una o altra, és fer confiança a un projecte; però l’entesa ha de ser recíproca entre diari i lector, i això cal cuidar-ho. Posem un exemple l’altre diari més recent aparició a l’Estat, el Público: perquè ha sobreviscut fins ara el Público? Bàsicament, per dos motius principals: el seu baix cost en comparació amb la resta de diaris i la seva política d’oferir promocions contínues.



Dit d’altra manera, fa mans i mànigues per a que els lectors no se sentin estafats. La il·lusió cal generar-la dia a dia.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

L'alternativa dels piquets

Aquest article publicat a L'Escalè de la Discòrdia (http://www.lescale.es/?p=5497) amb el títol "Què passa a Can Barça?" parla sobre alguna de les possibles claus per a solucionar el fluix inici de temporada de l'equip blaugrana. L'equip funciona al 100%?



Què està passant a can Barça? Ens trobem davant la fi de l’imperi d’or (disculpin, república)? No voldria ser alarmista, ni m’agrada la gent que es deixa endur pel desànim i abaixa els braços a les primeres de canvi; però el que havia començat com un defalliment d’un dia comença a ser una tendència en els partits de l’equip.

Si analitzem la tònica es pot observar els mateixos punts: la fluïdesa de joc, la rapidesa de pensament, s’han generat automatismes també pels acabats d’arribar, la verticalitat del joc, i se’n podrien donar molts més exemples. Aquest és el joc del Futbol Club Barcelona. Aquest és l’estil marca de la casa des de fa vint anys i que ens ha fet gaudir grans tardes i nits de glòria, ens ha fet expulsat grans dosis d’adrenalina i ens ha fet cridar, plorar, somiar, riure. Ens ha fet feliços. Aquest any, però, està succeint quelcom que els últims anys no havia passat, falta alguna cosa. Ja d’entrada asseguro que en cap cas estic qüestionant el mode de joc del Barça, crec que aquesta és la filosofia correcta a seguir en el futbol i, a més a més, tinc gran confiança en el treball de l’actual entrenador. Tinc fe en l’equip, i això mateix hem de tenir tots els culés de cor.


Molts dels mals que crec que presenta l’equip aquest any s’han pogut veure en major o menor mesura en el partit d’aquest diumenge contra el Mallorca. M’explico. Observem els primers quaranta minuts de joc: una possessió de pilota abusiva (de fins a un 90% en els primers quinze minuts, d’un 80% a la mitja part), superioritat en totes les estadístiques. Un nivell de joc brutal, una intensitat altíssima, un continu crear ocasions de gol. El Barça busca el que anys abans en dèiem el jogo bonito i això és especialment lloable tenint en compte que els equips que venen al Camp Nou a jugar ho fan amb una línia de sis davant de la frontal… de la petita! És d’agrair que en Laudrup hagi complert la seva paraula i va mantenir una defensa de quatre excepte quan el Barça l’arraconava fins a deixar-lo dins l’àrea, que era gairebé sempre…


Tornem, quin pot ser el defecte, la pega de la primera part? Que el Barça ha jugat sempre de la mateixa manera, repetint un cop i un altre les mateixes opcions, les mateixes passades, els mateixos jugadors. Alguns podran parlar que faltava Xavi, que sempre aporta clarividència al joc, que faltava Villa, que sempre aporta verticalitat. Sí, és cert, però també ho és, que Iniesta va suplir Xavi durant la primera part de forma brillant, i que en Bojan també va gaudir de les seves oportunitats, inclòs un xut al pal a la segona part. Quan un partit s’encalla, l’equip ha de provar coses noves, ha de tenir altres recursos que les passades en diagonal a bandes, les assistències en profunditat, les parets a la frontal entre centrals.


Crec que la solució passa per dues coses: primer, provar més el xut de llarga distància, sigui amb en Messi, en Xavi o en Mascherano, a qui li vaig veure un parell d’ocasions bones cap al final del partit; i després, el Barça troba a faltar la manca d’envergadura. Amb la sortida de Márquez i Touré Yaya (i especialment amb el primer), l’equip ha perdut alçada i bona tècnica de cap. L’any passat el Barça també dominava aquesta faceta del joc; també era temible en les sacades de còrner: hi remataven en Puyol (el fantàstic gol al Bernabeu, per exemple), en Piqué, la pentinava en Márquez per deixar-la a plaer per un company, i en Touré podia provar la segona jugada a la frontal amb el seu potent xut, alhora que podia també entrar al fang i la lluita grecoromana de cada tir de cantonada. Aquest any, en canvi, totes les pilotes per alt són per provar el remat d’en Piqué, facilitant la tasca a la defensa que es centra en defensar-lo.


Fa trenta anys es deia que els jugadors alts triomfaven més al món del futbol. La demostració és el gran Beckenbauer. L’estil i el joc d’avui en dia, ràpids, elèctrics, afavoreixen als jugadors petits, però mai els extrems són bons. En un equip massa baix, es perden alternatives.
Pep, cal trobar una alternativa. Els revulsius del partit no poden ser Thiago, Nolito (del que cal lloar l’actuació de l’últim diumenge) i Jeffren, perquè no aporten res de nou, no aporten polivalència, no aporten una nova concepció del que està passant al camp. Són intercanvis de fitxes. Recordo un partit (no sé si al Sardinero o al Sadar) amb pluja, fang al camp i a les àrees, un partit molt físic. I el Barça es va posar les botes d’aigua i el mono blau i va sortir a guanyar pel físic.


Cal trobar aquest equilibri. Cal trobar aquelles alternatives.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Un steak tartar, si us plau, i que sigui molt fet

Nou article publicat a l'Escalè de la Discòrdia sota el títol de "Pochettino, filòsof?" (http://www.lescale.es/?p=5431) , on s'analitza de manera breu el paper de l'Espanyol dimarts passat al Bernábeu i el canvi que pot suposar en el joc d'aquesta temporada 2010-2011. Estem davant d'un nou Espanyol?


No tinc per costum fer crítica esportiva de l’altre club de la ciutat que duu el nom del nostre, però aquesta vegada –i sense que serveixi de precedent- la impressió d’empatia que vaig sentir dimarts passat m’empeny a fer-ho. A més a més, cal advertir que no esperin grans novetats, doncs el simple fet que els meus cromosomes blaugranes puguin concebre lloar al club de Cornellà –i sense que serveixi de precedent, repeteixo- ja és prou novetat.

Dimarts 21 de setembre; deu de la nit; estadi Santiago Bernábeu, Madrid, partit Reial Madrid – Reial Club Deportiu Espanyol. En el matx on el Madrid en feia 2.500 a la primera categoria del futbol espanyol, els ‘pericos’ van aguantar dempeus durant vint-i-nou minuts i mig, ni més ni menys. Després va arribar “el plor i el cruixir de dents” ja habitual.

Un Espanyol ple de baixes, cal reconèixer-ho, que va sortir amb molts nois joves del planter (Ernesto Galán només va fer que pagar la inexperiència) i amb una filosofia de tocar i remenar la pilota. Un equip que pujava fins a tres quarts de camp i un altre, el Madrid, que només ho feia en l’altre quart que quedava i que, al cap i a la fi, és el més important, doncs és on hi ha la porteria contrària.

En un partit on només s’ho van passar bé Benzema i Clos Gómez va quedar palès que al Madrid no hi ha qui el canviï; s’ha fet palès que el Madrid juga partit en dos i se sent molt còmode fent-ho, va quedar clar que al vestuari (amb o sense xips secrets) qui mana és la guerra soterrada Higuaín – Cristiano. Tot i així no em sembla pas curiós que el segon gol arribi de l’única assistència de CR al killer argentí, o que el tercer arribi d’una de les poques triangulacions dels merengues on no hi ha intervingut cap dels dos (Marcelo – Lass – Benzema – gol).

I l’Espanyol? Impotent, intentant triangular. Luis García, que tot semblava Luis García, relliscant patèticament. Un Verdú absolutament anul·lat, igual que Sergio García (amb perdó, però em sembla de mal gust que un jugador de l’Espanyol, o de la Lazio, o algun equip així, es fiqui a la samarreta com a nom SS García, més que res pel perfil tipus d’algunes minories afeccionades d’aquests equips). I de Callejón només un uii pels pèls al minut cinc i poca cosa més, millor en defensa que en atac. Per descomptat, la sanció al davanter pel petit homenatge a Dani Jarque em sembla una broma del col·legiat, absolutament fora de lloc. I la carona de Pochettino. L’Espanyol sabia que no podia guanyar dimarts, i tanmateix va anar-hi a morir, no a deixar-se matar.

Malauradament, es va passar de l’ordre al caos col·lectiu, amb l’inestimable ajuda del senyor de groc. L’Espanyol va donar una imatge lamentable, que feia vessar llàgrimes. Va anar, va lluitar amb tot el que tenia i no va donar la talla. Va ser la lluita entre un equip que sap jugar i no ho fa, i un equip que ho voldria però no en sap. Sigui com sigui, i veient l’anterior feina a l’Inter (al que, tot i fer-nos mal la temporada passada, vaig arribar a admirar) i al Chelsea, on en Mou va fer, en certa manera, “ressuscitar” ambdós equips, encara queda molta feina a can Floren; doncs tot i que sabem que ell també pixa colònia (l’olor de la fragància depèn dels xiclets que hagi mastegat aquell dia), ara ho ha de demostrar amb la feina dels seus jugadors.

Alerta! I no estic menyspreant l’equip. Repeteixo, avui vull lloar, a la meva manera, l’Espanyol. Personalment, l’actitud em va semblar digne d’elogi. No es podia fer cap altra cosa. Malgrat la derrota, malgrat el mal tràngol, malgrat el patètic espectacle. No es podia fer més. Em trec el barret. Xapó, Espanyol! Estarà fent Pochettino els passos per ser filòsof? Si més no, ja sabem que ha començat a llegir ‘El món de Sofía’…

dijous, 2 de setembre del 2010

Les noves negociacions: esperança o ressignació

Nou article a l'Escalè de la Discòrdia titulat "Netanyahu vs Abbas, first round" (http://www.lescale.es/?p=5320) sobre les noves negociacions de pau al conflicte israelo-palestí a iniciativa del president Obama. Esperança o ressignació?
Com molts dels seus antecessors també el president Obama ha volgut fer el seu intent de pacificar l’explosiva regió de l’Orient Mitjà. Tots coneixem poc o molt el llarg conflicte israelo-palestí, que dura des de la mateixa creació de l’Estat d’Israel allà pel 1948, i ja en diverses ocasions s’ha intentat arribar a acords de pau (Madrid, Oslo, Camp David, la famosa Fulla de Ruta, ...) que, malauradament, han acabat en la mateixa situació que abans o, fins i tot, pitjor.
A dia d’avui, el territori que podríem reconèixer com a palestí són les regions de Cisjordània, Jerusalem Est (“governades” per Al-Fatah, del president Abbas) i la Franja de Gaza (“governada” per Hamàs, del legítim primer ministre Haniya), ocupades militarment des de 1967, exceptuant la Franja, d’on el primer ministre Sharon va decidir retirar-se l’any 2006.
Els encarregats de dur a terme aquest diàleg són Benjamin Netanyahu, un primer ministre escollit per una Kneset absolutament atomitzada i que, a més a més, es troba lligat de mans i peus (no sé si a contracor o no) pels partits que representen els minoritaris sectors més ortodoxos de la societat hebrea, així com dels colons jueus als territoris ocupats, i que a més a més ja ha protagonitzat algun símptoma de desavinença amb l’actual president nord-americà; i de l’altre banda, el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, també anomenat Abu Mazen, l’últim de la camarilla d’Argel (encapçalada llavors, pel ja mític Yasir Arafat) que ha vingut regint la vida dels palestins (bé, en la mesura que Israel els ho ha permès) des de més de quaranta anys, marcat pel descrèdit de la inoperància i corrupció de la seva organització al llarg dels últims quinze anys (“només Alà sap què passa realment amb el Tresor públic”) i que ocupa el seu càrrec de forma interina, car les eleccions presidencials haurien d’haver-se celebrat a principis d’aquest any.
Com sempre que s’esdevé que s’iniciïn unes negociacions, la violència –que mai s’atura- irrompeix de nou. Fa pocs dies ens assabentem de l’assassinat de quatre colons jueus a Hebrón (Cisjordània), atemptat que ràpidament van voler reconèixer tant les Brigades d’Al-Qassam (branca juvenil de Hamàs) com les Brigades Al-Aqsa (branca juvenil d’Al-Fatah), doncs sembla que la realització d’un atemptat és font de prestigi i orgull. La resposta a aquest atemptat ha estat la declaració dels colons sobre el final immediat dels efectes de la moratòria del Govern a l’eixamplament de les colònies. De totes maneres i sense voler disculpar ningú, l’ocupació militar que es sent en tots els àmbits de la societat palestina, el tracte rebut, la construcció del mur separador, l’expansió de les colònies hebrees i la creació d’odi en general d’Israel cap a Palestina (i a l’inversa) reverteix en més odi. Odi contra odi. “Qui a espasa mata, a espasa morirà” (Mt 26,52).
Sigui com sigui, la celebració d’aquestes noves reunions sempre són una nova font d’esperança, els inicis sempre marcats per les bones paraules es fan sobreposar les bones intencions per part d’ambdues parts, però bé, les exigències del president Abbas (alliberament dels presos palestins, replegament dels territoris ocupats i final del bloqueig a Gaza) són inacceptables ara per ara per Israel, pels seus polítics i per la seva seguretat.
La classe política israeliana no està preparada per acceptar aquestes negociacions. La classe política palestina tampoc pot afrontar-les perquè no poden fer més concessions, ni el president Abbas pot tornar de nou amb les mans buides sense que això provoqui nous brots de violència. Israel i Palestina no es troben prou madures com per afrontar aquest procés de pau. Són necessàries una nova generació d’homes i dones frescos i amb confiança amb el futur. Esperem, malgrat tot, que aquestes negociacions obtinguin algun fruit o, si menys no, no serveixin per empitjorar una situació prou viciada pel mutu menyspreu.

dimarts, 31 d’agost del 2010

Una cosa surrealística


Benvolguts amics, avui començo una nova etapa col·laborant amb el think thank virtual en català L'Escalè de la Discòrdia. Tot i així, no significa que abandoni aquesta tribuna, doncs aniré penjant regularment els articles que de la meva nova feina en resultin. Que en gaudiu.


Aquest primer article titulat "Història d'un viatge sense retorn a Milà o com malgastar setanta milions d'euros" ha aparegut publicat com a "Ibra i els adéus sonats" (http://www.lescale.es/?p=5297):



Ja em disculparan la tardança d’aquest meu article en aquesta casa, però he gaudit d’uns dies sense xarxa. És probable que això és publiqui un cop hagi començat el torneig regular d’enguany o, fins i tot, s’hagi resolt aquest succés. Sigui com sigui, voldria fer ús de la paraula. Tot i així he pogut gaudir aquest fascinant capítol pel periodisme esportiu, aquest ‘culebrón’ de l’estiu que ratlla els nostres dials televisius al migdia, a desgrat dels banys solars d’en Guasch –Quique. Aquesta tralla que diverteix a alguns (imagino el bo d’en Guasch –Tomàs-, no sé perquè), emprenya a altres (el propi jugador ho sembla), deixarà indiferents alguns (als afeccionats de l’Hèrcules per exemple ara que no han pogut fitxar Camoranessi –increïble, però cert). Com bé hauran endevinat, parlo del cas Ibra.


Ja abans hem tingut casos de jugadors que han marxat del club per diferències de criteri amb l’entrenador o intentant forçar males marors dins del club, com per exemple el ‘Chapi’ Ferrer o Sergi Barjuan durant les purgues de Van Gaal, o els propis Eto’o o Touré Yaya a l’era Guardiola. Els primers van haver de comprar els bitllets de sortida del Camp Nou quan el míster holandès va decidir que el futur del futbol blaugrana eren els holandesos, menyspreant la pedrera, i assentant les bases dels durs anys de sequera, aquells temps quan celebràvem aconseguir una quarta posició a l’última jornada (oh, quina xilena de Rivaldo contra el València!) i el nostre onze titular estava format gairebé per l’onze de la selecció holandesa (quina casualitat, no?). El cas dels segons és més aviat diferent, ambdós jugadors havien finalitzat els seus cicles, s’havien graduat amb honors al club i calia que canviessin d’aires. Això era claríssim amb el cas Eto’o, a qui espero un dia un homenatge com a l’astre brasiler Ronaldinho (apunti, apunti, president Rossell); però també amb el cas Touré Yaya un cop vista la gran explosió de Sergi Busquets, qui fa dues míseres temporades era jugador de Tercera Divisió, igual que Pedro i igual que els que saltaran properament al Camp Nou amb la confiança de l’entrenador –Fontàs, Thiago, Bartra-, o els molts que ara juguen a l’esglaó últim del nostre filial, la categoria de plata.


En tots els casos que he esmentat de marxes, però, els jugadors havien ofert moltes tardes i nits de glòria al respectable barcelonista; s’hi havien deixat la pell en nombroses ocasions, havien fet una micona més gran el nom del club, havien deixat petja en la memòria dels afeccionats creant equips d’insomni. S’havien guanyat l’estima del públic, de l’afició, del soci –propietari últim del club i tot el que representa-, amb esforç, tenacitat i voluntat de no rendir-se mai. I això els va fer grans. En paraules que li vaig sentir al mateix Pep Guardiola, és el Barça qui va fer grans a aquests jugadors, no aquests al Barça, i els jugadors ho saben.


És molt difícil aconseguir mèrits en un club amb la nostra història. És molt difícil deixar escenes pel record en una afició que encara recorda Kubala, l’holandès volador al camp (bé, només els més veterans...), el primer gran desplaçament a Basilea i Asensi aixecant la primera Recopa, el Pelusa, Lineker, Schuster i la final de Sevilla, l’era daurada del Dream Team, el gol de Koeman i els quatre del Milan a Atenes, els brasilers Romàrio, Ronaldo i Rivaldo, el mateix Pep Guardiola, l’aparició fulgurant de Ronnie i Deco, i finalment el nostre Barça, el de les Sis Copes. I Messi. És molt difícil aconseguir l’estima d’un públic amb aquesta memòria. El Camp Nou no manteja a qualsevol, no coreja al primer que passa, no deixa anar el seu cor a la primera promesa. El Barça és una gran criatura i això ho podem veure en la gran repercussió social que tenen els seus triomfs, la sensació de pesar que ens deixa en l’ànim les seves derrotes, el ressó dels seus afers interns. El Barça és capaç de menjar-se a qualsevol descregut. I com deia el cardenal Richelieu sobre els monarques i el porprat, els jugadors passen, el Barça roman.


Des de l’estiu passat que defenso el fitxatge de David Villa, que de segur ens donarà molts gols per cridar, com ja ha demostrat al Camp Nou dues vegades (per la Supercopa i pel Gamper) i fora de casa un cop més (a El Sardinero, a Santander), i estic ansiós per veure la continuació del campionat de Lliga després de la parada de seleccions, on la lluita serà, un cop més, aferrissada entre els dos grans. El fitxatge d’Ibra em va semblar un segon plat saborós després d’un primer insípid (el no-fitxatge de Villa) i vaig celebrar l’inici esperançador que ens va deixar anar. Va ser la sort del principiant –a can Barça, s’entèn. Tot encara estava per passar. L’estatisme d’Ibra va ser perjudicial pel joc dinàmic i accelerat a tres quarts de camp de l’equip. Bé, què puc dir jo després de dos anys on hem observat meravelles.


No he defensat mai Ibra. Vaig intentar concedir-li el benefici del dubte en iniciar la temporada i, personalment, em va defraudar. Vaig tenir fins i tot ocasió de veure’l en viu al Camp Nou una vegada, però no. Les seves últimes declaracions criticant el criteri del míster (que recordem, no ha fet més que guanyar títols, que fer més gran el club) i les sorprenents postures del seu representant que titulen aquest article van fer caure la balança del cantó que aquest no mereix jugar al millor club del món. Creu i ratlla per Ibra.


Els meus pensaments van ser durs. Vaig apretar els llavis amb força, vaig inflar els narius i aixecar el mentó, en la típica postura d’home ofès per una actitud incomprensible. Em vaig sentir indignat. I tu, qui ets?, mirant per sobre de l’espatlla, intentant deixar anar aquella petita humiliació que et provoca no ser reconegut. I tu, què has fet? Què ens has donat? Amb què has contribuït a la glòria dels colors que portes? Nosaltres no vam matar Ibra. Ibra es va matar ell sol amb les seves paraules. Ibra va tenir defensors fins a l’últim moment, fins a obrir la boca. I suposo que en deu seguir tenint, i no només fora del Barça. Però crec que no estaria desencaminat dir que aquest no era el seu lloc i estaria disposat a vendre’l a qui sigui, Manchester City, Milan o Reial Madrid, que són les núvies que més havien sonat. He esperat assegut la marxa del fitxatge més car de la història del Barça i, finalitzada la telenovel·la, observo com tant Ibra com el senyor Raiola han fet molt bé la seva feina i, un cop més, hem hagut de desprendre’ns d’un jugador considerat estrella –a fora- a preu de saldo. Felicitats al jugador i al seu representant.


Sigui com sigui, estic segur que, una vegada més, el club ha demostrat estar per sobre. Que el Barça ha fet passar la seva glòria per sobre de la resta. Mentrestant, només podem fer més que restar a l’espera de les moltes nits de festa que ens atorgarà encara el nostre equip. Fot-li, Pou!


dissabte, 7 d’agost del 2010

Es tú es yo

Escrit des de la ciutat de Huesca en honor a un company de fatigues, que ha d'emprendre viatge ben lluny, a Irlanda, i després qui sap a on, i no és sabut si tornarà o no. Pels últims 7 anys i els altres a València. Per un argentí director d'una revista en català. Bon viatge Aurelio!

Coge bastón y manta
y buena fortuna al andar,
pues amar es pasar
de largo y restar,
pues amar es caminar
es tú
es yo

dilluns, 28 de juny del 2010

Caldrà ser valents altre cop


“La meva vella nau, el Pandora, s’havia passat l’estiu lluitant per mantenir allunyat l’enemic de les nostres posicions, doncs el seu atac no s’aturava i no existia cap possibilitat de retirar-la per encallar-la a la platja. Quan per fi va ser varada per a la seva reparació, vaig pujar a bord amb la intenció de controlar una esquerda que hi havia oberta a la part davantera. En col·locar el peu a sobre, em vaig adonar que la fusta cedia com una esponja.
Les nostres embarcacions s’estaven podrint.”

Aquest és un dels fragments on l’escriptor Steven Pressfield descriu la desfeta d’Atenes a Sicília. Ara més que mai és quan necessitem revertir aquesta situació de podridura que perviu i llastra en molts amplis aspectes el nostre país. Arribada és l’hora que sortim a defensar-nos. Arribada és l’hora que comencem a pensar més en el nostre país que no cadascú en casa seva. Per a muntar la paradeta no ens hi criden, ara és l’hora d’aixecar un gran pavelló, alt com un sant Pau i que s’avisti des de ben lluny. ‘Aquests són els catalans!’, diguin en veure apropar-nos.


No podem, president Montilla, acatar aquesta sentència. No li demanem que pronunciï bé les esses sordes i sonores, que pronunciï correctament les jotes en comptes de ficar-hi is, que respecti les vocals àtones, etc. etc. perquè molts catalans –incloem-hi- tampoc ho fem. L’únic que li demanem, vostè que ens havia promès que ens defensaria, és: perquè segons alguns el català no és la llengua pròpia de Catalunya? Perquè no ha de ser aquesta la llengua en la que se’ns atengui a casa nostra? Perquè hi ha aquesta maldat, senyor Montilla? No l’estic acusant, només em sento desconcertat com a ciutadà i, per això mateix, necessito el meu president.


On és el nostre president, President? On és la nostra dignitat, President? Què en queda del nostre orgull, President? Ja fa molt temps que ens els van prendre. Per això mateix necessitem que el nostre president comparegui davant els mitjans i, igual que Fernando Alonso l’altre dia, digui clarament: els ciutadans de Catalunya han vingut a observar una partida manipulada. Volem que ho digui, President, que digui que ens han enganyat, que ens han aixecat la camisa. Primer de tot, necessitem que algú amb responsabilitats surti i ho admeti.


Volem respostes, President. Volem solucions. No demano que dimiteixi, doncs això seria l’opció fàcil tant per mi com per vostè. Doncs ara vostè té una gran responsabilitat, President. Vostè ens ha de guiar, President. No podem quedar-nos de braços creuats, i nosaltres anirem al seu costat, President, de veritat. Fem que podem cridar amb orgull.


Però, President, si no ens veu amb esma, si no es veu amb coratge, si no segueix creient. Si us plau, President, feu-nos-ho saber. I cadascú sortirà al carrer i farà el que bonament pugui. Perquè avui, deu ciutadans del país veí acaben d’assenyalar-nos amb el dit i ens han dit que tenim prohibit ser qui som i com som, que hem de canviar perquè no cabem dins de la seva Constitució, just quan acaben de retallar la nostra.


Catalans, cal que diguem no! Sortim als carrers i a les places! Que se’ns senti des d’Espanya! Si ells no ens hi volen, que estiguin tranquils, que nosaltres tampoc volíem ser-hi.


Visca Catalunya!

Visc-a Catalunya!

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Catenaggio


L’altre dia vaig veure el partit Real Madrid – Milan. Els comentaris són sabuts de tots, encara que a la retina m’aparegué una imatge no només del futbol italià en el seu conjunt, sinó de la pròpia Itàlia. Durant la primera part el Milan va ser un equip superat pel seu propi passat. Va ser un decadent. Una vegada i una altra em venia al cap la imatge del senador romà a l’època de l’Imperi –quan el Senat estava buit de poder-, gras i amb plena dedicació a festes, orgies, poesia sense talent i a l’embriaguesa. Sense cap tipus de reserva moral. Tot s’hi valia. Una imatge allunyada secularment de les famílies patrícies de la República romana: austeritat, rectitud, virtus. Cató.
Itàlia, avui dia, passa per temps similars a la imatge del Milan de la primera part, i no només perquè llur propietari sigui alhora cap de Govern. Tant la seva imatge i prestigi, com el seu vigor polític i econòmic, queden molt lluny, ja no de l’Itàlia d’August, sinó de l’Itàlia de la democràcia cristiana de la postguerra mundial. Aquella Itàlia Estat fundador de l’UE. Corrupció, paràlisi, anacronisme. Màfia.
Sorprenentment, i per continuar amb el símil futbolístic, la visió evident d’aquest procés ve de lluny, quan la selecció azzurra (de la que sóc fervent seguidor, he de reconèixer) va perdre els quarts de final de l’Eurocopa que va acabar guanyant Espanya. Una generació que ho havia guanyat tot (Eurocopa, Mundial) tocava a la seva fi: Nesta, Maldini, Gattuso, Pirlo, Totti, Toni, i un llarg etcètera, que de forma curiosa en gran majoria formen, o formaven fins ben poc, part de la plantilla rossonera. Suposo que la sentència d’en Pichi Alonso ho va dir tot: “semblen veterans jugant un amistós entre amics”.
Però bé, malgrat Berlusconi i llurs afers turbis, sortides de guió, persecucions de la premsa, desaparició de l’opisició, creació de milícies ciutadanes per a perseguir l’immigració, perdó, la delinqüència. Malgrat això, Andrea Pirlo va decidir ressuscitar, com un Valerón després de dos anys de lesions, amb un xut des de 30 metres. Tot el Milan va semblar embogit de cop. El Milan va treure la seva ànima futbolística i va demostrar-se capaç de sortir victoriós del Bernàbeu. Fins i tot Ronaldinho s’escapava de Lass i de Pepe.
Això pot ser un toc d’alerta. El monstre s’està despertant. L’esquerra, anestesiada amb els problemes interns del Partit Democràtic, sembla que comença a reorganitzar-se –esperem que les eleccions obertes de candidat no siguin en va-. Potser la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Laudo Alfano sigui un poc com el gol de Pirlo. Potser no, què dic, ha de ser-ho. Ha de ser un alè d’aire fresc. Itàlia ho necessita. Ho necessita per recuperar el seu lloc a Europa i al món. Potser Itàlia torni a renéixer de llurs cendres abans de fer implosió política, institucional i socialment. Des d’aquí ho esperem.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

La culpa és del majordom


Avui he estat a la plaça Lluís Millet (encara que els divertits dissenyadors de l’agència publicitària hi hagin canviat una de les plaques per una de Fèlix Billet), mentre tornava de fer un tomb per la ciutat acompanyant un amic basc que ens visitava. Després de tant de temps sense cap post nou, hauria de parlar i transcriure la meva opinió sobre aquest afer tant important que ha colpit Catalunya en els darrers temps. He observat les acurades línies de la construcció del Palau de la Música, tant la part modernista com la nova. Hi havia uns operaris recollint la brossa en un camió, i no he pogut més que, en el meu intel·lecte, imaginar-hi les escenes dels registres i la confiscació dels documents de la institució.
Des del primer dia he seguit amb interès l’anomenat cas Millet, però no el vaig arribar a copsar definitivament fins a sentir-ne parlar a la meva tieta-àvia (és a dir, la tieta de la meva mare per a que ens entenguem) del cas. No pas les seves paraules, sinó la seva expressió. Els ulls humits com intentant resistir un cop fort.
Quina diferència hi hauria d’haver amb els recents casos de corrupció, tant comuns al país veí? Vivim envoltats de nous descobriments del cas Gürtel, i gent com El Bigotes formen, malauradament, part del pa de cada dia (sobretot perquè coincideix el Telenotícies amb l’hora de dinar). Més aviat sembla ja una d’aquelles novel·les d’aventures on al final el culpable sempre és el majordom.
La diferència radica, doncs, en la naturalesa espiritual del cas. El President Pujol deia que un dels pilars del poble català és llur voluntat d’ésser tal, és a dir, la pròpia consciència. Per tant, el catalanisme, entre moltes altres coses, té una essència de caire espiritual, que neix dins nostre i es correspon amb la nostra autoestima, el nostre orgull, la nostra noblesa col·lectiva i individual (bé, segons siguin les virtuts de cadascú). No em refereixo a allò del bisbe Torres i Bages que “Catalunya serà catòlica o no serà”, doncs com a terra d’acollida i cruïlla de cultures aquesta afirmació seria molt llunyana a la realitat, sinó a la més íntima capacitat de sentir, actuar i estimar. El catalanisme, en definitiva, no és com allò del senyor Rodríguez Ibarra (“estos catalanes en el fondo hablan de dinero”), sinó és una aspiració individual i col·lectiva; un desig, un anhel, un sentiment.
El senyor Millet, que havia estat durant tant de temps una personalitat en l’àmbit cultural i social, algú amb molt de nom propi, de trajectòria catalana reconeguda per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, etc., no ha comès només un delicte d’evasió fiscal (o com es digui el que hagi fet) o, pura i senzillament, ha fet el xoriç. No. Ha comès, diu un proverbi, el pecat més gran de tots: trencar la il·lusió a molta gent. La meva tieta-àvia no crec que renovi el seu abonament al Palau. Ell mateix sabrà per a què ho ha fet i què és realment el què ha fet, en això no vull ficar-me (i no es pensin pas per cap qüestió partidista), el que vull expressar és: tant de bo haguessin estat els polítics qui caiguessin en la temptació de la corrupció!
I dic tant de bo, perquè aquest cas ha anat a atacar l’essència del catalanisme. Ha fet miques un reflex que tots valoràvem i admiràvem i portàvem al cor. El ‘mismíssimo’ Palau de la Música, el ‘mismíssimo’ Orfeó Català, referents com cap altre dels orígens del catalanisme, símbols de l’anomenada societat civil de la que tant orgullosos estàvem a Catalunya. Com va escriure na Pilar Rahola a ‘La Vanguardia’, ens pensàvem que vivíem en un oasi. Ens congratulàvem de tota la merda que anava esquitxant l’una rere l’altre totes les regions de la veïna Espanya, anàvem fardant de la nostra puresa cap al servei públic i ens pensàvem que els nostres iguals els havíem d’anar a cercar a Alemanya (Baviera, Baden-Wuttenberg) o al llunyà Nord (les Repúbliques bàltiques, Escandinàvia...).
Malgrat el President Pujol a la presentació del segon volum de les seves Memòries ens hagués alertat que no podíem, que el país no es podia permetre, que aquest cas afectés a la nostra moral, a la nostra voluntat d’ésser, la realitat és molt diferent. El nostre país malviu esperant una sentència sobre la nostra Llei Fonamental d’un tribunal que ens és estrany i aliè, mentre mica en mica es va dissolent en llur impotència. Un país que no compta amb el suport d’un Estat que el porti vers a la prosperitat econòmica (aeroport de Barcelona, ports de Barcelona i Tarragona, corredor mediterrani ferroviari...), sinó que a més s’entesta a penjar-li una espasa de Damocles a una de les seves majors obres de l´últim segle (el túnel del TGV sota la Sagrada Família). Un país mancat d’un Govern que realment el lideri. Un país que es remou però no pot pel doble joc d’alguns, per la incapacitat, per l’incompetència o la negligència d’alguns que també s’etiqueten de catalanistes. Un país on, com em deia un compatriota d’Olot, “on tot surt malament”, al contrari de com veu que viuen a la resta de l’Estat. Un país en lluita permanent. Una país que s’esgota, que se’ns escola d’entre les mans com la fina sorra entre els dits. El senyor Millet només ha posat la borla final.
Com més podrem continuar així? Fins quan més es resistirà? Un altre amic meu de Figueres ho tenia ben clar: “la solució lògica a tot, si t’hi fixes, és la independència”. Deia Josep Pla que “la política és l’art de construir una vida en comú”. No estaria de més començar a fer-li cas.
La culpa, com ja he dit, al final sempre és del majordom.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Tu

Escric per no tornar-ho a fer mai més. Escric per no haver de dir-t’ho més. Escric per que entenguis que així no podem continuar.
Escric per no tornar a fallar-te. Tots dos vam equivocar-nos. I cadascú ha de jugar la seva part de culpa. Així doncs, declaro que me’n vaig, molt lluny. Fins mai més, estimada, fins mai més. Mai més em tornaràs a negar una abraçada –que finalment em vas donar-; ja només quedarà el record d’allò que vas –vaig- desaprofitar.
No puc suportar la forma com jugues amb mi. Ara sí, ara no. No sóc de pedra, sinó no t’estimaria. Dies d’estiu que passen en la inactivitat. Només pensant en un familiar a l’hospital i una esperança guardada molt lluny. Tant lluny com penso marxar. Això és com tot: et sentiràs morir per dins, i un cop més et prometràs a tu mateix que mai més... fins la propera vegada.
Has mantingut la teva dignitat. El pavelló oneja ben ferm. No hauràs de baixar el cap cada cop que us trobeu, perquè sempre vas mantenir el cap on tocava. Només ella haurà de penedir-se d’haver jugat a fet i amagar, un cop se n’adoni que t’ha perdut. Que tot no és per sempre. Que al final vas decidir marxar, encara que ella no s’assabentés. Et demanarà una copa i tu li diràs que no. És així de trist.
Saps perfectament que no compliràs res de tot això. Saps perfectament que les hores et passen pensant en ella. Saps perfectament que algun dia, més aviat que no pas tard, hauràs de mirar els preus del tren... Horaris d’autobús. Qualsevol manera per anar a veure-la. Ompliràs llibretes i llibretes amb paraules que no ensenyaràs a ningú, ni tan sols a ella. Paraules que voldràs oblidar, però que romandran allí. Tot allò que no vols –o que no pots- dir-li per la teva consciència d’ésser un cavaller. No vendràs la teva ànima al diable... O potser li regalaràs a ella ben embolicada amb paper de seda? Si ho fas, et perdràs. Si et perds, res de tot el que li has dit fins ara tindrà sentit. Si perds el sentit, perds la vida. Ella no t’estima, sinó t’ho hagués dit. Però tampoc et vol allunyar, sinó també t’ho hagués dit.
Per què collons escric?
T’està fent rodar el cap aquest tema. Saps que t’hauries de disculpar. No sé de què. Però simplement trucar i dir-li, ho sento. Per no ser tu. Per no haver dit no sé quines xorrades. Per no tenir prou valor per tallar-te les venes per ella, encara que ho escriuries un cop ella et doni la portada.
Ets un somniador. I per això mateix sempre acabes espifiant-la. Saps que no ets invencible, ans al contrari, ets massa vulnerable com per mantenir una lluita d’aquestes característiques. Què és el que està buscant? Si vol un gos falder que se’l compri. Jo no estic per aquestes tonteries. Sóc polític. Treballo pel bé del poble. No em pot fer això. Però m’ho estic deixant fer. On han quedat les paraules? On han quedat les manifestacions de dignitat? On he deixat el meu orgull i la meva glòria, per arrossegar-me d’aquesta forma?
El pitjor de tot plegat, és que no et sap cap greu. No sents la traïció en pròpia carn, perquè ets tu realment qui s’hi ha jugat la pell... i qui probablement la perdi. Tancarem el capítol i direm fins aviat. Cuida’t molt i recorda’t de mi...
Fins que n’aparegui una de més maca. I llavors la miraràs a la cara –sí, et tornaré a mirar a la cara- i et preguntaràs en què pensaves. Tot per començar a escriure aquesta carta a ningú de nou, tan sols per eixugar el pes de la derrota. Només per agraïr-te que no ho haguessis fet abans. Que ho fessis d’aquesta manera tan suau. Que ho fessis de forma que no destrossis un home, quan tan sols has pretès jugar amb ell.
Per tot això, fins mai. Que vol dir la propera i no pugui fer més que tornar a caure als teus peus...

10.08.2009

dimarts, 21 de juliol del 2009

A vuesas mercedes

www.ronpeolas.com/paginas/programa/textos/patente-de-corso.html

A vuesas excelentísimas mercedes, a quienes con gran placer me dirijo, en este falaz hablar –no por la naturaleza en si misma de la lengua de tantos y tan buenos escritores y literatos (y tantos otros ni tan buenos, ni tan escritores), sino por la de aquellos deslenguados que hacen uso viperino de la misma (y no me refiero al mordaz estilo del ilustre cartagenero que me acompaña hoy)-, de forma que se pueda comprobar que, a pesar de considerarla extranjera, la domino lo suficiente como para embarcarme a escribirla pese a que algunos diguan que su aprendizaje está perseguido en mi país; a ruego y propósito del documento del que usías han podido deleitarse al inicio de este artículo, y si no lo han hecho acudan con celeridad a proceder de tal forma.

Como bien dice la Historia: don Ramiro, rey de Aragón y Zaragoza y conde de Ribagorça y Sobrarb por la gracia de Dios y por la muerte de su hermano don Alfonso sin descendencia legítima y/o reconocida, prometió a su única hija, todavía en tierna edad, al conde de Barcelona, Girona, Osona y Cerdanya En Ramon Berenguer IV, en el año 1136. Y hete aquí la forma de abrir la caja de Pandora. Cierto es que jamás existió rey en Catalunya, excepto después de la ocupación militar y colonial a partir de 1714, porque nuestras tradiciones otorgaban al soberano destas tierras el título de conde, pues los orígenes destos reynos se deben al vasallaje con los francos, no así en el caso del Reyno de Aragón. Fuese lo que fuere, el propio monarca En Jaume I, apodado el Conquistador por su expansión por los reynos de Mallorca y Valencia, se refiere a su noble persona como “rei d’Aragó e de Mallorques e de Catalunya” en su Llibre dels Feits, suerte de especie de autobiografía.

Además, y es aquí donde radica la gran importancia y donde desearía que vuesas mercedes fijasen más y mejor su atención, es la organización territorial destos diversos reynos bajo la hegemonía del conde-rey. A diferencia de la vecina Castilla, Dios nos la aleje a ella y su pertinaz influencia aplastadora en lo sucesivo, donde los reynos que la componían –Castilla, León, Galicia, más tarde también Navarra y todos los territorios fruto de la Reconquista- se fueron sucesivamente fusionando y uniéndose en un solo gran reyno; la Corona de Aragón se instituyó, ya desde sus inicios, como dos entes claramente definidos y separados –el Principat de Catalunya y el Reyno de Aragón, y los posteriores- unidos única y exclusivamente en la figura del monarca, que residía según le venía en gana, aunque mientras perduró la Casa de Barcelona (extinta en 1410, a la muerte del monarca En Martí I) éste radicó preferentemente en la posteriormente llamada Ciutat Comtal. Por tanto, jamás nadie osó hablar de la anexión del Reyno de Aragón a Catalunya, como hemos visto. Por otra parte, cabe recordar que cada territorio mantuvo sus costumbres y leyes, su moneda y todas aquellas potestades propias de lo más parecido a un Estado en aquellos tiempos. Aún así, en los diferentes territorios conquistados por la Corona a lo largo del tiempo, la norma base que compuso sus instituciones (els Furs de València, les Franqueses de Mallorca y los Capítulos de Atenas) fueron los Usatges de Barcelona, dictados a principios del siglo onceno por el conde En Ramon Berenguer I, bisabuelo de su tocayo anteriormente citado aquí, ya que el origen de los repobladores destas nuevas tierras era catalán, estos son los orígenes de aquello llamado pancatalanismo.

Por otra parte, a propósito de la atribución de la potestad sobre las cuatro barras catalanas. No es necesario atribuir una única potestad y propiedad, ya que todos y cada uno de usías encontrará una versión diferente en la que apoyarse. En la Edad Media, en cuyos orígenes se encuentran la mayoría de las banderas de las naciones actuales, los pabellones restaban unidos a la familia que pertenecían, y no a la vinculación entre símbolo y territorio, como en tiempos actuales. De esta forma se encontraban blasones de todo tipo, y las sucesivas uniones matrimoniales interfamiliares no ayudaban a resolver, al contrario, enredaban el retortijado grupo de enseñas que caracoleaban en mitad de los ejércitos de la época, según fuera el noble su familia de procedencia. Por tanto, no es de extrañar que diversos territorios unidos única y exclusivamente en la figura del monarca y sus sucesores enarbolen el mismo pabellón, en este caso la senyera quatribarrada.

De todas formas, a pesar de conformar en materia de relaciones exteriores una única unidad política –desmentido en muchos sitios por lo que cabe a su homogeneidad interna-, las diferencias existentes entre Catalunya y el Reyno de Aragón se han mantenido en el tiempo. Mientras en la primera se gestaba una tradición comercial y mercante (fruto de su posición privilegiada junto al Mediterráneo y sus relaciones transpirineicas), el otro no ha disfrutado del poder económico de su hermana. Mientras tras la ocupación, Catalunya siempre ha reivindicado su pasado medieval alejado de Castilla, Aragón no ha querido ocuparse de ese legado. El enlace identitario entre los catalanes y su nación es mucho mayor que la de Aragón, que pocas veces ha cuestionado la injerencia castellana.

Sea como fuere, nunca desde Catalunya hemos querido menospreciar a nuestros hermanos aragoneses: compartimos bandera, destacados dirigentes políticos provienen de la Franja que habla catalán en Aragón, compartimos gran parte de nuestra historia (hasta la ocupación militar, como ya he dicho), incluso la calle de nuestra capital que nos honra con su nombre, que se encuentra entre las principales, une dos importantes estaciones de tren. Con Aragón vivíamos y convivíamos juntos, luchábamos y moríamos juntos. De la misma manera que entre hermanos hay roces, ambos países hemos tenido nuestras sendas de la amargura.

Pero el rumbo de la historia, excelentísimas señorías, ha transcurrido distinto desde los dos últimos siglos para aquí. Dice un destacado líder polític, que en su momento fue President de la Generalitat, que lo que realmente distingue a un pueblo de otro “es su voluntad de ser”. Catalunya, –o como sería políticamente correcto decirlo hoy- los catalanes y catalanas queremos serlo, no ya respecto a los hermanos aragoneses, sino respecto a esta España virtual que habla el ilustre cartagenero que ha motivado estas líneas. Esa España virtual que se tilda de plural, pero no reconoce en su seno más que una nación y una lengua. Mientras los fundamentos del Estado español no crean en su plurilingüidad y en su plurinacionalidad, Catalunya no tendrá encaje dentro de éste. Mientras el Estado no acoja a esta parte de ciudadanía como lo que demuestre que quiere ser (por tanto, que nos otorgue el derecho a decidir que queremos ser). Sin mentiras. Sin insultos. Sin humillaciones. Sin menosprecio. Sin robos a mano armada. Sin amenazas. Sin agresiones, de las que no nos protegen ni siquiera las leyes, pues son incumplidas. Sin su durante años fallido objetivo de acabar con la voluntad de ser de los catalanes y catalanas. Mientras dure todo esto Catalunya no se verá acogida en aquel proyecto de otro tiempo, la España plural, del que ahora todo el mundo parece haberse olvidado. Y esto no es aquello que afirmaba un antiguo Presidente de Extremadura (“en el fondo de lo que hablan estos catalanes es de dinero”), es algo mucho menos frívolo. Es, repito, “la voluntad de ser”.

Por eso mismo, la única salida posible para acabar con todo ello es, sin ambages, el reconocimiento de la independencia de Catalunya. No es la panacea a todos los problemas por lo que atravesamos todos. No es la piedra filosofal de la que surgirán las nuevas virtudes del nuevo hombre –o mujer- catalán –o catalana-. Simplemente será la reafirmación del pueblo a que no dejen ningunearse. Será la reafirmación de que no queremos que decidan por nosotros; porque, como decía Josep Pla, la política o lo haces o te la hacen. Queremos decidir por nosotros mismos. Queremos tener la libertad de equivocarnos. Queremos tener la libertad de rectificar esos errores. Queremos tener la libertad de tantas cosas: vernos representados en el exterior de forma oficial, y no de destrangis y medio clandestinamente como hasta ahora; a que no se cuestione la dignidad de nuestra lengua –ni en la vecina España ni en Europa-; a que se nos reconozca como un país normal como a cualquier otro pese a no tener –todavía- un Estado propio. Y si tan demócratas se dice que somos, hagamos una consulta al pueblo. Si tan demócratas decimos que somos, que se respete las decisiones del pueblo y se respete su voz.

Que no se equivoquen con nosotros. No somos un grupillo étnico minoritario. Tenemos grandes coincidencias con los vecinos españoles, pero también otras que nos diferencian. Pero sobretodo, repito, tenemos la voluntad de ser. De ser pueblo vivo. ‘Som i serem’, como dice la canción, ‘i sempre seguirem’. Amunt les axes i visca Catalunya lliure!

dilluns, 15 de juny del 2009

Segueix tocant Catalunya!


No tranquils, no és que m'hagi begut l'enteniment i estigui fent campanya un cop aquesta ja s'ha acabat, però tot té una explicació. Ja em disculpareu per aquesta llarga espera, però us puc ben assegurar que no he tingut tot el temps que jo voldria per comentar tot el reguitzell de fets que han anat succeïnt al nostre petit país. Fent un petit resum: hem patit l'enèsim vaga de professors -cada cop amb menys seguiment-, cosa que farà a l'Hble. Conseller Ernest Maragall entrar al llibre Guiness de vagues en contra aguantades; l'Hble Sr. Saura segueix fent mostra de la seva desnotada incompetència, cosa que ja no ens hauria d'estranyar; el PSC continua amb la seva farsa amb Catalunya; Zapatero es comença a posar tens per la sàgnia de vots que comença a tenir per tot arreu (ja ho sap tothom: s'atrapa abans un mentider que un coix, aquest cop només que el coix corria molt); el més gran ambaixador de Catalunya al món, el Futbol Club Barcelona -Barça pels amics- ho ha guanyat tot (tres títols i mig, sempre cal comptar que vam fer història al Bernàbeu); els Dragons Catalans de Perpinyà han inundat París de senyeres; i s'han assentat els fonaments del canvi a Catalunya.


És qüestió de temps que Catalunya torni a tenir veu pròpia, torni a tenir criteri propi i torni a demostrat que és quelcom diferent de la resta de l'Estat escapant de la lògica centrifugadora de PPSOE (a fi de comptes són iguals: uns t'ataquen directament i els altres te la foten doblegada) i tornem a tenir un Govern que pugui representar els CATALANS. Sis anys de socialisme han fet molt de mal a Catalunya, se n'ha reduït els pilars fonamentals i la mala gestió de la immigració està diluïnt el fet cohesionador del català. En aquest país les coses han de començar a rutllar de nou. Per Catalunya, per tots. Per què Catalunya som tots. Per què Catalunya no és una gran Múrcia.


Per què l'única via per a la nostra nació, vistos els repetitius incompliments del Gobierno amb l'Estatut que ens van fer aprovar, vistos la repetitiva ignorància cap als nostres problemes, vist que el nostre Govern ple d'espanyols no ha estat capaç ni de fer-se entendre ni fer-se respectar pels seus, ara és l'hora de caminar encara més decididament que abans cap a l'Estat propi.


Molts estaran pensant que això és fer un anàlisi nacional de les eleccions nacionals. Jo els dic amb un 37% de participació no es pot fer anàlisi ni res de res, ni que sigui constatar que: o bé les nostres platges són molt maques i tenim un bon clima, o bé que el perfil baix que ha imposat el Govern -a pesar de les assonades dels senyors Carod i Saura- s'ha encomanat a tota la població. Catalunya és ara un país adormit. Ens ha caigut a sobre l'anestèsia socialista, però fins i tot els efectes de la millor morfina acaben passant. La bèstia ha de despertar. Companys, el camí serà llarg, però espero que estem ja a les últimes parades. Aquest cop no podem fallar. Aquest cop, com diu el President Pujol, "no podem acceptar-los les veces". Entrem a la recta final per a començar a fer el gir que pensi en nosaltres, el gir que defensi els nostres interessos, el gir que no ens deixi passar la mà per la cara, el gir que tornarà a fer que es senti parlar de Catalunya al món.


Ara torna a ser l'hora de fer-nos respectar. Per què si no fem nosaltres política, ens la faran. Per què aquí si no ets qui talla el bacallà, te'n fan empassar les sobres. Ara torna a ser l'hora de Catalunya. Ara, després d'un procés electoral carregat de malícia centralista, segueix tocant Catalunya. Ara, per mi, per tu, per tots, toca tenir un Govern, toca tenir el NOSTRE Govern Ara, per mi, per tu, per tots, Convergència i Unió.

divendres, 27 de març del 2009


A totes les famílies hi ha ovelles negres

Fa pocs dies, concretament el 19 de març, a Cardedeu es va poder veure un fet insòlit i absolutament contranatura. El senyor Alfred Preñanosa va presentar una moció a l'Ajuntament de Cardedeu, vil·la d'on és regidor, demanant un referèndum d'autodeterminació a Catalunya l'any vinent, el 2010. La moció, votada ahir sense la presència d'en Preñanosa, va ser aprovada pel Consistori gràcies al vot de les forces nacionalistes, amb el recolzament dels ciutadans del poble que van assistir a la Manifestació dels 10.000 a Brussel·les.


És un fet, com tots podem entendre, que ha sobtat, xocat i la resta de verbs que vulgueu, a tothom. Enmig del debat del finançament, de les manifestacions anti-Bolonya, del qüestionament a la policia nacional de Catalunya, els Mossos d'Esquadra, l'assonada de la Chacón amb el "volvemos a casa" als soldats de Kosovo (adjunto vídeo de l'últim Polònia), etc. aquesta notícia d'una votació municipal ha entrat a la primera línia a cops de colze. La direcció de la sucursal catalana del PP ja ha amenaçat d'obrir-li un expedient, tampoc ells ho poden creure. A l'Alícia li estaria caient la babeta per sobre del Votox davant d'una cosa així. Serà veritat, doncs, que fins i tot a les millors famílies hi ha ovelles negres?




dimarts, 24 de març del 2009

Els mossos, a més, 'mozos'

Ja ha sortit l'informe dels Mossos d'Esquadra sobre la controvertida actuació davant de la UB la setmana passada. La qualificació de la policia és de "correcta, però no exitosa"; força adequat em sembla a mi. Al menys seria correcta si haguessin estat atonyinats com pobres diables periodistes i vianants sense solta ni volta. Tots sabem el què va passar -o, si menys no, la versió que ens n'han volgut donar- i volem responsabilitats. Passat l'Ebre diuen que els compren els vestits, aquí a algú li va massa gran. Sento ser tant directe, i no m'agrada ser-ho, però vostè, senyor Saura, no té cap tipus de vergonya. El titular de EL PAÍS: 'ICV preveu cessaments pel cas dels mossos', és no tenir vergonya. Alguns seran fa(cci)es, i d'altres tenen la fa(cci)a molt llarga.
Una cosa, ara sí, per molt que ara alguns critiquin a la policia nacional de Catalunya de moltes coses (moltes que n'ha de millorar; com deia el senyor Cuyàs, no estaria de més parlar -i aporrejar, si cal, va dir- en català), el que és imperdonable és que els manifestants (aquella petita colla d'estudiants que ni estudien ni fan res) vagin enarbolant estelades per la vida, com a símbol que entre els Grisos i els Mossos no hi ha tanta diferència. Cal recordar que els símbols, i així ho és la nostra bandera (la dels independentistes), són de tots? Doncs no comencen a fer demagògia i "palabrería inútil" i cadascú pels seus temes. Us busqueu un altre drap -amb tot el respecte per l'estalada-, nanos.


Aquí va l'article de Vicent Sanchis al respecte (diari AVUI, 24 de març):


Un vídeo s’escampa com l’oli a la xarxa. Els qui l’envien adverteixen als qui el reben que l’han de fer córrer perquè cap televisió convencional l’emetrà. Conté imatges difícils de pair. S’hi veu la brigada mòbil dels Mossos –més coneguts com els antiavalots– fent mal de valent a l’entrada de la Universitat vella. De vella n’ha quedat, la pobra. Els estudiants apallissats enarboren llibres contra porres. Tot plegat acaba en una batalla campal en què uns peguen i els altres cobren. La intervenció es fa difícil de justificar.


La història macabra és coneguda però els detalls escabrosos han quedat entelats per la retòrica oficial. El conseller Saura l’ha encertada. Potser recordar les seves intervencions parlamentàries quan la Policia Nacional perpetrava excessos sota la responsabilitat final de Julia García-Valdecasas peca de demagògia. Però així és la vida, senyor conseller. Tal faràs, tal trobaràs, i vostè l’ha feta ben agra. Enhorabona. El càrrec li va ample. Pot posar tant d’orgull i tanta testosterona com vulgui damunt la taula, però el desborda. L’esquerra ha considerat al llarg de la història la dreta moralment abjecta. Inferior. Actuï en conseqüència. En nom d’aquesta moral, vostè hauria de dimitir. No ho farà. I així anem fent. Fins a la pròxima càrrega. Hi ha un detall final encara més bèstia. El periodista Manel Cuyàs l’ha denunciat i molts se n’han burlat. Imbècils. I perdó.


Els senyors que atonyinen bramen en castellà i els atonyinats protesten en català. Miri, conseller Saura, no calia tant de pas ni tant de viacrucis per arribar a la creu. El detall no és determinant, però és feridor. Policia colonial o policia colonialista, tant se val.

dissabte, 21 de març del 2009

Ja veurem com ens en sortim d'aquesta

Estimats amics i amigues, el que hem estat veient els últims dies és un espectacle sense igual. El PSC reivindicant la seva C més que la seva S. Per fi comença a semblar que tenim Govern a Catalunya. Malgrat les pífies d'alguns i les desavinences entre molts, això comença a tenir cara i ulls. Per a demostrar-ho reproduïré aquí l'article d'en Toni Cruanyes, director de l'AVUI, a l'editorial del dia d'avui.




Escenificar la ruptura amb ZP
Dijous el conseller Joan Saura va ensenyar públicament les vergonyes de la negociació entre la Generalitat i el govern espanyol. És tan minsa la xifra oferta per Pedro Solbes que donar-la a conèixer posa en evidència el desdeny de Zapatero per Catalunya, pel govern català i, fins i tot, pels seus socis del PSC. Des de la Moncloa, deliberadament, s’intenta desestabilitzar el tripartit allargant l’agonia del finançament amb tècniques que ratllen la “tortura psicològica”, com va descriure en el seu moment Ernest Maragall.
Però la novetat d’aquesta setmana és que José Montilla ha decidit plantar-se. Al carrer Nicaragua ja han pres la determinació que no s’acceptarà el finançament, i que s’exhaurirà la legislatura exhibint múscul davant l’opinió pública catalana i aixecant el to de reivindicació amb Zapatero. Només així s’explica que el president es permetés dimecres anunciar que el govern català es mantindrà fins i tot si Esquerra l’abandona per discrepàncies amb el finançament. Montilla sap que aquest no serà l’escenari en què es mourà la relació PSC-ERC.

Per això també dijous es va fer pública la xifra dels 1.200 milions, de manera que a partir d’ara la negociació ja és impossible (qualsevol augment per part de Pedro Solbes seria denunciat automàticament per les altres comunitats autònomes). I precisament per això, ahir divendres Zapatero va recollir el guant llançat pel tripartit català i va tornar-lo a rebotre a la cara del president Montilla qualificant de “filtracions” i d’“aproximatives i interessades” les xifres anunciades solemnement pel conseller Saura. Estem assistint a l’escenificació de la ruptura definitiva de Montilla amb Zapatero. S’haurà de fer suaument, amb delicadesa, perquè el desafiament llançat des de la Generalitat no es giri com un bumerang contra els propis interessos del PSC. Però la decisió està presa: no hi haurà finançament en aquesta legislatura.